29
de febrer
de
2024, 07:00
Actualitzat:
04
de març,
13:09h
Monique Puig Worthington és neboda de Salvador Puig Antich. Nascuda a Nova York, és filla del Joaquim, el germà gran del militant antifranquista, executat pel règim ara fa 50 anys. El seu pare va ser un metge psiquiatre molt prestigiós. Són tres germanes i ella és la més petita. Professora de secundària en escoles internacionals, va viure uns anys a Barcelona i des de l'any passat resideix amb el seu marit, també professor, al Caire.
La Monique va conèixer la figura del Salvador d'una manera molt diferent a la de les seves tietes, les germanes de Puig Antich. Mentre elles han dedicat la seva vida a explicar el que va passar, Joaquim Puig Antich va viure la mort del seu germà en un silenci dolorós. No va ser fins a molts anys després que la Monique va poder integrar aquest capítol de la història familiar en la seva memòria. Conversem telefònicament amb ella.
Vostè ha viscut la història de Salvador Puig Antich d'una manera molt diferent a la resta de la família. Va néixer a Nova York i durant molts anys aquella tragèdia va romandre al marge de la seva vida. Expliqui'ns com va arribar una branca dels Puig Antich als Estats Units.
El meu pare era el germà gran del Salvador. Als mitjans sempre es parla de les quatre germanes, però eren sis germans. Va decidir marxar d'Espanya perquè tenia clar fer la carrera de medicina en un lloc on es pogués obrir camí pels seus mèrits. La meva mare és nord-americana i tots dos es van conèixer a Barcelona, on ella impartia classes d'anglès. El meu pare va aconseguir una estada d'un any en un hospital i se n'hi va anar. La mare ja hi havia tornat.
El seu pare va ser un metge molt reconegut.
Sí. Em fa una mica de cosa perquè va morir d'un atac d'asma als 45 anys, l'edat meva, i ell ja havia fet moltes coses en poc temps. Va destacar en el camp de la psiquiatria infantil i fou pioner al demostrar que els nens també poden manifestar els mateixos símptomes de depressió dels adults. Tenia molta passió pel que feia.
No deixa de ser una paradoxa que vostè, una neboda, no conegués durant anys la figura de Salvador Puig Antich, mentre que ell es va convertir d'alguna manera en un personatge familiar per a molta gent, que el va fer seu. Quan se li va fer present la seva figura?
Va ser tot un procés perquè el nostre pare no ens parlava gaire de la seva família. Coneixíem les tietes perquè havíem anat algunes vegades a Barcelona. Jo només tenia 12 anys quan va morir el meu pare. Ara entenc que per ell era un tema tan difícil que no en podia parlar per les emocions que li portaven. Crec que per un sentiment de culpa. Perquè ell va marxar als EUA abans que passés tot i potser pensava que si hagués estat a casa... Fins que, quan jo tenia 10 anys, van enviar-nos a casa la gravació d'un programa de 30 minuts de TV3 sobre "Les últimes hores de Puig Antich". Primer no el volia mirar però un dia es va asseure i va veure el programa sol. Després el va veure amb la seva companya. Ja s'havia separat de la mare i li va explicar tota la història a la seva companya. Crec que es va sentir alliberat del pes que portava a sobre.
Per ell, aquest moment devia ser important.
Sí perquè va veure les seves germanes parlant d'una manera oberta dels fets, compartint la informació i l'emoció. Un temps abans, la Carme, una de les germanes, li havia enviat un gruixut llibre vermell amb tot el material que s'havia publicat sobre el Salvador. N'havia fet un per a cada germà. El meu pare mai va poder mirar-s'ho. Quan va venir a casa de la mare per recollir-nos per al cap de setmana, va entrar amb el llibre vermell i el va deixar sobre la taula. No podia obrir-lo. Era el germà gran i crec que se sentia d'alguna manera responsable de la sort del Salvador.
Vostè el va obrir?
Un dia jo el vaig fullejar, però és clar, jo no llegia el català. Veia el cognom, Puig Antich, i moltes fotografies de la família, però no entenia res del que havia passat.
El seu pare va viatjar a Barcelona després de la condemna a mort, el gener del 1974.
El que ens va explicar la meva mare és que estaven al pis a Nova York i a l'obrir l'exemplar de The New York Times, va veure la notícia de la mort de Carrero Blanco. I de seguida va dir: "Amb això mataran el Salva". Va anar cap a Barcelona sense avisar. Els cinc van anar a la Model. Per als dos germans, allò va ser el comiat.
Quan va conèixer tota la història?
Sempre he tingut interès per les llengües i, d'altra banda, volia estar un temps a Barcelona. Quan vaig anar a la universitat, vaig passar un estiu a Barcelona i vaig parlar molt amb les meves tietes. Jo devia tenir uns 20 anys.
Què va ser el primer que va sentir quan va saber tota la història del Salvador?
