La simulació és una activitat estretament emparentada amb l'engany, però no són idèntiques. Activitats de simulació són les que fan els aprenents d'alguns oficis, com els pilots d'aviació quan practiquen maniobres , rutinàries o d'emergència, en un simulador de vol. També són activitats de simulació els exercicis d'entrenament dels militars, que anomenem maniobres. En canvi, no es tracta pas d'una simulació quan un trapezista actua en un circ amb una xarxa de protecció a sota o quan es fan assajos clínics en voluntaris, que corren un risc real.
La simulació i l'engany és confonen a vegades de forma espectacular, com en els trucs de màgia que ens deixen bocabadats. També es confonen en els jocs de cartes, especialment el pòquer, quan un jugador simula tenir un joc millor que el que realment té i va de farol. En aquest cas, el jugador que simula i enganya corre un risc gran si finalment ha d'ensenyar les cartes. Si té raó la Clara Ponsatí, el dirigents catalans van córrer aquest risc l'octubre del 2017 en intentar forçar l'Estat a obrir una negociació.
L'altra dia, vaig escoltar com el periodista Carles Quílez, un professional de trajectòria solvent en el camp de la informació relacionada amb el món criminal i dels jutjats (i, actualment, també un bon escriptor) explicava a TV3 una anècdota que va viure quan treballava per a la Cadena SER. Explicava Quílez que un dia el va trucar un jutge (es va sobreentendre que pertanyent a l'Audiència Nacional) per comunicar-li que unes hores després hi hauria una macrooperació contra el narcotràfic a Villagarcia de Arousa. En Carles Quílez s'hi va desplaçar immediatament, per ser-hi en el moment que comencés l'operació de la policia judicial contra els traficants de drogues. Vaig entendre que informativament va ser un èxit que, òbviament, va tenir l'efecte de donar un ressò màxim a l'operació d'escorcolls i detencions ordenada pel jutge.
Fins aquí, res de nou, res que no hàgim vist centenars de vegades. Darrerament, sobretot, en les operacions contra l'independentisme. La novetat de l'anècdota de Quílez és que la reacció dels advocats dels narcotraficants va ser interposar una denúncia per la difusió dels detalls de la operació, que estava sota secret de sumari. Es va obrir un procediment i el jutge (el mateix jutge que havia telefonat Quílez) va cridar a declarar les persones presumptament coneixedores de la revelació de secrets. Quan li va tocar declarar a Quílez, li va preguntar: "Oi que vostè no té res a dir sobre aquesta qüestió?" El periodista explica que, efectivament, es va mantenir en silenci. Posteriorment, el jutge va arxivar aquest procediment per revelació de secrets. Assumpte tancat.
Podríem afirmar que aquest procediment judicial per revelació de secrets va ser un engany, però potser li escau més la qualificació de simulació: el jutge va simular que respectava les normes processals i que prenia, en justícia, la decisió d'arxivar el cas, davant la falta de proves per acusar a ningú de la filtració del sumari. La justícia ho fa molt sovint això de simular que és escrupolosa amb les normes processals i penals, per després acabar decidint en funció de les necessitats polítiques i socials interpretades de manera parcial i subjectiva. A vegades, passa, fins i tot, en països on hi ha una separació de poders solvent.
A Espanya, on segons els organismes del Consell d'Europa la separació de poders és molt defectuosa, la pràctica de la simulació arriba a extrems d'exasperació: recordin el judici de l'1-O, on durant quatre mesos es va fer un exercici majúscul de simulació processal adobat amb detalls versallescos, "con sumo agrado".
La simulació en el món de la justícia té un punt de perversió que no tenen la majoria de les simulacions que hi ha a la societat. El fet agreujant, en aquest àmbit de jutges i tribunals, és que són els mateixos jutges els que resolen qualsevol reclamació. Si en una ampliació de capital d'un banc se simula un estat del negoci de l'entitat molt millor que la realitat dels seus comptes, per atreure capital, aquesta simulació/engany pot ser denunciada i jutjada. Tanmateix, quan els simuladors són el mateixos jutges, en connivència amb els mitjans de comunicació més importants, no corren cap risc. Ja poden anar preguntant, tranquils: "Oi que vostè no hi té res a dir?
