L’Església es prepara per un conclave que serà transcendental i definirà el catolicisme dels propers anys. Dimecres vinent, 133 cardenals electors es tancaran a la Capella Sixtina per decidir qui ha de ser el successor de Francesc. El Vaticà viu dies de seu vacant. Els noms de possibles papables van i venen i és impossible saber si les diferents opcions són sòlides o hipòtesis efímeres. En pocs dies sortirem de dubtes i la cadena de poder es refarà. Però qui són els qui, de moment, remenen les cireres? Qui és qui en les travesses de papables i qui són els qui, sense ser-ho, influeixen sobre el conclave?
Kevin Farrell, el guardià del secret
A la mort del Papa, un cardenal assumeix el comandament de l’Església en seu vacant. És el camarleng. En aquest cas, l’irlandès nacionalitzat nord-americà Kevin Farrell, de 77 anys. No pot prendre decisions més enllà de preservar el patrimoni de la Santa Seu, però és el responsable de preservar el secret del conclave. De la confiança de Francesc, no prové del progressisme eclesial (va formar-se en els Legionaris de Crist), però és considerat un vot favorable a continuar la línia del Papa mort. No apareix en la majoria de les travesses, però la seva posició de camarleng el fa una figura present en moltes de les converses d’aquests dies.
Gianni Battista Re, clau en el preconclave
Amb 91 anys complerts, aquest cardenal és un històric de la cúria, de la qual coneix totes les claus. No podrà votar a l’haver superat l’edat de 80 anys, però sí que influirà en el conclave perquè presideix totes les sessions preparatòries d’aquests dies. Va oficiar el funeral de Francesc, en què va fer una homilia amb molta càrrega ideològica, convidant a seguir el camí de Francesc. Serà ell també qui oficiarà la missa Pro Eligendo Pontifice, just abans que comenci el conclave.
Pietro Parolin, el papable que presidirà el conclave
El conclave l’ha de presidir el degà dels cardenals, però té més de 80 anys, com també el vicedegà, l’argentí Leonardo Sandri. Aleshores presideix la trobada el primer de la llista dels anomenats cardenals bisbes, un rang especial designat pel Papa. Es dona el cas, per tant, que qui presidirà el conclave és un dels papables més citats aquests dies. Secretari d’Estat fins a la mort del Papa -quan cessen quasi tots els càrrecs de la cúria- i diplomàtic de llarga trajectòria, de 70 anys, de ser elegit representaria una certa continuïtat en l’obertura, però alhora un tarannà moderat i volgudament "centrista".
Que en una de les sessions d’aquests dies, un dels seus valedors, el cardenal Beniamino Stella, hagi criticat la "confusió" i "la ruptura de la tradició" de Francesc podria ser un senyal que Parolin no defuig el suport de cardenals conservadors per aspirar a la majoria de dos terços. Malgrat que la seva política d’acostament a Pequín l’ha fet objectiu a abatre de l’ala més ultra, segons com vagin les coses podria acabar sent vist com un mal menor pels prelats conservadors. Junt amb altres noms, representaria un gran gir intern: el retorn dels italians al tron de Sant Pere.
Luis Alberto Tagle, la gran esperança progressista
Sobre el paper, el cardenal Tagle té moltes cartes. Té experiència de govern: va ser arquebisbe de Manila. Prové d’una àrea on creixen les vocacions i cap a on es decanta l’hegemonia mundial. Coneix la cúria: és el prefecte per a l’Evangelització. S’ha mostrat obert a la comunitat LGTBI i favorable a un major paper de la dona a l’Església. El va fer cardenal Benet XVI, que l’havia conegut a la Comissió Teològica Internacional. Un fet que corrobora que és un teòleg important perquè Ratzinger el va ascendir sabent que no estava en la seva mateixa línia.
Però també té punts febles: la seva gestió a Càritas -que va patir una greu crisi econòmica- està sent utilitzada aquests dies per erosionar-lo. L’ascendència xinesa de la seva família materna pot incomodar un nucli ultraconservador que tem un major acostament a la Xina. I té només 67 anys, dada que auguraria un pontificat llarg.
