Aquest 12 de maig farà un any de les eleccions al Parlament. El 8 d’agost, un any de la investidura de Salvador Illa com a president. En només nou mesos, el seu govern ha aprovat 12 decrets llei amb el suport tàcit de grans consensos mediàtics i polítics. Dotze. Més d’un al mes. No és ni una anècdota ni un detall procedimental: l’excepcionalitat s’ha convertit en norma. És una tria política clara: governar sense conflicte, sense debat, sense la gent. I això que es fan dir “el Govern de tothom”.
Els decrets llei són, per definició, eines d’excepció. Instruments pensats per moments d’urgència o per mesures molt concretes i inajornables. Però quan esdevenen la via ordinària de govern, deixen de ser excepció per convertir-se en mètode. I aquest mètode no només escapa del control parlamentari —el redueix a un pur tràmit— sinó que buida la institució de sentit. Decideix l’executiu, s’hi posa un llaç tècnic i s’espera que la resta aplaudeixi o calli. El que està en joc no és només com s’aprova una llei, sinó qui decideix, per a qui es governa i amb quines prioritats.
El balanç del govern Illa no és només una llista de decrets aprovats, sinó el model de país que aquest mètode revela: un país sense deliberació, sense participació, sense poble. I això no és una democràcia que valgui la pena defensar, sinó una estructura que cal sacsejar. Governar a cop de decret és, en el fons, reduir la política a gestió, el Parlament a ritual i la democràcia a decorat. I aquest buit hi ha qui fa temps treballa per omplir-lo. Perquè el perill no existeix només si es governa malament, sinó també quan es fa creure que ja no hi ha res a disputar. De poc serveix fer proclames a defensar la “democràcia” quan es confon governar amb gestionar i es converteix la participació en una promesa buida dita amb veu greu i americana ben planxada.
La democràcia no va només d’aprovar bones mesures, sinó de fer-ho implicant la gent i no esquivant-la. La democràcia existeix quan es debat, es protesta, s’organitza i es disputa el sentit de tot allò que és col·lectiu. És la capacitat de la gent de participar en les decisions que afecten les seves vides. I això no es fa cada quatre anys: es fa cada dia. Governar bé no és fer-ho ràpid ni sense soroll: és fer-ho amb la gent.
I sí, enmig d’aquests decrets llei hi ha mesures bones, en alguns casos n’hi ha de realment urgents i necessàries per a la vida de la gent treballadora. Són conquestes arrencades a través de la pressió sostinguda del moviment per l’habitatge, no pas regals del poder. Però això no pot evitar que assenyalem un model de govern que escanya el debat i neutralitza el conflicte. La desafecció davant d’un sistema que decideix sense comptar amb el poble és real, i legítima. En aquesta desafecció hi planen voltors: els que volen convertir la crítica en ressentiment, el desencís en odi, i l’absència de política en una oportunitat per l’autoritarisme.
Aquesta és la paradoxa a la qual ens enfrontem: mentre els que governen intenten tapar les mancances estructurals del capitalisme amb mesures puntuals, la democràcia, com a promesa incompleta, s’erosiona. Precarietat, desnonaments, agonia per pagar la llum, el gas o l’aigua són també limitants en la capacitat de participar i influir en les decisions polítiques, mentre qui concentra la riquesa i el poder té la taula parada per a la presa de decisions. Les desigualtats econòmiques i socials no només són una qüestió de justícia, sinó també de qualitat democràtica. O dit d’altra manera, la democràcia va de justícia. Per això, l’absència de debat i la falta de conflicte no poden ser els nostres referents polítics. La democràcia no es mesura pel nombre de decrets aprovats.