Ningú ha tingut encara el coratge de fer una bona radiografia científica de com han anat veritablement les coses a l'escola catalana durant els gairebé tres mesos de confinament a causa de la pandèmia de la Covid-19. En la majoria d'informacions i comentaris publicats fins ara, s'assumeix, sobre el comportament de mestres, professors i alumnes, el que podem anomenar presumpció de bondat o presumpció de professionalitat.
S'assumeix que tothom s'ha comportat amb una actitud correcta i professional i una disposició a la bona praxi escolar. Amb els ensenyants i els alumnes es fa la mateixa presumpció de bondat que s'ha practicat fins ara durant la pandèmia amb el personal sanitari, amb els serveis d'emergència i amb els bombers. Ningú posa en dubte la professionalitat d'un bomber o d'una infermera davant el coronavirus. És el contrari del que es fa habitualment amb els policies, on davant qualsevol operació que protagonitzin s'esbrina immediatament si hi ha hagut alguna mala praxi. On situem els mestres, professors i alumnes? Amb les infermeres o amb els policies?
La presumpció de bondat en les persones és un pilar de la civilització. Com ho és la presumpció d'innocència dins el sistema penal. O com ho és la presumpció de veracitat en el món de la publicació i la informació. En tots aquests casos, tanmateix, la presumpció és també una invitació a què qui en dubti pugui demostrar la manca de bondat, innocència o veracitat: és una porta oberta a realitzar radiografies de les pràctiques professionals dels diferents col·lectius.
En el cas dels sanitaris i dels serveis d'emergència, hi ha hagut una abundància inqüestionable d'estadístiques positives sobre la seva actuació durant la fase més dura de la pandèmia. Les actuacions de la policia sempre van acompanyades d'una mirada rigorosa. Dels mestres i professors, en canvi, dels quals habitualment ja en sabem ben poc, més enllà dels informes PISA, ara n'ignorem el comportament precís durant el tancament d'escoles i instituts i el confinament.
A Anglaterra, en canvi, ja han fet un retrat estadístic del comportament de mestres i alumnes durant el tancament escolar. És el primer estudi d'aquest gènere que he trobat en l'àmbit europeu. Potser se n'han fet més, però aquest estudi, elaborat per l'University College de Londres, ha tingut projecció europea gràcies al que s'ha publicat al The Times. Els anglesos tenen una societat tan democràticament consolidada que no els fa por airejar amb precisió tot el que els passa, sense zones d'ombra i sense gairebé cap sector intocable.
Així doncs, ara sabem que els 10 milions d'escolars anglesos de Primària i Secundària només han treballat des de casa una mitjana de dues hores i mitja al dia, seguint les instruccions telemàtiques dels mestres. D'aquests 10 milions d'alumnes, una cinquena part -2 milions- o no han fet res de res o tan sols han fet alguns deures o estudiat durant menys d'una hora al dia.
En un altre estudi similar publicat per The Times, es posa al descobert que un 40% dels escolars anglesos -4 milions d'alumnes- no han mantingut un contacte regular telemàtic amb els mestres o professors durant el confinament, sense aclarir de qui ha estat la culpa, si dels alumnes, dels professors o de tots plegats. Els autors d'aquestes radiografies arriben a la conclusió que la llarga aturada en l'ensenyament anglès des del març fins al setembre (com a Catalunya) "és una amenaça a la formació de tota una generació d'escolars".
I de Catalunya què en sabem? Sabem quelcom de l'aprenentatge escolar durant el temps de confinament? Algú ha tingut el coratge de començar a estudiar quina quantitat de feina van fer els nens i joves catalans a casa i quants mestres i professors es van posar realment en contacte telemàtic amb els seus alumnes (o, almenys, ho van intentar)? De moment, el meu coneixement sobre les respostes és molt limitat. He vist o llegit molta informació bondadosa on més que des d'una presumpció de professionalitat, fins i tot sembla abordar-se la qüestió des d'un prejudici de bondat perfecta.
L'altre dia, però, vaig veure un petit reportatge en un telenotícies de TV3 que em va colpir: era una enquesta feta "a salt de mata", sense ambicions científiques, entre unes nenes alumnes de Secundària. Unes deien que el comportament telemàtic dels professors havia estat molt desigual; d'altres expressaven que estaven satisfetes i d'altres afirmaven el contrari. Tanmateix, n'hi va haver una que va aportar xifres: va assegurar que dels seus onze professors només dos s'havien posat en contacte amb ella. Déu n´hi do!
Potser aquesta petita referència numèrica no sigui representativa de res. Un petit accident. O potser no. Hi hauria d'haver ganes de saber-ne molt més: de fer una radiografia completa per comarques, per barris i per nivells d'ensenyament per conèixer els comportaments escolar, tant públic com privat, que hi ha hagut a Catalunya des del tancament de les escoles del mes de març. Projectar un bon raig de llum sobre l'escola catalana actual en un moment de crisi podria ajudar molt a saber on som. A saber si estem oberts a la innovació constant i a la superació de les dificultats o bé si ens situem dins el refugi protector de l'immobilisme passiu. O al bell mig de tots dos.
