Madrid també entra en fase d'emergència

 

Davant d'aquesta situació, l'únic que podem fer és seure i esperar un miracle. Algú dels aquí presents creu que aquest miracle es produirà? Jo, honestament, crec que no. Isabel Díaz Ayuso sempre ha estat així, no la canviaràs ara. I des del primer dia els madrilenys l'han comprada tal com és, amb el seu populisme sui generis i les seves declaracions fora d'una lògica reconeguda per cap branca de la filosofia.

 

No soc optimista, per tant. Ningú ho és massa. La majoria de sociòlegs, politòlegs i astròlegs ho veuen de la mateixa manera: les paraules d'Ayuso, correlacionant el tancament de les places de toros amb la sequera (i altres plagues d'Egipte que encara han de desballestar el poble català) situen la política en una inèdita fase d'emergència. El seu discurs públic comença a superar les expectatives més inquietants. I és que la presidenta madrilenya és perfectament conscient que pot dir el que vulgui, que els madrilenys li ho compraran tot; des de la gestió sanitària durant la pandèmia fins a la reflexió més esbiaixada i daliniana sobre Catalunya. Directes cap a la sequera política més dura.

 

He llegit molts comentaris de personatges rellevants que, mentre esbossen un somriure nerviós, opten per subratllar la bogeria de la líder. Està bé. Però, un cop superat aquest primer atac de superioritat, pot ser útil aturar-nos un moment a rumiar què és el que fa que bona part de la societat madrilenya hagi entrat en aquest cicle d'adoració frenètica vers la seva deessa blava. Per què un personatge que deforma la realitat d'una manera tan maldestra (beneïts populismes com Déu mana!) ha aconseguit arremolinar al seu voltant tanta consideració? N'hem llegit moltes anàlisis, però és una pregunta que continua sense tenir una resposta evident.

 

No és l'única pregunta que em genera Isabel Díaz Ayuso. Me'n genera una altra, una pregunta que sospito que tendim a amagar als calaixos més discrets de les nostres ments, perquè ens fa sentir d'aquella manera. És la següent: com es fa, això? Amb perdó, però què podem fer per tenir aquí la nostra Ayuso catalana en un moment tan desangelat de la nostra existència com a nació? A qui s'ha de pagar per crear un personatge que, adequat a la nostra realitat, ens faci sentir guanyadors d'alguna cosa, encara que aquesta cosa tendeixi a ser mentida? M'assec al meu propi divan i em reconec que és un desig incoherent amb la meva manera d'entendre el país i la política, però suposo que a vegades les circumstàncies t'aboquen a activar la teva pròpia fase d'emergència.