Ara sembla molt llunyà, però fa tan sols dos mesos i mig molts de nosaltres demanàvem que es tanqués Madrid, que era clarament el focus principal de la infecció del coronavirus a la península Ibèrica. La necessitat del tancament derivava de les mateixes xifres oficials del "Ministerio de Sanidad": a Espanya, al voltant dels dos terços dels contagis i de les defuncions se situaven a la Comunitat de Madrid.
És veritat que hi havia altres focus demogràficament més petits, com La Rioja/Vitòria o bé, a Catalunya, la Conca d'Òdena, però cap d'ells tenia la força demogràfica i expansiva de Madrid. El Govern català va confinar la Conca d'Òdena i Portugal va tancar les seves fronteres amb Espanya, però el Govern espanyol es va negar a confinar Madrid. Davant d'aquesta obstinació de Pedro Sánchez, el president català Quim Torra va proposar fins i tot tancar Catalunya.
No hi va haver res a fer: Madrid no es podia tancar perquè "el virus no entiende de fronteres ni de territorios" (aquesta metàfora del virus caminant sense saber on es troba és un insult a l'intel·lecte, ja que tothom sap que no és pas el virus el que es mou, sinó que són les persones infectades les que el porten amunt i avall quan es mouen). Les persones sí que hi entenen, de fronteres i territoris; per això, el mateix Pedro Sánchez va tancar després les fronteres espanyoles. Però Madrid, sorprenentment, no es va tancar: aquesta mesura necessària no es va adoptar perquè Madrid no deu ser ni tan sols un territori; deu ser una entitat conceptual.
Dels estudis del moviment de les persones se'n diu estudis de mobilitat. El passat 9 de maig un grup d'investigadors encapçalats per Mattia Mazzoli (de l'Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos, adscrit al Consell Superior d'Investigacions Científiques i a la Universitat de les Illes Balears ) en van publicar un, titulat "Effects of mobility and multi-seeding on the propagation of the COVID-19 in Spain" ("Efectes de la mobilitat i la disseminació múltiple en la propagació de la COVID-19 a Espanya").
L'estudi comença recordant, en la seva síntesi, que determinar l'impacte de la mobilitat en la disseminació d'una epidèmia és d'importància cabdal per entendre els efectes de les polítiques que s'adopten. I subratlla, una vegada més, la gran veritat de les epidèmies: "Una mobilitat alta entre zones contribueix a la importació de casos, implicant la disseminació de la malaltia". I afirma que en aquest treball s'han concentrat en estudiar la propagació del coronavirus "per les 52 províncies espanyoles, mostrant com la incidència local té una correlació intensa amb la mobilitat que hi va haver en les primeres setmanes des de Madrid i cap a Madrid, el principal nus de comunicacions, i on va esclatar el primer focus local".
L'estudi conclou que aquesta mobilitat protagonitzada per ciutadans que van anar o van sortir de Madrid en les primeres setmanes de l'epidèmia (quan molts, amb el president Torra al capdavant, en demanaven infructuosament el tancament), és la causant del 76% del pic de la Covid-19 en territori espanyol. El 76% vol dir que tres de cada quatre casos de la malaltia a Espanya es van originar per la mobilitat des de o cap a Madrid.
Segons dades de Statista, al 26 de maig a Espanya hi havia hagut 57,4 morts per 100.000 habitants a causa de la Covid-19. A Portugal, en canvi, situada entre Espanya i el mar i amb les fronteres tancades -i molta cohesió interna- hi ha hagut 12,9 morts per 100.000 habitants: quatre vegades i mitja menys. La diferència és flagrant. L'orgull de la centralitat del poder i la confusió entre capital i estat, no va permetre tancar, aïllar, la Comunitat de Madrid; ni tan sols per fer front a una catàstrofe sanitària i minimitzar-ne els efectes. Ni així.
A Xile s'han trobat amb una situació comparable: el gran focus de la pandèmia s'ha localitzat a la capital, Santiago. Quan això ha quedat fora de dubte, el president Piñera va tancar l'àrea metropolitana de Santiago, amb els seus 7 milions d'habitants (Xile en té, en total uns 18 milions), i la va aïllar de la resta del país. Ara, a Xile hi ha uns 70.000 contagiats, dels quals el 90% són dins l'àrea tancada. Només n'hi ha 1 de cada 10 fora de la capital. Amb aquesta mesura s'està evitant la propagació del coronavirus: han tingut el coratge que no ha tingut el govern espanyol. De fet, si el centralisme a ultrança fos un pecat, l'epidèmia de la Covid-19 hauria sorprès in fraganti el govern espanyol.
