Governar a cop de decret: la via Illa

«L’absència de debat i la falta de conflicte no poden ser els nostres referents polítics. La democràcia no es mesura pel nombre de decrets aprovats»

06 de maig de 2025

Aquest 12 de maig farà un any de les eleccions al Parlament. El 8 d’agost, un any de la investidura de Salvador Illa com a president. En només nou mesos, el seu govern ha aprovat 12 decrets llei amb el suport tàcit de grans consensos mediàtics i polítics. Dotze. Més d’un al mes. No és ni una anècdota ni un detall procedimental: l’excepcionalitat s’ha convertit en norma. És una tria política clara: governar sense conflicte, sense debat, sense la gent. I això que es fan dir “el Govern de tothom”.

Els decrets llei són, per definició, eines d’excepció. Instruments pensats per moments d’urgència o per mesures molt concretes i inajornables. Però quan esdevenen la via ordinària de govern, deixen de ser excepció per convertir-se en mètode. I aquest mètode no només escapa del control parlamentari —el redueix a un pur tràmit— sinó que buida la institució de sentit. Decideix l’executiu, s’hi posa un llaç tècnic i s’espera que la resta aplaudeixi o calli. El que està en joc no és només com s’aprova una llei, sinó qui decideix, per a qui es governa i amb quines prioritats.

El balanç del govern Illa no és només una llista de decrets aprovats, sinó el model de país que aquest mètode revela: un país sense deliberació, sense participació, sense poble. I això no és una democràcia que valgui la pena defensar, sinó una estructura que cal sacsejar. Governar a cop de decret és, en el fons, reduir la política a gestió, el Parlament a ritual i la democràcia a decorat. I aquest buit hi ha qui fa temps treballa per omplir-lo. Perquè el perill no existeix només si es governa malament, sinó també quan es fa creure que ja no hi ha res a disputar. De poc serveix fer proclames a defensar la “democràcia” quan es confon governar amb gestionar i es converteix la participació en una promesa buida dita amb veu greu i americana ben planxada.

La democràcia no va només d’aprovar bones mesures, sinó de fer-ho implicant la gent i no esquivant-la. La democràcia existeix quan es debat, es protesta, s’organitza i es disputa el sentit de tot allò que és col·lectiu. És la capacitat de la gent de participar en les decisions que afecten les seves vides. I això no es fa cada quatre anys: es fa cada dia. Governar bé no és fer-ho ràpid ni sense soroll: és fer-ho amb la gent. 

I sí, enmig d’aquests decrets llei hi ha mesures bones, en alguns casos n’hi ha de realment urgents i necessàries per a la vida de la gent treballadora. Són conquestes arrencades a través de la pressió sostinguda del moviment per l’habitatge, no pas regals del poder. Però això no pot evitar que assenyalem un model de govern que escanya el debat i neutralitza el conflicte. La desafecció davant d’un sistema que decideix sense comptar amb el poble és real, i legítima. En aquesta desafecció hi planen voltors: els que volen convertir la crítica en ressentiment, el desencís en odi, i l’absència de política en una oportunitat per l’autoritarisme.

Aquesta és la paradoxa a la qual ens enfrontem: mentre els que governen intenten tapar les mancances estructurals del capitalisme amb mesures puntuals, la democràcia, com a promesa incompleta, s’erosiona. Precarietat, desnonaments, agonia per pagar la llum, el gas o l’aigua són també limitants en la capacitat de participar i influir en les decisions polítiques, mentre qui concentra la riquesa i el poder té la taula parada per a la presa de decisions. Les desigualtats econòmiques i socials no només són una qüestió de justícia, sinó també de qualitat democràtica. O dit d’altra manera, la democràcia va de justícia. Per això, l’absència de debat i la falta de conflicte no poden ser els nostres referents polítics. La democràcia no es mesura pel nombre de decrets aprovats.