Una de les característiques que defineix l’estat italià des de la seva unificació, succeïda durant la segona meitat del segle XIX, és la rivalitat existent entre el nord industrial del país, que va ser el motor del projecte unificador, i un sud majoritàriament rural que amb la consolidació del procés industrialitzador va veure com bona part de la seva població havia d’emigrar cap al nord a la recerca d’unes oportunitats que la seva terra natal no els oferia. Les discrepàncies entre el nord i el sud d’Itàlia tenen, doncs, unes profundes arrels de caràcter històric, polític i social que, com no podia ser d’una altra manera, el futbol, un dels fets socials més importants del nostre temps, s’ha encarregat de visualitzar.
Aquestes diferències se situen al mateix origen de la unificació italiana, liderada per les figures del polític Cavour, del militar Garibaldi i del rei Víctor Manuel II, que és percebuda al nord que la va promoure com un acte patriòtic contra la dominació austríaca. Al sud, i molt especialment a la Campània, la interpretació d’aquell fet històric és ben diferent i hi ha qui apunta que va ser més aviat una invasió i una conquesta que no un alliberament.
Així, doncs, ja des del segle XIX, Nàpols va emergir com un pol d’oposició al domini del nord fins al punt que les regions del sud de la nova Itàlia unificada van acollir diversos actes de resistència que alguns historiadors situen a l’origen de les organitzacions mafioses que van acabar convertint-se en autèntics contrapoders oposats al nou estat unificat.
Amb l’entrada del segle XX, aquesta oposició nord-sud, que tenia un marcat caràcter social i econòmic, va propiciar el creixement d’un odi antimeridional entre la població del nord ric i industrial. En aquest sentit, cal destacar l’anàlisi que feia l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci a la seva obra La qüestió meridional, escrita durant la dècada dels 20 del segle passat i recentment reeditada en català per l’editorial Manifest, on presentava el Mezziogiorno, és a dir, les regions del sud del país predominantment rurals, com un territori sotmès a la burgesia industrial del nord i reclamava una aliança entre el proletariat septentrional i els camperols meridionals per arrabassar el poder a la burgesia.
Els carrers de Nàpols, engalanats per celebrar la seva primera victòria a la lliga italiana, el 1987 Foto: @piadonis
Tot i la proposta de Gramsci, assumida pel Partit Comunista Italià que ell mateix va liderar, el cert és que el desenvolupament del segle XX va accentuar l’odi antimeridional, propiciat en bona part per l’arribada, sobretot al Piemont i a la Llombardia, d’un gran volum d’emigrants procedents del sud que venien a buscar un futur millor a les fàbriques d’empreses com la FIAT torinesa, convertida en el gran símbol de la industrialització italiana.
Aquest odi contra la població del sud tenia la ciutat de Nàpols en el seu punt de mira, en bona part degut a la seva singularitat, caracteritzada per l’ús d’una llengua pròpia i per una identitat que sovint negava la seva condició italiana. Aquesta circumstància, traslladada a l’àmbit del futbol, convertit en un dels grans fets socials, sinó el més gran, de la Itàlia del segle XX, va provocar el desenvolupament d’un odi ferotge contra el Napoli, l’equip insígnia de la ciutat de Nàpols i, per extensió, de tota la regió de la Campània i de bona part del sud italià.
A partir de la dècada dels 70, les graderies dels estadis del nord d’Itàlia van esdevenir un fidel mirall de la realitat social del país essent l’escenari de nombrosos actes de racisme antimeridional que tenien el Nàpols com a objectiu preferent. Aquest odi contra la població del sud es va veure accentuat durant els anys 80 i, molt especialment, després de l’arribada de Diego Armando Maradona a l’equip partenopeu que va acabar convertint-lo en un dels grans del futbol italià fins al punt de guanyar dos títols de lliga, el 1987 i el 1990, una fita sense precedents que va suposar un autèntic desafiament a l’hegemonia futbolística, però també social, econòmica i política, que el nord exercia sobre el conjunt d’Itàlia.
