A mitjans d’abril vaig veure a la portada d’un diari conservador de Madrid una crida a una entrevista en les pàgines interiors al primer ministre de Polònia, Mateusz Morawiecki. Era tan sorprenent el que deia que em va venir al cap aquella frase que Unamuno va dedicar a la “cochina prensa madrileña” (sic). En una carta del 1907 a Azorín sobre la tensió amb Catalunya, Miguel de Unamuno escrivia: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña està haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bàrbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.
Es veu que la situació testicular no deu haver canviat massa des d’aleshores, ja que en ple confinament, amb els presos polítics tots tancats i barrats, amb els recursos al Tribunal Constitucional contra la seva sentència aturats, després d’haver ignorat el Tribunal Suprem la immunitat en territori europeu (i, per tant, espanyol) reconeguda pel Tribunal de la UE als exiliats i al pres elegits eurodiputats, després de tot això, van anunciar en portada que el senyor Mateusz Morawiecki afirmava que “Si España puede conservar un equilibrio entre el Poder Judicial y el Ejecutivo, Polonia tiene el mismo derecho”.
Equilibri? Quin eufemisme és aquest? Quin aroma desprèn aquest titular? És un aroma d’aliança d’extremes dretes europees? És una apologia de l’autoritarisme? Quin equilibri singular hi ha a Espanya entre el Poder Judicial i l’Executiu que inspiri l’enveja del primer ministre polonès? El partit del primer ministre Morawiecki és “Llei i Justícia”, la formació més dretana i autoritària que governa en un país gran de la Unió Europea, només igualada per la "Fidesz" del primer ministre hongarès Viktor Orban.
Les autoritats poloneses actuals han xocat amb les institucions europees arran dels intents legislatius de Varsòvia de doblegar la voluntat de la magistratura polonesa per la via de jubilar massivament magistrats. En llenguatge eufemístic, semblaria que estan buscant un “equilibri” entre el Poder Judicial i l’Executiu que consistiria en el fet que la judicatura fos més depenent i submisa respecte del govern. Un bon “equilibri” per a governs i partits amb vocació autoritària.
És per aquesta deriva autoritària que Brussel.les s’ha enfrontat al govern polonès. Tanmateix, l’enveja explícita i manifesta del primer ministre Mateusz Morawiecki cap al sistema espanyol hauria d’alarmar les autoritats europees, i no les alarma en absolut: sembla que els ulls de la Unió Europea només saben detectar canvis sobrevinguts, quan la temperatura autoritària d’un estat membre puja de cop a 38ºC o 39ºC. En canvi, els ulls de la Unió Europea no saben llegir la temperatura autoritària quan un estat membre ja ingressa a la UE a 38,5ºC.
Es tracta d’un gran desastre de la percepció, els efectes del qual coneixen perfectament els ciutadans de Catalunya i, en especial, els presos polítics i els exiliats. Que el pa a l’ull que tenen les institucions europees és monstruós, ens ho subratlla el primer ministre polonès; ell sí que ha reconegut immediatament a quin sistema judicial es voldria assemblar: a l’espanyol.
Amb tot, el pa a l’ull davant l’autoritarisme no és només qüestió de les autoritats europees, sinó també dels ciutadans espanyols i catalans. Els dies de Setmana Santa, en què es va viure el període més dur de restricció de la mobilitat a l’estat espanyol, la nostra percepció va acceptar majoritàriament la via coercitiva –no voluntària- d’imposar la immobilitat. Molts –no tots- ho vam trobar un mal menor davant la calamitat de la pandèmia. Aquells dies vaig llegir una crònica al diari noruec Dagbladet escrit per la seva corresponsal a Madrid. Segons els ulls de la periodista noruega, acostumats als estàndards de responsabilitat individual dels països escandinaus, resultava inacceptable la intromissió de les autoritats espanyoles en la vida dels ciutadans i, potser encara pitjor, les denúncies d’uns ciutadans en contra d’altres des dels balcons acusant-los d’incomplir les noves normes.