S'assumeix que tothom s'ha comportat amb una actitud correcta i professional i una disposició a la bona praxi escolar. Amb els ensenyants i els alumnes es fa la mateixa presumpció de bondat que s'ha practicat fins ara durant la pandèmia amb el personal sanitari, amb els serveis d'emergència i amb els bombers. Ningú posa en dubte la professionalitat d'un bomber o d'una infermera davant el coronavirus. És el contrari del que es fa habitualment amb els policies, on davant qualsevol operació que protagonitzin s'esbrina immediatament si hi ha hagut alguna mala praxi. On situem els mestres, professors i alumnes? Amb les infermeres o amb els policies?
La presumpció de bondat en les persones és un pilar de la civilització. Com ho és la presumpció d'innocència dins el sistema penal. O com ho és la presumpció de veracitat en el món de la publicació i la informació. En tots aquests casos, tanmateix, la presumpció és també una invitació a què qui en dubti pugui demostrar la manca de bondat, innocència o veracitat: és una porta oberta a realitzar radiografies de les pràctiques professionals dels diferents col·lectius.
En el cas dels sanitaris i dels serveis d'emergència, hi ha hagut una abundància inqüestionable d'estadístiques positives sobre la seva actuació durant la fase més dura de la pandèmia. Les actuacions de la policia sempre van acompanyades d'una mirada rigorosa. Dels mestres i professors, en canvi, dels quals habitualment ja en sabem ben poc, més enllà dels informes PISA, ara n'ignorem el comportament precís durant el tancament d'escoles i instituts i el confinament.
A Anglaterra, en canvi, ja han fet un retrat estadístic del comportament de mestres i alumnes durant el tancament escolar. És el primer estudi d'aquest gènere que he trobat en l'àmbit europeu. Potser se n'han fet més, però aquest estudi, elaborat per l'University College de Londres, ha tingut projecció europea gràcies al que s'ha publicat al The Times. Els anglesos tenen una societat tan democràticament consolidada que no els fa por airejar amb precisió tot el que els passa, sense zones d'ombra i sense gairebé cap sector intocable.
Així doncs, ara sabem que els 10 milions d'escolars anglesos de Primària i Secundària només han treballat des de casa una mitjana de dues hores i mitja al dia, seguint les instruccions telemàtiques dels mestres. D'aquests 10 milions d'alumnes, una cinquena part -2 milions- o no han fet res de res o tan sols han fet alguns deures o estudiat durant menys d'una hora al dia.
En un altre estudi similar publicat per The Times, es posa al descobert que un 40% dels escolars anglesos -4 milions d'alumnes- no han mantingut un contacte regular telemàtic amb els mestres o professors durant el confinament, sense aclarir de qui ha estat la culpa, si dels alumnes, dels professors o de tots plegats. Els autors d'aquestes radiografies arriben a la conclusió que la llarga aturada en l'ensenyament anglès des del març fins al setembre (com a Catalunya) "és una amenaça a la formació de tota una generació d'escolars".
I de Catalunya què en sabem? Sabem quelcom de l'aprenentatge escolar durant el temps de confinament? Algú ha tingut el coratge de començar a estudiar quina quantitat de feina van fer els nens i joves catalans a casa i quants mestres i professors es van posar realment en contacte telemàtic amb els seus alumnes (o, almenys, ho van intentar)? De moment, el meu coneixement sobre les respostes és molt limitat. He vist o llegit molta informació bondadosa on més que des d'una presumpció de professionalitat, fins i tot sembla abordar-se la qüestió des d'un prejudici de bondat perfecta.
L'altre dia, però, vaig veure un petit reportatge en un telenotícies de TV3 que em va colpir: era una enquesta feta "a salt de mata", sense ambicions científiques, entre unes nenes alumnes de Secundària. Unes deien que el comportament telemàtic dels professors havia estat molt desigual; d'altres expressaven que estaven satisfetes i d'altres afirmaven el contrari. Tanmateix, n'hi va haver una que va aportar xifres: va assegurar que dels seus onze professors només dos s'havien posat en contacte amb ella. Déu n´hi do!
Potser aquesta petita referència numèrica no sigui representativa de res. Un petit accident. O potser no. Hi hauria d'haver ganes de saber-ne molt més: de fer una radiografia completa per comarques, per barris i per nivells d'ensenyament per conèixer els comportaments escolar, tant públic com privat, que hi ha hagut a Catalunya des del tancament de les escoles del mes de març. Projectar un bon raig de llum sobre l'escola catalana actual en un moment de crisi podria ajudar molt a saber on som. A saber si estem oberts a la innovació constant i a la superació de les dificultats o bé si ens situem dins el refugi protector de l'immobilisme passiu. O al bell mig de tots dos.