La simulació i l'engany és confonen a vegades de forma espectacular, com en els trucs de màgia que ens deixen bocabadats. També es confonen en els jocs de cartes, especialment el pòquer, quan un jugador simula tenir un joc millor que el que realment té i va de farol. En aquest cas, el jugador que simula i enganya corre un risc gran si finalment ha d'ensenyar les cartes. Si té raó la Clara Ponsatí, el dirigents catalans van córrer aquest risc l'octubre del 2017 en intentar forçar l'Estat a obrir una negociació.
L'altra dia, vaig escoltar com el periodista Carles Quílez, un professional de trajectòria solvent en el camp de la informació relacionada amb el món criminal i dels jutjats (i, actualment, també un bon escriptor) explicava a TV3 una anècdota que va viure quan treballava per a la Cadena SER. Explicava Quílez que un dia el va trucar un jutge (es va sobreentendre que pertanyent a l'Audiència Nacional) per comunicar-li que unes hores després hi hauria una macrooperació contra el narcotràfic a Villagarcia de Arousa. En Carles Quílez s'hi va desplaçar immediatament, per ser-hi en el moment que comencés l'operació de la policia judicial contra els traficants de drogues. Vaig entendre que informativament va ser un èxit que, òbviament, va tenir l'efecte de donar un ressò màxim a l'operació d'escorcolls i detencions ordenada pel jutge.
Fins aquí, res de nou, res que no hàgim vist centenars de vegades. Darrerament, sobretot, en les operacions contra l'independentisme. La novetat de l'anècdota de Quílez és que la reacció dels advocats dels narcotraficants va ser interposar una denúncia per la difusió dels detalls de la operació, que estava sota secret de sumari. Es va obrir un procediment i el jutge (el mateix jutge que havia telefonat Quílez) va cridar a declarar les persones presumptament coneixedores de la revelació de secrets. Quan li va tocar declarar a Quílez, li va preguntar: "Oi que vostè no té res a dir sobre aquesta qüestió?" El periodista explica que, efectivament, es va mantenir en silenci. Posteriorment, el jutge va arxivar aquest procediment per revelació de secrets. Assumpte tancat.
Podríem afirmar que aquest procediment judicial per revelació de secrets va ser un engany, però potser li escau més la qualificació de simulació: el jutge va simular que respectava les normes processals i que prenia, en justícia, la decisió d'arxivar el cas, davant la falta de proves per acusar a ningú de la filtració del sumari. La justícia ho fa molt sovint això de simular que és escrupolosa amb les normes processals i penals, per després acabar decidint en funció de les necessitats polítiques i socials interpretades de manera parcial i subjectiva. A vegades, passa, fins i tot, en països on hi ha una separació de poders solvent.
A Espanya, on segons els organismes del Consell d'Europa la separació de poders és molt defectuosa, la pràctica de la simulació arriba a extrems d'exasperació: recordin el judici de l'1-O, on durant quatre mesos es va fer un exercici majúscul de simulació processal adobat amb detalls versallescos, "con sumo agrado".
La simulació en el món de la justícia té un punt de perversió que no tenen la majoria de les simulacions que hi ha a la societat. El fet agreujant, en aquest àmbit de jutges i tribunals, és que són els mateixos jutges els que resolen qualsevol reclamació. Si en una ampliació de capital d'un banc se simula un estat del negoci de l'entitat molt millor que la realitat dels seus comptes, per atreure capital, aquesta simulació/engany pot ser denunciada i jutjada. Tanmateix, quan els simuladors són el mateixos jutges, en connivència amb els mitjans de comunicació més importants, no corren cap risc. Ja poden anar preguntant, tranquils: "Oi que vostè no hi té res a dir?