També feia referència al linxament mediàtic dels pocs que opinaven en contra del confinament; els qui opinaven, diguem-ho així, a la sueca (Suècia ha permès la continuació de l’activitat general, confiant en la responsable protecció individual, buscant una ràpida immunitat comunitària). El títol de la crònica, referida principalment a Madrid, però no únicament, es titulava Espanya es converteix en una coronadictadura. Si pensem que en la gran majoria dels països europeus i americans de llarga tradició democràtica s’ha permès en tot moment la sortida dels nens i la pràctica de l’esport (la Gran Bretanya, un dels estats més tocats per la pandèmia, ho ha permès fins i tot al mig de la corba ascendent de contagis i defuncions), potser podrem entendre la sorpresa de la corresponsal noruega davant l’autoritarisme espanyol i la seva acceptació per la ciutadania.
De la mà de l’autoritarisme recentralitzador es pot arribar, fins i tot, al ridícul. A un ridícul molt dolorós. Davant el ordeno y mando del govern espanyol, tres comunitats autònomes del Partit Popular han reaccionat declarant el dol oficial pels morts de la pandèmia i abaixant les banderes a mig pal, cosa que el govern espanyol ha dit que no farà fins al final. També el seu líder, Pablo Casado, va imposar de facto que els pocs participants en els plenaris del Congrés haguessin de fer un minut de silenci (ara, la Junta de Portaveus i la presidència del Congrés ja han fet seva la iniciativa).
És com si fossin en una cursa per mostrar amb minuts de silenci i corbates negres qui és capaç de sentir més dolor pels morts; una cursa que porta inevitablement al ridícul: mirin el panorama de banderes a la Comunitat de Madrid, Murcia i Castella i Lleó, amb el PP al govern, on les institucions de la Comunitat tenen la bandera a mig pal, crespons negres, etc, mentre que les Delegacions del Govern Central no l’hi tenen pas. A Cantàbria, on el govern del Partit Regionalista té com a soci el PSOE, les Delegacions del Govern Central (PSOE-UP) hi fan una excepció i també tenen la bandera a mig pal. Per què aquest desori de banderes? L’alcalde socialista de Leganés, que tampoc vol declarar el dol oficial al seu municipi, n’ha ofert una explicació: “En las guerras los ejércitos no bajan su bandera; la mantienen en alto para dar ánimo a los ciudadanos”.
Es veu que la situació testicular no deu haver canviat massa des d’aleshores, ja que en ple confinament, amb els presos polítics tots tancats i barrats, amb els recursos al Tribunal Constitucional contra la seva sentència aturats, després d’haver ignorat el Tribunal Suprem la immunitat en territori europeu (i, per tant, espanyol) reconeguda pel Tribunal de la UE als exiliats i al pres elegits eurodiputats, després de tot això, van anunciar en portada que el senyor Mateusz Morawiecki afirmava que “Si España puede conservar un equilibrio entre el Poder Judicial y el Ejecutivo, Polonia tiene el mismo derecho”.
Equilibri? Quin eufemisme és aquest? Quin aroma desprèn aquest titular? És un aroma d’aliança d’extremes dretes europees? És una apologia de l’autoritarisme? Quin equilibri singular hi ha a Espanya entre el Poder Judicial i l’Executiu que inspiri l’enveja del primer ministre polonès? El partit del primer ministre Morawiecki és “Llei i Justícia”, la formació més dretana i autoritària que governa en un país gran de la Unió Europea, només igualada per la "Fidesz" del primer ministre hongarès Viktor Orban.
Les autoritats poloneses actuals han xocat amb les institucions europees arran dels intents legislatius de Varsòvia de doblegar la voluntat de la magistratura polonesa per la via de jubilar massivament magistrats. En llenguatge eufemístic, semblaria que estan buscant un “equilibri” entre el Poder Judicial i l’Executiu que consistiria en el fet que la judicatura fos més depenent i submisa respecte del govern. Un bon “equilibri” per a governs i partits amb vocació autoritària.
