Quan teclejo la paraula subnormal els meus dits traspuen totes les textures del dolor social, familiar i personal que conté aquesta forma d’anomenar i tractar, als 60 del segle XX, a tothom qui diferia del constructe ideal de cos i ment perfectes, i no podia satisfer els objectius productius imposats pel capitalisme. La paraula va ser substituïda a finals dels 70 per denominacions evolutivament menys degradants, al compàs de debats i innovacions successives en l’enfocament del fet de viure la diferència, i de ser subjectes de drets, tot i que no s’ha acabat d’acordar una nomenclatura de consens. Tampoc s’ha acabat d’avançar cap a les expectatives que vam obrir als 80, i estem retrocedint en drets, i això encara fa més mal d’escriure.
Tant subnormal com minusvàlid - un mot, aquest darrer, que ha perdurat a la legislació espanyola fins al 2024 - són expressions genuïnament capacitistes que deixen veure el llautó al poder supremacista de la societat normativa hegemònica i majoritària. El capacitisme és la ideologia que promou la discriminació de les persones amb discapacitat (nomenclatura ONU) o diversitat funcional (nomenclatura menys connotada de prejudici), i per extensió, la discriminació de tothom qui en té cura i acompanya en el camí de la vida independent i digna.
I aquest supremacisme capacitista, com l’expressa Eska Elena Solano al seu treball Ciutat supremacista, una mirada des del capacitisme i la diversitat funcional (2022) existeix, sí, ara i aquí, i cal entrenar la mirada per veure’l. I anomenar-lo. Perquè el que no es reconeix no es pot transformar. Perquè encara que sigui de forma inconscient, i sovint emmascarat de paternalisme, compassió, admiració heroica, o hipermedicalització, el substrat capacitista domina totes les esferes del nostre funcionament social i impregna el moll de l’os de les estructures administratives.
De fet, es pot dir que la discriminació capacitista és tan profunda, universal i atemporal que s’exclou fins i tot el reconeixement de l’existència de tal discriminació. Ho documenta àmpliament la psicòloga especialitzada en estudis d'estereotips, prejudicis i discapacitat, Michelle Nario-Redmond, que a més apunta (2019) que la discriminació de les persones amb diversitat funcional, es basa en unes representacions socials que han estat construïdes i amplificades pels mitjans de comunicació.
Com passa amb el patriarcat i la colonialitat, reconèixer els seus tentacles ajuda a entendre els murs amb què topen moltes de les lluites per l’equitat, i sobretot facilita conscienciar, afrontar i revertir. Seria extremadament útil aplicar-ho per entendre, per exemple, com hem arribat a l’esperpèntic fracàs de l’educació inclusiva partint de plantejaments pedagògics sòlids com els que dominaven el discurs educatiu als anys 90 (recomano llegir el monogràfic Temps d’Educació número 6 coordinat per Ignasi Puigdellívol). Algun dia caldrà fer-ho.
El capacitisme existeix, sí, però poc se’n parla. S’acaba de celebrar el 3 de desembre, dia internacional de les persones amb discapacitat, i ni capacitisme ni supremacisme capacitista formen part dels discursos oficials. Tot i ser un concepte analíticament paral·lel a racisme i masclisme, i tot i les conseqüències devastadores en vulneració de drets, el capacitisme encara no té el lloc que li pertoca ni en el llenguatge ni en l’acció combativa. Racisme, masclisme i capacitisme comparteixen ser ideologies discriminatòries contra condicions ubicades en el terreny dels nostres cossos, i totes tres operen estructuralment sobre la col·lectivitat. Totes tres, encarnades en primera instància, acompanyades d’altres com classe i territori, ens condicionen la construcció de la identitat i la subjectivitat, per la petjada social que ens imprimeixen. I amb tot, el capacitisme encara no gaudeix del reconeixement, en la seva magnitud sistèmica opressora, del món polític, sindical i social majoritari.
Ho vaig comprovar al Parlament l’abril de l’any passat, defensant la moció sobre les polítiques transversals per combatre el capacitisme: el concepte, malgrat que s’esmenta a la llei d'igualtat de tracte i no-discriminació de 2019, no ha quallat en el llenguatge polític quotidià ni ha avançat en materialització de polítiques anticapacitistes. No es reconeix l’abast del concepte. Sense anar més lluny, al Codi d'accessibilitat de Catalunya, aprovat el 28 de novembre del 2023, no apareix ni una sola vegada.
Sí que és reconegut, i de forma intensa, en alguns àmbits acadèmics i de lluita feminista interseccional, com el teatre de les oprimides, el feminisme anticapacitista de diversos moviments com el Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional, la intensa activitat d’activistes en primera persona com Montserrat Garcia d’ECOM, i amb llibres que obren debat com El cos desitjat, la conversa pendent entre feminisme i anticapacitisme, d’Andrea García-Santesmases.
També obre camí el treball guardonat fa uns mesos als XXXV Premis CAC a la investigació sobre comunicació audiovisual, que analitza el paper dels mitjans en la discriminació, invisibilització i estigmatització de les persones amb diversitat funcional, fet per Roger Sabà Riera, i que fa aportacions importants des de la perspectiva anticapacitista, aportacions que haurien de marcar un punt d’inflexió. Cal un canvi de paradigma en la lluita pels drets de les persones amb diversitats funcionals i de les persones que les acompanyen i cuiden, i la perspectiva anticapacitista és palanca imprescindible.