Com es defensa el Govern del PSOE i Unidas Podemos de tenir quatre vegades i mitja més morts per habitant que Portugal? La vicepresidenta quarta Teresa Ribera ho ha justificat dient que "Portugal va aturar-se abans. Venia de l'est (l'epidèmia) i ells estan una mica més a l'oest". És a dir, que la van veure venir, segons la ministra, com si Madrid no estigués més a l'oest que Itàlia!
La justificació fa plorar. Per cert, quan l'estudi de mobilitat que comento (el del 76%) es va difondre el 18 de maig en algun diari digital i alguna ràdio de Catalunya, el món mediàtic estatal i, fins i tot, els mitjans més rellevants de Catalunya el van ignorar. Per què? Hi ha qui objecta que l'estudi encara no ha passat la revisió preceptiva abans de la seva publicació en una revista mèdica (ara es pot llegir en pre-publicació).
Tanmateix, com que les revisions triguen mesos i la pandèmia és molt jove i suscita un gran interès científic, ara hi ha una cua llarga d'estudis pendents de revisió (uns 1.250 en la mateixa llista de pre-publicacions). Els que han tingut por de difondre'n els resultats deuen pensar que fer-ho seria entrar en un terreny delicat. La prova és que, pocs dies després, un altre estudi pendent de revisió de la Universitat Miguel Hernández d'Elx sobre les depressions infantils durant el confinament, recollit pel New York Times, va tenir en canvi una notable acollida mediàtica, com tants i tants d'altres. L'espera de la revisió és, per tant, una excusa.
Per què, doncs, la por a parlar d'una causa fonamental en el desbordament de la Covid-19 a Espanya? Manuel Vázquez Montalbán va escriure fa més de trenta anys una columna a "El País" que es titulava "Realquilados". Segons ell, el govern socialista de l'època, presidit per Felipe González, ocupava unes habitacions del poder només en qualitat de rellogat. Els amos veritables de l'edifici eren els propietaris de la riquesa a Espanya, que havien llogat les cambres del poder a una classe funcionarial addicta. Els rellogats temorosos de l'època de Vázquez Montalbán ara hi estan més acostumats. La resta, com la comunitat de veïns del costat –els catalans- estem cada vegada més en precari i, ara, atabalats comptant els morts.
És veritat que hi havia altres focus demogràficament més petits, com La Rioja/Vitòria o bé, a Catalunya, la Conca d'Òdena, però cap d'ells tenia la força demogràfica i expansiva de Madrid. El Govern català va confinar la Conca d'Òdena i Portugal va tancar les seves fronteres amb Espanya, però el Govern espanyol es va negar a confinar Madrid. Davant d'aquesta obstinació de Pedro Sánchez, el president català Quim Torra va proposar fins i tot tancar Catalunya.
No hi va haver res a fer: Madrid no es podia tancar perquè "el virus no entiende de fronteres ni de territorios" (aquesta metàfora del virus caminant sense saber on es troba és un insult a l'intel·lecte, ja que tothom sap que no és pas el virus el que es mou, sinó que són les persones infectades les que el porten amunt i avall quan es mouen). Les persones sí que hi entenen, de fronteres i territoris; per això, el mateix Pedro Sánchez va tancar després les fronteres espanyoles. Però Madrid, sorprenentment, no es va tancar: aquesta mesura necessària no es va adoptar perquè Madrid no deu ser ni tan sols un territori; deu ser una entitat conceptual.
Dels estudis del moviment de les persones se'n diu estudis de mobilitat. El passat 9 de maig un grup d'investigadors encapçalats per Mattia Mazzoli (de l'Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos, adscrit al Consell Superior d'Investigacions Científiques i a la Universitat de les Illes Balears ) en van publicar un, titulat "Effects of mobility and multi-seeding on the propagation of the COVID-19 in Spain" ("Efectes de la mobilitat i la disseminació múltiple en la propagació de la COVID-19 a Espanya").
L'estudi comença recordant, en la seva síntesi, que determinar l'impacte de la mobilitat en la disseminació d'una epidèmia és d'importància cabdal per entendre els efectes de les polítiques que s'adopten. I subratlla, una vegada més, la gran veritat de les epidèmies: "Una mobilitat alta entre zones contribueix a la importació de casos, implicant la disseminació de la malaltia". I afirma que en aquest treball s'han concentrat en estudiar la propagació del coronavirus "per les 52 províncies espanyoles, mostrant com la incidència local té una correlació intensa amb la mobilitat que hi va haver en les primeres setmanes des de Madrid i cap a Madrid, el principal nus de comunicacions, i on va esclatar el primer focus local".
