Tal com havia transcendit i s'esperava en els minvats cercles de poder barceloní, el govern espanyol va endurir les condicions de l'opa del BBVA sobre el Banc de Sabadell. Després del revés de l'informe de Competència no la podia prohibir, però podia posar, apel·lant a l'interès general, noves condicions que, a la pràctica, la fessin inviable.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Ha complert, però, malgrat l'eufòria que ahir van escenificar Salvador Illa i Foment -els que més s'hi han implicat per no deixar a mitges l'operació política del retorn de Sabadell i mostrar incidència a Madrid- caldrà veure si les noves mesures són suficients per fer desistir el banc formalment basc però amb seus operatives a Madrid. Junts va alertar, malgrat que el seu conseller a la Competència la va avalar a primers de maig, que el consell de ministres quedava curt. La Comissió Europea va avisar que es reserva el dret d'intervenir si les considera excessives i contràries al "mercat únic".

Al Sabadell hi havia ahir satisfacció continguda i l'entitat vallesana, com també els agents polítics i socials catalans, esperava que el risc que ha assumit Sánchez fos suficient per fer renunciar l'entitat que presideix Carlos Torres d'una operació que ara ja té alguna cosa de personal. Ara, el BBVA haurà de decidir si tira la tovallola —la seva cúpula quedaria en mal lloc-, si insisteix en l'opa malgrat el llarg període transitori marcat -només ho faran si encara la consideren rendible malgrat tot—, o si porta el govern espanyol als tribunals. Els darrers dies Torres ho ha insinuat i la debilitat de Sánchez (el jutge del cas Begoña vol investigar ara la seva mà dreta a la Moncloa, Félix Bolaños) i la sensació de fi de cicle que s'ha instal·lat al Madrid DF (tal vegada només pensament màgic) segur que són elements que condicionaran la decisió que prengui el BBVA.

Tot el rebombori polític de l'opa demostra una certa incoherència no només dels directius del Sabadell sinó, sobretot, de determinats poders econòmics i patronals catalans. El liberalisme extrem que a vegades els ha portat a elogiar Isabel Díaz Ayuso i altres personatges, l'estat prim i no intervencionista i la desregulació sembla que només els val quan les lleis del mercat i la seva lògica els juguen a favor. Quan no ho fan, aleshores cal intervenir i atendre l'interès general i els equilibris socials, territorials i fins i tot d'identitat de l'economia del país.

El laissez faire, laissez passer (deixeu fer, deixeu passar) sobre la intervenció dels governs en l'economia que va posar en circulació el segle XVIII el teòric de l'economia Vincent de Gournay, un dels pares del liberalisme, ara ha quedat arraconat. És el que demanava, ja d'entrada i fins i tot anant més enllà, el Sabadell apel·lant a evitar monopolis fruit de la llei del més fort. Les pressions per actuar han estat grans, com quan les empreses demanaven solucions keynesianes i fons europeus fruit de l'esforç fiscal compartit per capejar la crisi de la covid o la inflació.

A la no-intervenció s'hi apel·la i és l'argument, en canvi, per evitar gestionar el turisme, blasmar la regulació de l'habitatge, o torpedinar la reducció de la jornada laboral posant per damunt de tot el dret a la propietat privada i a gestionar-la només en interès propi, al creixement infinit o al benefici patronal.

Ara, a Josep Oliu, el banquer que abans del procés va clamar per "un Podem de dretes", el pot haver salvat un govern que els seus patrocinats (satisfets per la seva decisió de treure el banc de Catalunya el 2017) titllen de bolivarià i comunista i que té (encara) com a soci ni més ni menys que... a Podem! Qui ho havia de dir, oi? 

Tant de bo de tot aquest debat i joc de pressions corporatives i polítiques en surti, sigui amb el Sabadell viu o amb un BBVA fent el que no el van obligar a fer quan es va quedar les caixes catalanes, ben reforçada l'economia catalana, sobretot les seves pimes i autònoms, que necessiten suport i finestretes. I si, de pas i amb unes gotes de coherència i altura de mires, tot plegat ajuda alguns líders empresarials i polítics a revisar dogmes i a no desprendre's de les guies del bé comú i de l'interès general potser haurà valgut la pena i tot.

Avui no et perdis

• Fins a cinc anys d'autonomia per al Banc Sabadell: totes les condicions per autoritzar l'opa del BBVA; per Oriol March.
• Dades: L'exèrcit acapara més de la meitat de les inversions de l'Estat en l'administració; per Ona Sindreu Cladera.
• L'oficialitat del català torna a ajornar-se i es dirimirà durant la presidència danesa.
• La majoria progressista veu encaix legal en l'amnistia mentre avança la deliberació al TC; per Bernat Surroca Albet.
• Gir de guió en el cas Santos Cerdán: demana que s'emeti en directe la declaració al Suprem; per Oriol March.

El passadís

Dilluns va ser un dia mogut a Montserrat. Crits, corredisses, empentes i tensió. Un dels homes sobre qui van recaure molts dels nervis del dia va ser el director de Seguretat del monestir, Jesús Alcantarilla. Es tracta d'un professional format a la Guàrdia Civil, que ha treballat a la Casa reial i a moltes institucions rellevants, com ara el Museu Picasso. Alcantarilla és una de les persones més apreciades pel món Montserrat. Fins i tot persones de l'àmbit sobiranista parlen d'aquest guàrdia civil com d'una persona atenta, que parla català, que ha establert una relació magnífica amb els Mossos i que durant els anys del procés va actuar sempre amb una sensibilitat exquisida amb totes les parts en conflicte. Fa més de quinze anys que treballa al servei dels monjos.

Vist i llegit

Com es prenen les decisions a la Casa Blanca de Donald Trump? Quin pes van tenir les seves bravates a les xarxes en les decisions militars per bombardejar amb el nou armament americà posicions estratègiques de l'Iran? Amb quins líders d'opinió ultres compartia confidències Trump en els dies previs? Són preguntes que respon una treballada informació a deu mans (Mark Mazzetti, Jonathan Swan, Maggie Haberman, Eric Schmitt i Helene Cooper) del The New York Times i que us ajudarà a fer-vos una idea sobre en mans de qui estem. Podeu llegir-la aquí en la seva versió en castellà.  

El nom propi

Avui no n'hi ha perquè no n'ha transcendit els noms. De fet, ni tan sols sabem quants en són exactament. Però són persones de l'Àfrica que, per prosperar i buscar una vida millor, van prendre la decisió valenta i ingrata de marxar del seu país i deixar els seus enrere per venir a Europa. Es posen en mans de màfies i en alguns casos moren ofegades o les tiren per la borda per alleugerir pes lligades de mans i peus i propinant-los una mort ben cruel. A Eivissa i Formentera, les nostres illes Pitiüses, van aparèixer a les seves costes diverses persones mortes i des de principi d'any ja n'han aparegut una trentena.

Ara, la Guàrdia Civil ho investiga i la presidenta de les Balears, Margalida Prohens, ho atribueix a la "consolidació" de la ruta entre Algèria i les Balears. Des del dolentisme de la dreta extrema en matèria migratòria ha criticat el "bonisme" que, segons ella, desprotegeix fronteres. Cal endreça i acabar amb les màfies, és evident. Però també mecanismes d'acollida i donar oportunitats als països del sud global si es vol frenar aquesta barbaritat.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]