Dimecres 13. El president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, insta Pere Aragonès a acceptar una última proposta pels pressupostos o "convocar eleccions per patriotisme". El missatge que Batet llança a l'encara president és contundent: "No poden allargar aquesta agonia. O hi ha una proposta sòlida de pressupostos, o li pertoca convocar eleccions. Què més li falta per veure que així no es pot seguir?". Aragonès, obedient com si aquelles paraules les pronunciés Espanya, analitza en profunditat la intervenció del vallenc i acaba convocant finalment les eleccions amb l'única voluntat de veure satisfeta la necessitat de Batet i que aquest pugui tornar a somriure novament.
Dijous 14. No han hagut de passar ni 24 hores. Un tsunami de retòrica processista escombra el panorama polític català. L'onada de simbolismes ja ha arrasat la seu de Junts i les nostres llars amb la mateixa força i el mateix color terrós de sempre. Vicent Partal parla de 'momentum' al seu editorial. Pilar Rahola parla de 'plebiscit' a les seves xarxes. Corre per enèsima vegada el muntatge de l'emblemàtic "Ganas de volver a veros" de Joan Laporta però amb la cara de Carles Puigdemont; aquest cop, amb una data escrita en blau elèctric: 12 de maig. Una certa eufòria s'apodera de l'entorn mediàtic de sempre. La festa és major: perquè torni el president s'ha de tornar a votar el president.
Divendres 15. Però a qui se li acut fer-nos votar el president ara? Al cap de només 48 hores de l'anunci electoral, l'entorn de Junts fa arribar subtilment als mitjans el seu enuig davant la situació: Carles Puigdemont no podrà fer campanya a Catalunya perquè republicans i socialistes han coordinat els seus calendaris en contra d'ell. Mira que convocar eleccions precisament ara. El 12 de maig és massa just perquè el president a l'exili pugui ser aquí, no era el moment encara de convocar res. És evident que aquestes eleccions s'han orquestrat per perjudicar Junts, és a dir, el mandat de l'1 d'octubre, és a dir, Catalunya. Aquesta idea circula amb alegria pels mateixos altaveus per on ahir sonaven marxes triomfals a tot gas.
Vaja, que en tres dies hem tingut el privilegi de viure en directe tres de les facetes més representatives de Junts. Dimecres, la faceta d'oposició dura i implacable, la que exigeix que es posin les urnes al més aviat possible perquè aquí només hi ha un partit preparat per governar la Generalitat. Dijous, la faceta mitòmana, la que de sobte aparca Rulls i Turulls, amaga peixos i coves, i s'agafa per vuitanta-cinquena vegada a un símbol per escurar el pot de l'emocionalitat i tocar amb els dits la jugada mestra final. I divendres, la faceta fràgil, la que explota el victimisme i percep tot l'Univers conegut com a enemic de Junts, és a dir, del mandat de l'1 d'octubre, és a dir, de Catalunya.
Són les tres facetes que han anat atropellant-se d'ençà de l'anunci electoral. En vindran més, probablement. No ha començat la campanya, ni tan sols tenim encara la convocatòria oficial, però amb el gir de guió (relatiu) a la Generalitat n'hi ha hagut prou per percebre alguns dels colors del Pantone polític que defineix Junts, i també per comprovar que el seu aterratge a la realitat política catalana es farà llarg i dur: massa turbulències dins de l'avió.
Hi ha una cita ben coneguda i repetida que diu que hi ha tres forces que mouen el món: l'amor, els diners i el poder. És possible que fora de Catalunya aquesta anàlisi sigui encertada, però a casa nostra tot és molt més complex. Aquí també ens mouen altres conceptes com la nostàlgia, l'enveja o la pena. Hi ha moltes coses que ens mouen, als catalans. En són tantes, de fet, que a vegades arribem al punt de no saber ben bé quina ens està movent en cada moment. Potser depèn de si és dimecres, dijous o divendres.