Va ser un estiu en què vaig aprendre molt. Quan vaig conèixer la història, vaig pensar en com devia ser com a persona i en els motius que podia tenir per pertànyer a una organització com el MIL. Per mi era difícil d'entendre la idea de participar en un grup com el MIL. Perquè és una cosa del tot fora de la meva experiència. Hi ha poca gent que pugui tenir tanta passió per un compromís tan polític i social. Era una persona situada en unes circumstàncies extraordinàries. Suposo que per això la història encara és viva en la memòria del poble. Però el cas del Salvador no és extraordinari en el sentit que representa un més de molts casos que no han tingut l'oportunitat de ser revisats després de la dictadura. El Salva és un més de molts casos similars.
El cas Puig Antich va canviar la seva vida?
Per les meves tietes, sí. S'ha de ser molt fort per fer el que han fet elles durant 50 anys. Per mi, la història del Salvador és més llunyana perquè jo vaig néixer després de tots els fets. I no he viscut mai en una dictadura. És un context estrany a mi.
A més del record, elles també combaten per la revisió del cas.
Lluiten per un reconeixement oficial, que es va cometre una injustícia. Hi ha una cosa que he anat aprenent de mica en mica de la història del Salvador i el meu pare és que hem d'entendre més els nostres pares. Quan arribem a adults, comencem a entendre més els motius i les raons dels pares. Com que no he tingut l'oportunitat de parlar amb ell, he hagut de construir el meu enteniment de les seves decisions d'una altra manera. Una persona que em va ajudar molt va ser el Jordi Panyella, que em va demanar que escrivís un relat sobre el meu procés d'entendre la història del Salvador i el meu pare.
Per una persona nord-americana, la pena de mort, de fet, és un tema conegut.
En els darrers anys, ha augmentat en alguns estats el nombre de persones executades. Per mi, és un tema de manca d'humanitat terrible.
Ha seguit l'evolució dels esdeveniments polítics a Catalunya?
La veritat és que molt poc. No soc una persona molt posada en el món polític i la premsa nord-americana tampoc aprofundeix massa en la política catalana o espanyola.
En canvi, sí que manté el lligam amb el país i la llengua.
Sí, el meu marit i jo vam decidir instal·lar-nos un temps a Catalunya. Tots dos parlàvem més el castellà abans de venir però ja un cop aquí vam parlar el català i els nostres dos fills van anar a l'escola pública i el parlen més bé que jo.
Els hi ha parlat del Salvador?
Sí. Però tenen 9 i 13 anys. Tenen una certa orientació de la història. El darrer Nadal el vam passar a Barcelona i ells em van fer preguntes perquè va coincidir amb la meva gravació d'un documental a TV3 que es passarà aquests dies.
La Monique va conèixer la figura del Salvador d'una manera molt diferent a la de les seves tietes, les germanes de Puig Antich. Mentre elles han dedicat la seva vida a explicar el que va passar, Joaquim Puig Antich va viure la mort del seu germà en un silenci dolorós. No va ser fins a molts anys després que la Monique va poder integrar aquest capítol de la història familiar en la seva memòria. Conversem telefònicament amb ella.
Vostè ha viscut la història de Salvador Puig Antich d'una manera molt diferent a la resta de la família. Va néixer a Nova York i durant molts anys aquella tragèdia va romandre al marge de la seva vida. Expliqui'ns com va arribar una branca dels Puig Antich als Estats Units.
El meu pare era el germà gran del Salvador. Als mitjans sempre es parla de les quatre germanes, però eren sis germans. Va decidir marxar d'Espanya perquè tenia clar fer la carrera de medicina en un lloc on es pogués obrir camí pels seus mèrits. La meva mare és nord-americana i tots dos es van conèixer a Barcelona, on ella impartia classes d'anglès. El meu pare va aconseguir una estada d'un any en un hospital i se n'hi va anar. La mare ja hi havia tornat.
El seu pare va ser un metge molt reconegut.
Sí. Em fa una mica de cosa perquè va morir d'un atac d'asma als 45 anys, l'edat meva, i ell ja havia fet moltes coses en poc temps. Va destacar en el camp de la psiquiatria infantil i fou pioner al demostrar que els nens també poden manifestar els mateixos símptomes de depressió dels adults. Tenia molta passió pel que feia.
"S'ha de ser molt fort per fer el que han fet les meves tietes durant 50 anys"
No deixa de ser una paradoxa que vostè, una neboda, no conegués durant anys la figura de Salvador Puig Antich, mentre que ell es va convertir d'alguna manera en un personatge familiar per a molta gent, que el va fer seu. Quan se li va fer present la seva figura?
