Carme Junyent va intentar morir en català. Se'n va sortir d'aquella manera, assumint renúncies i regalant al personal que l'envoltava un bon humor impostat per les circumstàncies. En el seu últim article, aquella trista crònica de la Catalunya que deixava enrere, va fer sonar l'alarma per darrera vegada i va posar-nos deures amb la seva habitual elegància, tan poc estrident, però tan ferma. Venia a dir que ens poséssim les piles abans que fos massa tard.
Han passat els mesos i, en molts àmbits, som allà on érem. Morir en català continua sent una loteria a l'abast dels morts més afortunats. Se t'han d'alinear els astres a l'hora de traspassar. Una situació que, d'altra banda, no pot representar millor l'esperit català: vivim fins a l'últim segon, fins a la darrera alenada, esperant que un tercer tingui la bondat de dignificar la nostra existència.
Uns amics estan de part a l'@hospitalclinic. Cap llevadora parla català i gairebé no els entenen. En una ocasió ja els han espetat un “en castellano”. Els estan espatllant un dels moments més importants de la vida tot incomplint una llei vigent que és clara. Fins quan, @salutcat?
— Albert Claret (@quercinus) February 8, 2024
Aquesta espera humiliant també es dona en altres casos. A l'hora de parir, per exemple. O, cosa que és el mateix: al moment de néixer. L'altre dia, a X, l'Albert Claret denunciava el tracte que havien rebut uns amics que estaven de part a l'Hospital Clínic de Barcelona. Cap llevadora parlava català. Segons el testimoni, el personal "gairebé no els entenia", arribant al punt d'haver de demanar a la parella que els parlessin en castellà. Poso sobre la taula aquest cas concret perquè, més enllà de la seva veracitat absoluta (X!), exposa, tanmateix, una situació corrent a les nostres vides. Passa simultàniament a desenes d'hospitals, cafeteries, universitats i botigues cada dia.
Si hem de confiar sempre en la bona voluntat dels altres -sobretot de qui coneix bé els seus drets, però oblida deliberadament els seus deures- costarà molt que el desig de Carme Junyent es compleixi. No podem continuar esclaus d'una passivitat que ens fa perdre un llençol a cada cantonada. Hem de prendre la iniciativa sense complexos. Des de l'àmbit particular ja s'està fent: milers de ciutadans han decidit mantenir la llengua en qualsevol de les circumstàncies i defensar els seus drets sense demanar perdó per fer-ho. Fantàstic. Ara convé que també es faci amb convicció des dels despatxos on es poden prenen decisions de pes.
3Cat n'és un bon exemple. Hi ha algú al volant. El projecte pot haver arribat tard, es poden cometre errors... d'acord; però finalment hi ha una idea de futur que sembla que posa el català, un català orgullós, modern i atractiu, al centre.
Un altre cas. Cultura. Hi ha algú al volant. Es tenen ganes d'activar la llengua tenint en compte (per fi) la realitat social que tenim i no la realitat social que enyorem. El simple fet d'haver aterrat la nau a la Catalunya del 2024 ja és un pas importantíssim per allunyar definitivament el vaixell de l'iceberg.
Ara falta omplir tants altres volants que continuen buits. Algú ha de vetllar decididament pels drets dels catalanoparlants als hospitals i centres d'atenció primària. I algú ha d'agafar el model educatiu d'aquest país i ressuscitar-lo. En aquest àmbit continuem pensant més en el segle XX que en el XXI. Continuem llepant-nos les ferides d'aquell país que érem, d'aquell èxit col·lectiu que vam saber fer. Amb la immersió vam tenir una molt bona pensada i sembla que ens hàgim proposat viure d'aquella idea tota la vida, com ha fet Mariah Carey amb el seu All I Want For Christmas. La diferència és que a ella li surten els números. A nosaltres ja fa anys que les aules ens demostren que el model ja no funciona.
Fins que no deixem d'idealitzar aquell ex no serem capaços de fer una política educativa que repensi el repte lingüístic i afronti el present com Déu mana, sense cops de timó, sense polèmiques a cada passa. No podem esperar més. Catalunya ha de renovar el seu model educatiu i ha de poder aplicar un nou full de ruta (amb perdó) sense tremolors. Necessitem ments amb unes ganes immenses d'agafar el toro per les banyes i d'aprofitar la força democràtica que tenim a les institucions per garantir que la gent pugui néixer en català, morir en català i, pel mig, viure en català.