Aquest dimecres comença un dels conclaves més incerts i complexos en la història recent de l’Església. Els dotze anys de pontificat de Francesc han suposat una obertura (tot i que sense massa concrecions) en temes com el paper de la dona, l’aproximació a les noves realitats familiars i als homosexuals, així com una major insistència en aspectes com l’acollida als refugiats i la defensa del medi ambient. Alhora, la personalitat i l’estil del Papa, considerat massa autoritari pels seus detractors, ha contribuït a generar partidaris entusiastes i enemics acèrrims.
Mai s’havien expressat d’una manera tan oberta les crítiques al pontífex des de dins mateix del Col·legi de Cardenals, que ara haurà de decidir qui és l’home que s’ha de posar l’anell del Pescador. Es fa molt difícil etiquetar tots els cardenals electors i, a l’hora de la veritat, només després del primer recompte de vots, se sabrà —només els cardenals presents a la Capella Sixtina— quina és realment la correlació de forces. Però aquí us oferim alguns possibles indicis dels grans blocs en pugna. L’elegit, en tot cas, requereix dos terços dels sufragis. I cap sector està a prop d’obtenir-los.
Els progressistes, una majoria insuficient?
Hi ha un potent bloc que es pot considerar progressista, dins dels cànons eclesiàstics. Podrien ser fins a una cinquantena, però cal veure si s’articulen darrere un únic candidat. Aquí se situarien els més identificats amb Francesc i que han donat suport a la seva política d'obertura. Són una part dels llatinoamericans, com els argentins Ángel Rossi, amic personal del Papa mort, el peruà Carlos Castillo, en especial alguns brasilers com Jaime Spengler i Leonardo Steiner, nord-americans com Joseph Tobin o Blaise Cupich (d’una plaça important com Chicago), els cardenals espanyols, de Juan José Omella als madrilenys Carlos Osoro i José Cobo, i en especial l’arquebisbe de Rabat, Cristóbal López Romero, clarament el més “a l’esquerra”.
També hi ha aquí els prelats europeus més liberals, com el jesuïta luxemburguès Jean-Claude Hollerich o Reinhard Marx, president dels bisbes alemanys. Entre els clarament progressistes hi ha el portuguès José Tolentino de Mendonça i alguns italians, com el papable Mario Zuppi, president de l’episcopat, o Gianfranco Ravasi. Hi ha alguns asiàtics com l’arquebisbe de Hong Kong, Chou Sau-Jan, o el de Tòquio, Tarcisio Kikuchi, molt obert als homosexuals.
D’aquest bloc han sorgit molts noms de papables. Potser els més repetits són els del filipí Luis Alberto Tagle, ara a la cúria, i el de l’italià Zuppi. Més darrerament s’ha apuntat amb insistència el perfil de l’arquebisbe de Marsella, Jean-Marc Aveline, de qui es diu que és obert a la missa tradicional: són dies en què els qui s’estan movent intentar “pescar” vots en altres bosses electorals. Serà capaç tot aquest conjunt de noms —i d’ambicions— de consensuar un nom en les primeres votacions?
Els conservadors, a totes
Es fa més difícil calibrar el nombre de cardenals favorables a tancar l’era Francesc, sigui de manera abrupta o silent. Però n’hi ha una trentena que han expressat algun tipus de recança envers l’orientació del Papa. Uns són perfils ultraconservadors, com el teòleg alemany Gerhard Muller o els nord-americans Raymond Burke (veritable pont entre l’ala dura de l’Església i l’ideòleg trumpià Steve Bannon) i Timothy Dolan (aquest amb un to més suau).
Aquí s’ubica una gran majoria de cardenals africans, molts d’ells provinents de societats homòfobes i que s’han mostrat hostils a res que sigui beneir parelles del mateix sexe. Són noms com el guineà Robert Sarah o l’arquebisbe de Kinshasha, Fridolin Ambongo. Hi ha històrics del conservadorisme europeu, com el polonès Stanislaw Rylko o l’alemany Rainer Maria Woelki, arquebisbe de Colònia. Entre els asiàtics, Malcolm Ranjith, de Sri Lanka, que havia estat molt proper a Benet XVI.
Aquest sector està molt irritat amb el llegat de Francesc i fa anys que es prepara. És molt probable que hagin engreixat alguna carta. Sempre se citen aquí els noms de l’esmentat Robert Sarah, ja amb 79 anys, o el ghanès Peter Turkson, d’una tonalitat molt més centrada. Si tenen un nom amb capacitat per sumar dels més ultres a més moderats, aquest és l’hongarès Peter Erdö, de 72 anys.
Parolin, l’escola diplomàtica i possibles terceres vies
L’Església ja no és una excepció en una societat molt polaritzada. Però existeixen corrents que juguen a buscar sintonies i consensos. El nom del fins ara secretari d’Estat, Pietro Parolin, encarnaria una complicada tercera via. Parolin prové d’un sector curial molt arrelat al Vaticà, nodrit a l’escola diplomàtica de cardenals emblemàtics com foren Agostino Casaroli i Achille Silvestrini, de línia oberta. Té capacitat per sumar vot progressista i alguns conservadors que reclamen, si més no, un Papa menys imprevisible. En una línia similar hi hauria el maltès Mario Grech i l’italià Fernando Filoni.
Un altre nom “temperat” podria ser Pierbattista Pizzaballa, patriarca de Jerusalem, també acostumat de bregar en contextos de conflicte. Per uns, és un progressista tènue, per d’altres, de matís conservador pel seu amor per la vella litúrgia. A l’Orient Mitjà, ha navegat criticant israelians i palestins sense perdre els nervis. Veurem si se’n surt en el conclave. S’esmenta també Anders Arborelius, carmelita de 75 anys que encarnaria un conservadorisme “centrista”. Arquebisbe d’Estocolm, és contrari al diaconat femení i al celibat opcional, però ha defensat l’acollida als immigrants i és reticent a la missa tradicional: “No entenc els joves que volen la missa en llatí”. El que el fa més centrista: el rebuig al conflicte.
La perifèria, la gran incògnita
Després de parlar del pontificat de Francesc com el d’una obertura a les perifèries, cal dir que una de les grans incògnites d’aquest conclave és saber què faran molts dels qui Francesc va fer cardenals i provenen dels racons més recòndits del catolicisme. De molts d’ells se’n desconeixen sensibilitats ideològiques. Alguns estan entre els més joves cardenals, com l’ucraïnès Mykola Bychok, de només 45 anys (joveníssim per un cardenal), arquebisbe de Melbourne. O Anthony Poola, de 63 anys, membre d’una de les castes més baixes de l’Índia. O Giorgio Marengo, missioner italià a Mongòlia, de 50 anys.
Per qui es decantaran els cardenals que venen de molt lluny? Entorn d'aquest interrogant i dels molts prelats que formen una part important del Col·legi Cardenalici, els qui mai han entrat en controvèrsia amb la línia pastoral de Francesc, però no la comparteixen del tot, pot haver-hi una trentena de vots i la clau de les respostes que donarà aquest conclave.
