L’augment de la malaltia del dengue, igual que altres transmeses per vectors, a Catalunya i en zones del món lluny dels territoris endèmiques tropicals o subtropicals, són secundaris a la globalització, al canvi climàtic, a la mobilitat internacional massiva de persones i mercaderies, a la migració del món rural a les ciutats i ens generen importants reptes globals i locals.
La malaltia causada pel virus del dengue es contrau per la picada d’un mosquit femella infectat després de picar a un hoste humà infectat. El virus del dengue necessita entre 8-10 dies per desenvolupar-se en el mosquit. Els mosquits piquen durant tot el dia però especialment a primera hora del matí o darrere de la tarda. El dengue pertany a la família dels flavivirus.
Hi ha més de 500 tipus d’agents infeccions que es transmeten per vectors i més de cent poden generar malalties en humans. El dengue, el virus del Nil Occidental, el virus del Zika, Chikungunya i el de la febre groga són els flavivirus més comuns. El vector del dengue és un artròpode mosquit del gènere Aedes aegypti (climes tropicals i subtropicals) o Aedes albopictus o mosquit tigre (Europa i latituds hemisferi nord).
La transmissió entre persones no està demostrada. Les zones urbanes i periurbanes són les més afectades. Més de cent estats del món tenen dengue endèmic en zones tropicals i subtropicals d’Amèrica Central i Sud-amèrica, a l’Àfrica, al Sud-est asiàtic, el Pacífic Occidental i el Mediterrani Oriental. Més de 4.000 milions de persones, la meitat de la població mundial, viuen en zones endèmiques de dengue. En aquest moment només l’Antàrtida no té aquests mosquits vectors i està lliure de dengue.
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que hi ha més de 600 milions de casos a l’any però 3,6 milions confirmats i més de 25.000 infants morts a l’any. La pobresa, les insolubles condicions de vida i el mal estat nutricional determinen que el dengue sigui greu o mortal. La majoria de les infeccions són asimptomàtiques o una síndrome gripal lleu. Els nens de menys de cinc anys, les dones embarassades i les persones amb immunitat feble són les de més risc de malaltia complicada.
El període d’incubació, interval des del moment de la infecció fins a l’aparició dels símptomes, és de tres catorze dies. La majoria són asimptomàtiques, però pot presentar tres formes clíniques: febre del dengue, dengue greu (1/20 casos) i síndrome de xoc per dengue (2-5% del dengue greu). La febre del dengue és d’inici sobtat i provoca mal de cap, sobretot retroocular, dolors musculars i articulars, nàusees, vòmits, astènia, erupció cutània i hemorràgies aïllades lleus gingivals o nasals.
El dengue greu presenta febre elevada, plaquetopènia i manifestacions hemorràgiques, hepatomegàlia (augment del fetge) i trastorns circulatoris. La síndrome de xoc per dengue apareix ràpidament posterior a la disminució de la febre, entre el tercer i setè dia de l’aparició dels símptomes de la malaltia i pot causar la mort. En dones embarassades pot ser causa d’avortament, de retard de creixement intrauterí o de prematuritat.
La transmissió de dengue seria possible a través de transfusions si la virèmia en el moment de la donació fos alta i, per aquest motiu, les persones que han viatjat a països endèmics no poden donar en un mes i les que han passat, tampoc poden fins sis mesos després. A Catalunya el Banc de Sang i Teixits fa cribratge universal de dengue igual que del virus de la SIDA, els virus de l’hepatitis i el virus del Nil Occidental. El diagnòstic és clínic o a través d’anàlisi molecular (PCR) o detecció d’immunoglobulines en sang. No hi ha tractament específic només simptomàtic. Hi ha vacunes de virus atenuats indicades a partir dels quatre anys en les zones endèmiques o en viatgers amb factors de risc.
Les malalties per arbovirus (infeccions transmeses per artròpodes) formaven part del grup de patologies tropicals. Estudis fiables indiquen que a Cadis hi havia dengue el segle XVIII (1778) i un cas detectat l’any 1927. Fins als anys cinquanta del segle passat hi havia dengue i febre groga en les zones portuàries i cal recordar que fins a l’any 1964 Espanya no va erradicar la malària autòctona endèmica. Actualment, les malalties per vectors formen part de la salut global.
L’any 1800 es va descriure la febre vermella i l’any 1906 es va identificar el causant, el virus del dengue. L’any 1901 la febre groga i des del 1937 hi ha vacuna. L’any 1936 es va descriure l’encefalitis japonesa i l’any 1950 la vacuna. L’any 1937 el virus del Nil Occidental i en estudi una vacuna on l’empresa HIPRA participa. Els darrers anys n'hi ha autoritats vacunes per dengue.
Les malalties per vectors durant el segle XXI han passat de ser epidèmies locals a globals i a incrementar-se els casos importats en zones no endèmiques i un degoteig de casos autòcton junt amb la detecció dels mosquits que les transmeten, en especial el mosquit tigre. El canvi climàtic i l’extraordinària mobilitat de persones i mercaderies han creat microclimes tropicalitzats a Europa. L’any 2010 la transmissió local de dengue es va notificar a França i Croàcia. L’any 2012 un brot de més de 2000 casos de dengue va ser declarat a Madeira (Portugal). A partir de llavors detectats a Itàlia, Espanya i altres països mediterranis i continentals europeus.
La incidència del dengue ha augmentat dràsticament en el món en les zones endèmiques en les últimes dècades. L’any 2023 s’han notificat 3,6 milions i el Perú i Bangladesh han registrat xifres rècords. Aquest estiu la Xina té la més important epidèmia de chikungunya. A Catalunya el nombre de casos declarats de dengue i altres com Chikungunya, Zika o Virus Nil Occidental va creixent, la gran majoria importants, tot i que hi ha entre 1 i 2% que són autòctons i la presència del mosquit tigre ja s’ha fet habitual. Entre el 2022 i el 2024 hi ha 1591 casos de malalties per arbovirus de la família dels flavivirus declarats, el 94% dengue, el 4% chikungunya, l'1% Zika i virus Nil Occidental 1%.
Estem davant de malalties virals transmeses per vectors, emergents o reemergents, i secundàries a canvis globals i locals que requereixen solvents polítiques de salut pública, “One Health”: la salut humana, la salut animal i la mediambiental com a estratègies compartides. La vigilància epidemiològica, la recerca poblacional, clínica i de vacunes, el control dels mosquits i ús de repel·lents autoritzats, el diagnòstic precoç i les vacunes en zones endèmiques són les claus per controlar les infeccions i evitar els brots i la seva generalització. A Catalunya les accions decidides de la Generalitat amb els ajuntaments i la comunitat científica són l’únic camí.
El cas de l’extensió del dengue cap a epidèmia global és un exemple dels reptes locals i globals actuals i la necessitat d’una governança democràtica destinada al bé comú. El coneixement, la ciència al servei de la salut per tothom. El propòsit de la salut reclama aquesta necessitat, que sembla una utopia en aquest moment de corrents mundials liderats per les principals potències geopolítiques, Estats Units, Rússia, Xina, entre altres, que qüestionen els organismes multilaterals (OMS, Nacions Unides, Unicef) i la mateixa evidència científica.