No té rival. Ningú ho fa com ell. Quan et convoca per ser escoltat, Carles Puigdemont sap que guanyarà la partida. L'amerenc és l'únic record sòlid de l'independentisme ara mateix, una resta que no ha quedat ensorrada i que es pot tocar, el temple encara dempeus, quatre pedres ferides que et transporten a aquella època i t'hi reconcilien. No en queda res més, de tot allò, de tots aquells anys. Només el president i les seves paraules, la cita esporàdica amb el psicòleg que a cada visita et recorda que tu estàs més bé del que sembla i que ell et surt més barat del que creies, centrant la sessió més en el seu currículum que no pas en el teu estat.
Puigdemont domina l'expectativa com ningú. Sap jugar-hi i sap escenificar-la. L'Ajuntament d'Elna. Els colors al seu darrere. La cuidada presència. El to d'hora greu, encara que l'independentisme no tingui hora. El discurs excel·lentment pensat per fer-te revifar l'orgull i recuperar sensacions, apretant una mica per aquí i estirant una mica per allà. Sempre el mateix compàs: repàs de greuges espanyols, reivindicació personal com a símbol, cleca als rivals interns, i una atractiva dosi mesurada de sorna. El ritme no s'atura mai. Greuges, símbol, cleca, sorna. Greuges, símbol, cleca, sorna. Una droga pels animals ferits que poblen l'independentisme, un encanteri gairebé perfecte.
La màgia s'esmuny, però, quan la bombolla esclata. L'acte acaba i t'adones que tornes a ser allà on eres. Que, tot i que ara tens les venes dels braços inflades, amb la sang circulant-hi a una velocitat insospitada, Catalunya continua sent allà on era. Amb una realitat social impossible de gestionar, tant si l'objectiu és fer la independència com si la meta és cohesionar el país perquè sobrevisqui, amb una sequera que ho enfanga tot, amb una llengua que ja no té més llençols per perdre a la següent bugada, i amb pollastres sense cap corrent a cada granja, a cada CAP, a cada escola i a cada pis llogat.
És veritat que potser aquella conferència no era el lloc per exhibir un programa que necessàriament haurà de combinar l'èpica de l'autodeterminació amb l'acció autonomista més urgent i trista del món. Però en algun moment caldrà aterrar aquest programa si no es vol prendre mal. Perquè l'únic que dijous va quedar aterrat a Elna va ser, paradoxalment, una promesa. Una il·lusió. Un compromís que, per cert, ens és familiar. Si tinc la majoria per ser investit, assistiré al ple d'investidura. S'assembla molt a totes les promeses que l'han precedit. Perquè torni el president s'ha de votar el president. El reclam és el mateix de sempre, l'estratègia electoral és molt similar, però les paraules d'ara, evidentment, s'adeqüen a la nova realitat del 2024.
El fil conductor que uneix les promeses anteriors amb l'actual és que Puigdemont, com Madrid, no paga per avançat. Paradoxes de la política. Tal com fan els partits espanyols quan volen rascar el suport dels grups catalans (també el de Junts), el president busca que el votant confiï cegament en ell i li entregui el seu vot el 12 de maig sense obtenir encara res a canvi, perquè la seva possible tornada no es preveu fins passades les eleccions. Amb el vot al sac, tard o d'hora arribarà la investidura i, amb ella, el suposat pagament de Puigdemont al seu electorat amb forma de retorn. Un pagament, però, que fins llavors queda flotant en l'aire, a mercè dels resultats electorals, dels pactes que s'estableixin o de les inclemències polítiques; desenes d'imprevistos poden acabar torpedinant allò que estava pressupostat, acordat o promès.
Vaja, que aquí ningú paga per avançat. No ho ha fet mai l'Estat, com bé denuncia Carles Puigdemont, però tampoc ho ha fet ni ho farà el president abans del 12 de maig. Bé, seria injust dir que ningú ho fa. Sí que ho faran els resilients votants independentistes, especialment els votants del líder a l'exili. Aquests sí que pagaran per avançat, entregant novament les seves esperances al símbol que quan es posa davant del faristol ens remou les entranyes, l'oracle que no pots deixar de consultar, el record que avorreixes i idealitzes a la vegada, el mite polític que continua mereixent-nos tota la confiança del món perquè en el seu moment ja va demostrar-nos que calia votar el president perquè tornés el president.