Opinió

​A cop de toc de queda?

«La llibertat és una cosa massa seriosa com per demanar de forma sistemàtica que es limiti a cop de decret»

Laura Pinyol
22 d'agost del 2021
Actualitzat el 23 d'agost a les 11:15h
1200_1629659048Laura_Pinyol
1200_1629659048Laura_Pinyol
Portem tot l'estiu parlant de botellots –quan es tanca una porta, s'obre una finestra, perquè, a la fi, hem trobat una paraula per substituir el clàssic botellón– a diferents punts de Catalunya i exclamacions d'alcaldes, autoritats sanitàries i responsables de seguretat perquè, malgrat el toc de queda, no cessen.

Hi ha una estranya translació entre la idea general que l'establiment del toc de queda ha de servir per limitar les concentracions a altes hores de la nit entre jovent que s'agrupen per beure i, òbviament, alleugerir les mesures sanitàries que són vigents encara: mascareta, distància social, etcètera. El que passa és que la mascareta va deixar de ser obligatòria el 26 de juny i això de les distàncies, quan el que es busca és caliu, doncs va com va.

Que tants alcaldes hagin celebrat durant aquests mesos d'estiu l'establiment del toc de queda com una solució als botellots em fa pensar que aprofitem l'avinentesa per intentar solucionar un problema –o una gran incomoditat– que ja venia d'abans. Els botellots fa anys que s'arrosseguen i no és la pandèmia que ens els ha portat. Això no impedeix que les places, els aparcaments o les zones diverses on solen fer-se no causin moltes molèsties tant entre els veïns, com de brutícia, de soroll, d'insalubritat, etcètera.

Però atenir-se al toc de queda com a mesura per intentar dissuadir-los és pura ficció. El primer cop que es va parlar d'un toc de queda, ens vam posar les mans al cap. Se'ns limitava el moviment des de les deu de la nit i fins a les sis del matí. Aquesta restricció no havia imperat ni tan sols quan el confinament era total. El primer cop que es va impulsar la mesura va ser a finals d'octubre i va haver de comptar amb un nou decret d'estat d'alarma. Ara, però, sense estat d'alarma, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el va tombar fa escassos dies atenent la consideració que mantenir-lo als municipis de més de 5.000 habitants amb una incidència acumulada de 125 contagis per cada 100.000. Però el Tribunal, que esgrimeix que no els pertoca valorar els criteris tècnics, considera que una cosa és que el límit sigui de 250 casos/100.000 i que rebaixant-ho, la mesura acaba sent massa intromissiva.

Tampoc és l'objectiu d'aquest article contradir o posar en dubte el que decideixin les autoritats sanitàries i els governants que prenen les decisions, que per això es qualifica de mesura dràstica i excepcional. Ni tampoc convé posar en dubte que l'impacte de la pandèmia segueixi sent sever amb més de 460 ingressats a l'UCI. I com els joves són el segment que acumula més contagis de les últimes setmanes. No és això. La Covid segueix estant aquí i és una murga que no acabem de doblegar la corba. Ho és per a tothom, encara que avui hàgim rebut la bona notícia que cinc milions de catalans ja tenen la pauta completa.

Però una cosa no treu l'altra. Si s'han de buscar mesures alternatives al toc de queda per impedir els botellots, s'hauran de buscar. Però trobar solucions a les incidències causades pel consum d'alcohol en espais públics, en grup, a baix preu i sense cap garantia de salubritat no té a veure només amb la pandèmia. Segur que s'hauria de revisar si tancar l'oci nocturn no ha ajudat a fer créixer el problema més que no ser una contenció, però amb les discoteques i els locals de copes també existien els botellots.

Això ens hauria d'obligar a no desviar l'atenció i anar al moll de l'os. Si es volen evitar els botellots, s'hauran de revisar ordenances municipals i, probablement, incrementar la presència policial.

Però no es pot apel·lar constantment a la retallada de drets fonamentals per frenar situacions incòmodes, incíviques, irresponsables… La llibertat és una cosa massa seriosa com per demanar de forma sistemàtica que es limiti a cop de decret, encara que sigui de forma excepcional.

Periodista. Nascuada a Terrassa (1979). He col·laborat en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigia una agència de comunicació. Soc consellera del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) des del 2022 i he escrit el llibre El risc més gran.

El més llegit