Va ser tot un procés perquè el nostre pare no ens parlava gaire de la seva família. Coneixíem les tietes perquè havíem anat algunes vegades a Barcelona. Jo només tenia 12 anys quan va morir el meu pare. Ara entenc que per ell era un tema tan difícil que no en podia parlar per les emocions que li portaven. Crec que per un sentiment de culpa. Perquè ell va marxar als EUA abans que passés tot i potser pensava que si hagués estat a casa... Fins que, quan jo tenia 10 anys, van enviar-nos a casa la gravació d'un programa de 30 minuts de TV3 sobre "Les últimes hores de Puig Antich". Primer no el volia mirar però un dia es va asseure i va veure el programa sol. Després el va veure amb la seva companya. Ja s'havia separat de la mare i li va explicar tota la història a la seva companya. Crec que es va sentir alliberat del pes que portava a sobre.
Per ell, aquest moment devia ser important.
Sí perquè va veure les seves germanes parlant d'una manera oberta dels fets, compartint la informació i l'emoció. Un temps abans, la Carme, una de les germanes, li havia enviat un gruixut llibre vermell amb tot el material que s'havia publicat sobre el Salvador. N'havia fet un per a cada germà. El meu pare mai va poder mirar-s'ho. Quan va venir a casa de la mare per recollir-nos per al cap de setmana, va entrar amb el llibre vermell i el va deixar sobre la taula. No podia obrir-lo. Era el germà gran i crec que se sentia d'alguna manera responsable de la sort del Salvador.
Vostè el va obrir?
Un dia jo el vaig fullejar, però és clar, jo no llegia el català. Veia el cognom, Puig Antich, i moltes fotografies de la família, però no entenia res del que havia passat.
El seu pare va viatjar a Barcelona després de la condemna a mort, el gener del 1974.
El que ens va explicar la meva mare és que estaven al pis a Nova York i a l'obrir l'exemplar de The New York Times, va veure la notícia de la mort de Carrero Blanco. I de seguida va dir: "Amb això mataran el Salva". Va anar cap a Barcelona sense avisar. Els cinc van anar a la Model. Per als dos germans, allò va ser el comiat.
Quan va conèixer tota la història?
Sempre he tingut interès per les llengües i, d'altra banda, volia estar un temps a Barcelona. Quan vaig anar a la universitat, vaig passar un estiu a Barcelona i vaig parlar molt amb les meves tietes. Jo devia tenir uns 20 anys.
Què va ser el primer que va sentir quan va saber tota la història del Salvador?
Va ser un estiu en què vaig aprendre molt. Quan vaig conèixer la història, vaig pensar en com devia ser com a persona i en els motius que podia tenir per pertànyer a una organització com el MIL. Per mi era difícil d'entendre la idea de participar en un grup com el MIL. Perquè és una cosa del tot fora de la meva experiència. Hi ha poca gent que pugui tenir tanta passió per un compromís tan polític i social. Era una persona situada en unes circumstàncies extraordinàries. Suposo que per això la història encara és viva en la memòria del poble. Però el cas del Salvador no és extraordinari en el sentit que representa un més de molts casos que no han tingut l'oportunitat de ser revisats després de la dictadura. El Salva és un més de molts casos similars.
"Pel meu pare el tema del Salvador era tan difícil que no en podia parlar"
El cas Puig Antich va canviar la seva vida?
Per les meves tietes, sí. S'ha de ser molt fort per fer el que han fet elles durant 50 anys. Per mi, la història del Salvador és més llunyana perquè jo vaig néixer després de tots els fets. I no he viscut mai en una dictadura. És un context estrany a mi.
A més del record, elles també combaten per la revisió del cas.
Lluiten per un reconeixement oficial, que es va cometre una injustícia. Hi ha una cosa que he anat aprenent de mica en mica de la història del Salvador i el meu pare és que hem d'entendre més els nostres pares. Quan arribem a adults, comencem a entendre més els motius i les raons dels pares. Com que no he tingut l'oportunitat de parlar amb ell, he hagut de construir el meu enteniment de les seves decisions d'una altra manera. Una persona que em va ajudar molt va ser el Jordi Panyella, que em va demanar que escrivís un relat sobre el meu procés d'entendre la història del Salvador i el meu pare.
Per una persona nord-americana, la pena de mort, de fet, és un tema conegut.
En els darrers anys, ha augmentat en alguns estats el nombre de persones executades. Per mi, és un tema de manca d'humanitat terrible.
Ha seguit l'evolució dels esdeveniments polítics a Catalunya?
La veritat és que molt poc. No soc una persona molt posada en el món polític i la premsa nord-americana tampoc aprofundeix massa en la política catalana o espanyola.
En canvi, sí que manté el lligam amb el país i la llengua.
Sí, el meu marit i jo vam decidir instal·lar-nos un temps a Catalunya. Tots dos parlàvem més el castellà abans de venir però ja un cop aquí vam parlar el català i els nostres dos fills van anar a l'escola pública i el parlen més bé que jo.
Els hi ha parlat del Salvador?
Sí. Però tenen 9 i 13 anys. Tenen una certa orientació de la història. El darrer Nadal el vam passar a Barcelona i ells em van fer preguntes perquè va coincidir amb la meva gravació d'un documental a TV3 que es passarà aquests dies.