Mario Zuppi, l'home de Sant Egidi
El cardenal Zuppi es mou amb bicicleta per Bolonya, d’on és arquebisbe, fet que li ha donat una imatge de proximitat. És un altre dels grans noms que circulen en el sector progressista més identificat amb Francesc. Estretament vinculat a la Comunitat de Sant Egidi, que treballa per la pau mundial i l’ajuda als necessitats, Zuppi és un prelat mediàtic. Cal veure quina base de suport té. És el president de l’episcopat italià, però no l'han votat els bisbes. A Itàlia és el Papa qui designa el cap de l'episcopat. La seva vinculació a Sant Egidi genera suspicàcies entre els qui creuen que l’organització té massa poder.
Robert Francis Prevost, l'esquerra nord-americana
Aquest cardenal dirigeix la Congregació dels Bisbes, que enllesteix els nomenaments episcopals a tota l’Església. És un lloc clau i ningú dubta de la seva fidelitat a l’ideari de Francesc. Té una carta que pocs tenen: coneix molts electors. Farà 70 anys el setembre, el que és una edat fronterera per un papable, ni molt gran ni molt jove. Elegir un Papa dels Estats Units, però de línia avançada, seria tot una declaració d’intencions per part del Vaticà en temps de Donald Trump.
Pierbattista Pizzaballa, al cor de l'Orient Mitjà
És un dels noms repetits aquests dies de preconclave. Patriarca de Jerusalem, franciscà, s’ha mostrat crític amb Israel, defensant una resolució política del conflicte, però sempre dins d’un to molt ponderat. Després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre, es va oferir com a ostatge a canvi de l’alliberament de nens israelians. Recentment, va dir que no creia que Netanyahu i el líder palestí Abu Mazen "tinguessin una visió de futur". És considerat obert, però moderat, amb gestos envers els conservadors, com la seva defensa de la missa en llatí i el rebuig al diaconat femení, que tem que dificultaria les relacions amb els ortodoxos. Acaba de fer 60 anys.
Juan José Omella, una opció de compromís?
La figura del cardenal arquebisbe de Barcelona ha aparegut en algunes travesses. És un home alineat amb el pontificat de Francesc, però més pragmàtic que ideòleg i és capaç de fer equilibris. Forma part de la Congregació dels Bisbes i viatja molt a Roma. És a dir, coneix molta gent a la cúria i fora d’ella. És difícil que sigui un candidat de partida, però als seus 79 anys i amb astúcia demostrada, si el conclave es complica, pot ser un nom de compromís.
Peter Erdö, la carta dels conservadors
L’arquebisbde de Budapest és, probablement, el nom més sòlid del bloc conservador. És altament improbable que el conclave opti per algun cardenal que s’hagi destacat per la seva oposició furibunda al Papa anterior, com seria el cas de Raymond Burke, Gerard Muller o Robert Sarah. Però Erdö ha obviat cap polèmica amb Francesc i podria reunir tradicionalistes com els esmentats i conservadors més tènues que volen passar pàgina i tornar a l'ordre. S’ha mostrat contrari a la benedicció de parelles del mateix sexe. La seva elecció, provenint de l’Hongria de Viktor Orban, tindria inevitables lectures polítiques.
Gerard Muller, l’ideòleg anti-Francesc
Ha estat un dels rostres visibles de l’ampli front contra el papa Francesc, a qui ha acusat de trencar amb la tradició de l’Església. És possiblement, dins del magma conservador, un dels més brillants en el terreny teològic. De fet, va ser prefecte de la Doctrina de la Fe, el guardià de l’ortodòxia doctrinal fins que el Papa el va cessar, una ferida que no ha perdonat. Amb 77 anys, tan improbable és la seva elecció com és segura la seva influència sobre el grup més tradicionalista dels cardenals.
Cristóbal López Romero, perifèria catòlica en país musulmà
L’Esperit Sant hauria d’abocar-se molt en la feina, però no es pot descartar res. Aquest cardenal, arquebisbe de Rabat, ha aparegut en moltes llistes de papables i s’ha convertit en un exponent del sector més progressista del conclave. Amb 72 anys, ha concedit entrevistes i empra un llenguatge poc habitual en un prelat de l’Església. És favorable a beneir les parelles del mateix sexe i ha expressat que Francesc ha estat "Evangeli en vena". Nascut a Almeria, va ser missioner al Paraguai, on es va nacionalitzar, i parla català després de viure anys a Catalunya.
