El proppassat mes d’abril, en el marc de la Fundació Rafael Campalans, tenia lloc la presentació d’un llibre singular: Abdó Terradas, primer alcalde republicà i socialista. Un llibre escrit per un alcalde de Figueres sobre un altre alcalde de Figueres, encara que separats gairebé per un segle i mig, i prologat pel president Salvador Illa. L’autor, Joan Armangué (1953), va ser regidor socialista des de 1983 i alcalde entre 1995 i 2007, sumant vint-i-quatre anys al servei de la seva ciutat i del municipalisme català, amb un recordat balanç d’excel·lència.

El glossat, Abdó Terradas (1812-1856), va ser, durant la primera meitat del segle XIX, el pioner del moviment republicà federal. I també del socialisme, el dels icarians o seguidors d’Étienne Cabet i del seu projecte de societat ideal, “Icària”; coetanis i aliats del primer sindicat peninsular, l’Associació de Teixidors de Cotó de Barcelona, liderada per Joan Muns. Altres corrents socialistes equivalents s’expandien també per Europa, com els seguidors de Robert Owen, fundador del cooperativisme, o de Charles Fourier, impulsor dels Falansteris, comunitats igualitàries i autosuficients, de moral lliure. Tots ells, basats en un principi: la Fraternitat humana.

Només a Barcelona, els icarians arribaven al miler. La seva petja va fer-se notar durant tot el segle XIX. Amb noms com Narcís Monturiol, l’inventor del submarí Ictineu, el “barco-peix”. O com Anselm Clavé, l’impulsor del vast moviment coral i regenerador que s’estendria entre els treballadors de tots els racons del país i, darrere del qual, s’amagaven les societats obreres en temps de prohibició; el mateix Clavé que, membre del Club dels Federalistes (federalisme “des de baix”), tindria un paper destacat a la Revolució de Setembre (1868) i a la Primera República Espanyola (1873). La influència icariana es farà evident també en un altre gegant, Ildefons Cerdà, i en el seu model de ciutat igualitària, antijeràrquica, higiènica i racionalista; autor del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, donarà el nom d’Icària al Poble Nou o Taulat, en record de la colònia icariana que s’hi havia assentat i d’on havia partit l’expedició catalana, guiada per Joan Rovira, cap al Far West, on van confluir amb altres expedicionaris europeus i amb el propi Étienne Cabet per fundar “Icària”...

Abdó Terradas s’havia plantat a Barcelona el 1940, on va fundar una societat secreta que seria el nucli impulsor del primer republicanisme. El 1842, va ser elegit alcalde de Figueres, una elecció que l’autoritat governativa, disconforme, va fer repetir fins a cinc cops, per acabar empresonant-lo i engegant-lo a l’exili. Des de Perpinyà, faria arribar a Barcelona el seu Pla de la Revolució, sintetitzat per ell mateix en el popularíssim himne La Campana, amb continguts sorprenentment programàtics.

En el frontispici, el concepte de ciutadania: "Mireu-la que és galana l’ensenya ciutadana, que llibertat ens promet si l’alcem”. Són temps de milícia popular armada, primer contra “el Francès”, després de signe liberal i, aviat, de signe republicà federal: “El garrot, l’escopeta, la falç i la forqueta, oh catalans, amb valor empunyem!”. Hi ha un enemic compartit amb els liberals, la tirania aristocràtica: “Fugiu, tirans, el poble vol ser rei”. En el camp adversari, a més de l’aristocràcia, ja s’hi afegeix la burgesia o “l’orgull de la riquesa”: “La cort i la noblesa, l’orgull de la riquesa, caiguin d’un cop fins al nostre nivell”; uns adversaris als quals hom no sembla desitjar cap gran mal, només que s’arranin “al nostre nivell”, és a dir, que comparteixin els guanys, que hi hagi justícia distributiva. També és important posar en cintura dos poders fàctics que legitimen i asseguren el nefast estat de les coses: “La milícia i el clero no tinguin més que un fuero. El poble, sols, de l’una i l’altra és rei”. La pitjor part és per als corruptes: “Els ganduls que es mantenen del poble i luego el venen, morin cremats, si no, pau no tindrem”. Pesa molt, sobre el poble ras, l’arbitrarietat caòtica dels tributs que imposen els poders: “El delme, la gabella, el dret de la portella, no jornalers, mai més no pagarem. (...) Un sol pago directe i un sol ram que el col·lecta: tothom, d’allí, serà pagat com deu”. I vet aquí una sorprenent previsió (per avançada en el temps) en favor de la progressivitat fiscal: “Que pagui qui té renda o bé alguna prebenda: el qui no té, tampoc deu pagar res”. Tot un programa.

El 1843, Terradas resulta implicat en la gran revolta de “La Jamància”, contra el centralisme i en favor d’una junta central espanyola que incorpori les altres juntes territorials. Barcelona, alçada i farcida de barricades, ha estat assetjada i reconquerida per l’Exèrcit carrer rere carrer, mentre era bombardejada sistemàticament des del Castell de Montjuïc i des de la Ciutadella. No era el primer cop que passava: ja havia succeït feia un any, el 1842. El general Espartero, responsable del primer bombardeig, diria una frase reveladora d’una concepció: "Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años". En record d’aquests fets i d’aquest designi, Gaietà Buigas, arquitecte del futur monument a Colom (1888), hi inclourà furtivament una picada d’ull a la memòria ciutadana: situarà quatre parelles de lleons a la seva base, dues parelles tranquil·les i ajagudes, que miren a mar i a muntanya, mentre les altres dues parelles, les que miren a Montjuïc i a la Ciutadella, estan dretes, vigilants, en guàrdia...

El 1854, Abdó Terradas, amnistiat, serà elegit de nou alcalde de Figueres, on durarà tot just un any, fins que serà destituït per l’autoritari capità general de Catalunya, Juan Zapatero, de nefanda memòria. Terrades moriria el 1856. Josep Anselm Clavé, el 1868, li dedicarà una cantata revolucionària basada en els compassos característics de “La Campana”. L’escriptor Carles Rahola (afusellat per Franco el 1939), remarcava la gran popularitat d’Abdó Terradas: “Pocs cabdills foren, com ell, tan estimats pel nostre poble. […] No hi va haver a Catalunya, fins al 1856, […] moviment revolucionari que ell no inspirés o dirigís o en el qual no prengués una part activa”.

A qualsevol altre país, Abdó Terradas formaria part de la cultura general més estesa. Aquí, ningú no en sap res. És l’efecte del triple sedàs que ha patit la nostra memòria col·lectiva. Primer, el sedàs de la gent d’ordre nostrada, sempre tan restrictiva i pudibunda, amb dos dimonis a exorcitzar: la petja de les esquerres i l’estètica “xarona” o “pitarresca” (la cultura popular més desinhibida, “de mal gust”), un vell sedàs que sembla actuar encara en alguns espais i sobretot en algunes absències dels mitjans de comunicació públics. Segon, el sedàs contundent i allisador del franquisme. I, tercer, el sedàs de les ortodòxies d’esquerra, sovint bastant reduccionistes. Per a quan la pel·lícula pendent sobre Abdó Terradas? Tenim tantes pel·lícules pendents! Com si la memòria col·lectiva fos un luxe que no ens podem permetre. Sobretot quan conté uns valors i una simbologia que alguns voldrien enterrats. L’excel·lent llibre de l’alcalde Armangué sobre l’alcalde Terradas és una llança contra aquesta fatalitat.