L'estudi conclou que aquesta mobilitat protagonitzada per ciutadans que van anar o van sortir de Madrid en les primeres setmanes de l'epidèmia (quan molts, amb el president Torra al capdavant, en demanaven infructuosament el tancament), és la causant del 76% del pic de la Covid-19 en territori espanyol. El 76% vol dir que tres de cada quatre casos de la malaltia a Espanya es van originar per la mobilitat des de o cap a Madrid.
Segons dades de Statista, al 26 de maig a Espanya hi havia hagut 57,4 morts per 100.000 habitants a causa de la Covid-19. A Portugal, en canvi, situada entre Espanya i el mar i amb les fronteres tancades -i molta cohesió interna- hi ha hagut 12,9 morts per 100.000 habitants: quatre vegades i mitja menys. La diferència és flagrant. L'orgull de la centralitat del poder i la confusió entre capital i estat, no va permetre tancar, aïllar, la Comunitat de Madrid; ni tan sols per fer front a una catàstrofe sanitària i minimitzar-ne els efectes. Ni així.
A Xile s'han trobat amb una situació comparable: el gran focus de la pandèmia s'ha localitzat a la capital, Santiago. Quan això ha quedat fora de dubte, el president Piñera va tancar l'àrea metropolitana de Santiago, amb els seus 7 milions d'habitants (Xile en té, en total uns 18 milions), i la va aïllar de la resta del país. Ara, a Xile hi ha uns 70.000 contagiats, dels quals el 90% són dins l'àrea tancada. Només n'hi ha 1 de cada 10 fora de la capital. Amb aquesta mesura s'està evitant la propagació del coronavirus: han tingut el coratge que no ha tingut el govern espanyol. De fet, si el centralisme a ultrança fos un pecat, l'epidèmia de la Covid-19 hauria sorprès in fraganti el govern espanyol.
Com es defensa el Govern del PSOE i Unidas Podemos de tenir quatre vegades i mitja més morts per habitant que Portugal? La vicepresidenta quarta Teresa Ribera ho ha justificat dient que "Portugal va aturar-se abans. Venia de l'est (l'epidèmia) i ells estan una mica més a l'oest". És a dir, que la van veure venir, segons la ministra, com si Madrid no estigués més a l'oest que Itàlia!
La justificació fa plorar. Per cert, quan l'estudi de mobilitat que comento (el del 76%) es va difondre el 18 de maig en algun diari digital i alguna ràdio de Catalunya, el món mediàtic estatal i, fins i tot, els mitjans més rellevants de Catalunya el van ignorar. Per què? Hi ha qui objecta que l'estudi encara no ha passat la revisió preceptiva abans de la seva publicació en una revista mèdica (ara es pot llegir en pre-publicació).
Tanmateix, com que les revisions triguen mesos i la pandèmia és molt jove i suscita un gran interès científic, ara hi ha una cua llarga d'estudis pendents de revisió (uns 1.250 en la mateixa llista de pre-publicacions). Els que han tingut por de difondre'n els resultats deuen pensar que fer-ho seria entrar en un terreny delicat. La prova és que, pocs dies després, un altre estudi pendent de revisió de la Universitat Miguel Hernández d'Elx sobre les depressions infantils durant el confinament, recollit pel New York Times, va tenir en canvi una notable acollida mediàtica, com tants i tants d'altres. L'espera de la revisió és, per tant, una excusa.
Per què, doncs, la por a parlar d'una causa fonamental en el desbordament de la Covid-19 a Espanya? Manuel Vázquez Montalbán va escriure fa més de trenta anys una columna a "El País" que es titulava "Realquilados". Segons ell, el govern socialista de l'època, presidit per Felipe González, ocupava unes habitacions del poder només en qualitat de rellogat. Els amos veritables de l'edifici eren els propietaris de la riquesa a Espanya, que havien llogat les cambres del poder a una classe funcionarial addicta. Els rellogats temorosos de l'època de Vázquez Montalbán ara hi estan més acostumats. La resta, com la comunitat de veïns del costat –els catalans- estem cada vegada més en precari i, ara, atabalats comptant els morts.