És per aquesta deriva autoritària que Brussel.les s’ha enfrontat al govern polonès. Tanmateix, l’enveja explícita i manifesta del primer ministre Mateusz Morawiecki cap al sistema espanyol hauria d’alarmar les autoritats europees, i no les alarma en absolut: sembla que els ulls de la Unió Europea només saben detectar canvis sobrevinguts, quan la temperatura autoritària d’un estat membre puja de cop a 38ºC o 39ºC. En canvi, els ulls de la Unió Europea no saben llegir la temperatura autoritària quan un estat membre ja ingressa a la UE a 38,5ºC.
Es tracta d’un gran desastre de la percepció, els efectes del qual coneixen perfectament els ciutadans de Catalunya i, en especial, els presos polítics i els exiliats. Que el pa a l’ull que tenen les institucions europees és monstruós, ens ho subratlla el primer ministre polonès; ell sí que ha reconegut immediatament a quin sistema judicial es voldria assemblar: a l’espanyol.
Amb tot, el pa a l’ull davant l’autoritarisme no és només qüestió de les autoritats europees, sinó també dels ciutadans espanyols i catalans. Els dies de Setmana Santa, en què es va viure el període més dur de restricció de la mobilitat a l’estat espanyol, la nostra percepció va acceptar majoritàriament la via coercitiva –no voluntària- d’imposar la immobilitat. Molts –no tots- ho vam trobar un mal menor davant la calamitat de la pandèmia. Aquells dies vaig llegir una crònica al diari noruec Dagbladet escrit per la seva corresponsal a Madrid. Segons els ulls de la periodista noruega, acostumats als estàndards de responsabilitat individual dels països escandinaus, resultava inacceptable la intromissió de les autoritats espanyoles en la vida dels ciutadans i, potser encara pitjor, les denúncies d’uns ciutadans en contra d’altres des dels balcons acusant-los d’incomplir les noves normes.
També feia referència al linxament mediàtic dels pocs que opinaven en contra del confinament; els qui opinaven, diguem-ho així, a la sueca (Suècia ha permès la continuació de l’activitat general, confiant en la responsable protecció individual, buscant una ràpida immunitat comunitària). El títol de la crònica, referida principalment a Madrid, però no únicament, es titulava Espanya es converteix en una coronadictadura. Si pensem que en la gran majoria dels països europeus i americans de llarga tradició democràtica s’ha permès en tot moment la sortida dels nens i la pràctica de l’esport (la Gran Bretanya, un dels estats més tocats per la pandèmia, ho ha permès fins i tot al mig de la corba ascendent de contagis i defuncions), potser podrem entendre la sorpresa de la corresponsal noruega davant l’autoritarisme espanyol i la seva acceptació per la ciutadania.
De la mà de l’autoritarisme recentralitzador es pot arribar, fins i tot, al ridícul. A un ridícul molt dolorós. Davant el ordeno y mando del govern espanyol, tres comunitats autònomes del Partit Popular han reaccionat declarant el dol oficial pels morts de la pandèmia i abaixant les banderes a mig pal, cosa que el govern espanyol ha dit que no farà fins al final. També el seu líder, Pablo Casado, va imposar de facto que els pocs participants en els plenaris del Congrés haguessin de fer un minut de silenci (ara, la Junta de Portaveus i la presidència del Congrés ja han fet seva la iniciativa).
És com si fossin en una cursa per mostrar amb minuts de silenci i corbates negres qui és capaç de sentir més dolor pels morts; una cursa que porta inevitablement al ridícul: mirin el panorama de banderes a la Comunitat de Madrid, Murcia i Castella i Lleó, amb el PP al govern, on les institucions de la Comunitat tenen la bandera a mig pal, crespons negres, etc, mentre que les Delegacions del Govern Central no l’hi tenen pas. A Cantàbria, on el govern del Partit Regionalista té com a soci el PSOE, les Delegacions del Govern Central (PSOE-UP) hi fan una excepció i també tenen la bandera a mig pal. Per què aquest desori de banderes? L’alcalde socialista de Leganés, que tampoc vol declarar el dol oficial al seu municipi, n’ha ofert una explicació: “En las guerras los ejércitos no bajan su bandera; la mantienen en alto para dar ánimo a los ciudadanos”.