Durant les mobilitzacions de l’u de maig no em treia del cap Clara E. Mattei, l'economista i autora de The Capital Order, entrevistada per VilaWeb, qualificant d’error imposat pel capitalisme això de que per guanyar-se la vida calgui anar a la feina cada dia. Molt d’acord. La vida es guanya en el moment que naixem i habitem la terra, i sostenir-la en paràmetres de dignitat i drets és un repte comunitari de l’espècie humana. Un repte no assolit per a la gran majoria, desposseïda per satisfer els privilegis d’una minoria.
Diu aquesta brillant directora del Centre per l'Economia a la Universitat de Tulsa que vivim una etapa de la història en què el sistema econòmic no es distingeix gaire del feudalisme, però que ara l’explotació i servilisme es dissimula i pren una forma molt més impersonal. Les combatives companyes del sindicat Sindillar encarnen una de les cares d’aquest esclavatge insubmís del segle XXI. Elles, com va fer el sindicat de manters al seu dia, obren camí.
"Cuidar és treballar" cridàvem en algunes de les mobilitzacions. Les mares explotades, dones revoltades del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional també obren camí, i amb la presència significativa a les mobilitzacions del dia u de maig clamen perquè l’oblit de les cures, i especialment les cures intenses i de llarga durada, continuen essent la nota més significativa de tot l’injust sistema laboral i de prestacions vigent a l’estat espanyol. La cura actualment és obligada, castigada i amb biaix de gènere.
Supeditar la capacitat de sobreviure i accedir a les condicions que permeten materialitzar alguns dels drets humans bàsics universals al fet d’obtenir un salari suficient a canvi d’hores de treball, és una trampa per a la classe treballadora que deixa cada vegada més gent al marge. Si no, com s’explica que amb uns índexs d’atur en trajectòria descendent tinguem un creixement de la pobresa infantil amb índex ascendent? La proposta d’un pla pilot per a una renda bàsica universal podia ser un inici per pal·liar-ho. PSC s’ho ha carregat.
L’any passat a Catalunya es va arribar a la dada anual més baixa d’atur des del 2008, un 9,3%. En canvi, l’índex general català de risc de pobresa segons indicador AROPE es manté al 24%, i la pobresa infantil s’ha enfilat fins al 35%. I l’increment de la pobresa en llars monoparentals (monomarentals de fet) ha sigut brutal, ha passat del 33% al 44%. No existeixen, perquè no s’estudia, dades que correlacionin la pobresa amb la condició de discapacitat i amb la de cuidadora familiar. Serien esfereïdores.
Ni la majoria dels salaris són prou elevats per sostenir vides dignes, ni totes les persones tenen plaça en aquest mercat. Per la llei d’estrangeria, però no només. Tampoc el mercat laboral contempla totes les dedicacions imprescindibles per sostenir la vida i la comunitat. Encara hi ha moltes feines essencials assumides forçosament des de l’altruisme, majoritàriament de dones. Dones que es veuen obligades a renunciar als ingressos laborals per dedicar el temps a cuidar. No tenen opció. Ni recursos per fer-ho.
Encara hi ha moltes feines que s’infraremuneren, arribant a situacions d’explotació extrema en el cas de cadenes de muntatge propulsades per persones amb discapacitats o problemes de salut mental o altres factors d’exclusió. A banda que l’atur entre aquesta població més que dobla la taxa general. Capacitisme pur i dur. Un capacitisme que s'estén a totes les persones treballadores del sector de discapacitats i de cures en general. El Servei d'Atenció Domiciliària (SAD) i la plataforma Precarietat Laboral son exemple de lluita en aquest combat desigual.
És pervers, i no és democràtic, continuar pensant en els sistemes d’ocupació i pensions sense incloure-hi tota la població, sigui quina sigui la seva capacitat productiva, ni sense incloure-hi les tasques de cures que ara assumeixen en un 90% les dones sense remuneració. Com també és pervers i no és democràtic continuar fent creure que tenir feina laboral és sinònim de tenir les necessitats bàsiques cobertes. De fet, el 14% de les persones que cobren un salari són pobres. Els reptes sindicals exigeixen rupturisme i innovació, i com diu Mattei, sense democràcia econòmica no hi pot haver democràcia política.