L’emergència del Nàpols com un equip guanyador, associada al desenvolupament, al nord d’Itàlia, dels primers embrions de la futura Lliga Nord, com ara la Lliga Vèneta, que defensava la independència fiscal de les regions septentrionals enfront d’un Mezzogiorno considerat com una terra de mandrosos i de terrone, va provocar l’aparició de mostres cada vegada més obertes de racisme antimeridional a les graderies del nord d’Itàlia.
Els afeccionats radicals de l’Hellas Verona reben als napolitans, el 1986, amb una pancarta donant-los la benvinguda a Itàlia Foto: napolicalciolive.com
Una de les més actives en aquest sentit va ser la de l’Hellas Verona on, a partir de 1984, es van començar a veure banderes de la Lliga Vèneta i on, el 1986, es van exhibir pancartes amb lemes com ara "Benvinguts a Itàlia", "Apartheid" o "Netegeu-vos" destinades als afeccionats napolitans desplaçats en una evident mostra de racisme antimeridional. Poc abans, quan el jugador brasiler Dirceu havia estat traspassat del Verona al Nàpols, els seus antics seguidors van rebre’l amb una altra pancarta que afirmava: "Ara ja no ets a l’estranger, Nàpols t’ha acollit al continent negre".
Els insults contra el Nàpols i la població sudista no eren una exclusivitat dels seguidors radicals de l’Hellas Verona, situats a la dreta més extrema, políticament parlant. Els del Torino van rebre els partenopeus, el 1991, amb la consigna "La raça dels infames va néixer amb els napolitans. Amb la Lliga no n’hi ha prou, cal un mur!". Els Boys San de l’Inter, també d’extrema dreta, van gosar, fins i tot, fer una referència explícita al nazisme clamant: "Hitler, fes amb els napolitans com amb els jueus!".
Per la seva banda, els afeccionats de la Juve, gran rival esportiu del Nàpols durant la segona meitat de la dècada dels 80, no dubtaven a cantar "Vesubi, neteja’ls amb la teva lava!", fent així referència al volcà situat vora la ciutat partenopea al que, tot sovint, els afeccionats septentrionals que s’enfrontaven al Nàpols evocaven, fent així evident el seu desig de mort i destrucció contra la població sudista. Un altre clàssic dels seguidors radicals dels equips del nord ric era la consigna "abans austríacs que terrone", tot fent referència a la història italiana del segle XIX de manera crítica amb la unificació que va integrar nord i sud de l’actual República Italiana.
Totes aquestes mostres d’odi, que evidencien que el Nàpols era la víctima predilecta de l’odi antimeridional, no van fer sinó reforçar la identitat napolitana com ho evidencia la semifinal del mundial d’Itàlia de 1990 quan la selecció transalpina es va enfrontar a l’Argentina de Maradona a l’estadi napolità de San Paolo provocant que bona part dels afeccionats locals decidissin donar suport a la selecció sud-americana encapçalada pel seu ídol futbolístic en lloc d’animar el que, teòricament, era el combinat representant del seu país.
Els carrers de Nàpols celebren l’scudetto de 2024 amb una pancarta reivindicativa sobre la identitat de la ciutat
Davant l’odi del qual eren víctimes, bona part dels partenopeus van fer seva la frase de la diva cinematogràfica Sophia Loren, que tot i haver nascut a Roma s’havia criat a la Campània, que havia afirmat, durant una entrevista amb la premsa, "Jo no soc italiana. Jo soc napolitana. Que no és el mateix!". Atesos aquests antecedents no és d’estranyar que, la primavera de 2023, quan el Nàpols va aconseguir el seu tercer scudetto, el primer després dels triomfs de 1987 i 1990 amb Maradona a la gespa, la ciutat aparegués engalanada amb múltiples pancartes alguna de les quals pregonava: "Nosaltres som napolitans, però no italians". Una fina manera de reivindicar la singular identitat de Nàpols i de la Campània i de respondre així a l’odi antimeridional que avui, tot i que amb menor intensitat, encara perdura.