Aquesta és la història (trista) de l'esquerra que hauria pogut ser i que no va ser. Diumenge al vespre, en una entrevista a l'Ara, la secretària general de Podem, Ione Belarra, va donar mostra d'estretor de mires i d'una actitud que frega el sectarisme. Va avisar —no era el primer cop que ho feia— que Junts només reclamava les competències "integrals" d'immigració per parar els peus a Aliança Catalana (una afirmació que, en qualsevol cas, és parcial) i que, si passava, els Mossos farien "batudes racistes". La diputada es referia als incidents que l'extrema dreta ha protagonitzat a Torre Pacheco, a Múrcia, i augurava que els agents de la policia catalana es portarien com esquadristes contra els migrants. Les seves paraules van indignar els dirigents de Junts, els d'ERC (Oriol Junqueras se les va tenir a la xarxa amb Pablo Iglesias, líder moral del partit morat), i també el president de la Generalitat, Salvador Illa, que va sortir en defensa dels Mossos. També els Comuns van demanar a Belarra "no posar el cognom racista" a la policia catalana.

La insultant afirmació de Belarra es rebat amb facilitat. En primer lloc, perquè les competències d'immigració que ha negociat Junts no impliquen una política diferent a Catalunya i a la resta de l'Estat. Senzillament, es tracta que la Generalitat i no l'administració espanyola apliqui i gestioni les polítiques que fixa l'Estat en temes com els permisos de treball, les expulsions o el reagrupament familiar. Ja li agradaria a Junts (i a la resta de formacions sobiranistes) fixar les polítiques des de Catalunya i exercir poder real. Però, per ara, no està previst. En segon lloc, perquè és molt més factible que a Espanya hi governin la dreta i l'extrema dreta que no pas a Catalunya. Les enquestes afirmen que el PP i Vox sumaran majoria absoluta i, al nostre país, no entren en cap equació de governabilitat. I si governa Junts, ho haurà de fer amb els socialistes o amb ERC.

I, en tercer lloc, perquè posats a parlar d'esquadrisme i abusos policials no és comparable l'historial dels Mossos —tot i que, malauradament, tenen també màcula— amb els dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. Fa una dècada, a la platja del Tarajal de Ceuta, catorze persones migrants van morir per l'ús de material antidisturbis per part de la Guàrdia Civil, i la gestió de la seguretat ciutadana a les tanques d'aquell enclavament nord-africà i del de Melilla no són per presumir de respecte als drets humans. I això últim ha passat quan Podem era al govern i Belarra era ministra. Si ella o Iglesias tenen arguments per qüestionar el traspàs no els han sabut explicar. 

Els fets sovint són accessoris i es tracta de fer política pel broc gros deixant de banda el rigor exigible en un assumpte delicat com la immigració que obliga a filar prim per fer valdre drets i deures i evitar engreixar discursos identitaris o reaccionaris que qüestionen l'accés universal als serveis públics. Podem ha pagat aquesta manera de procedir i ara, a la desesperada, intenta aparèixer com una esquerra insubornable i sobreactua per fer-se notar a les entrevistes i els debats. Res a veure amb el que feia quan era al govern o quan Iglesias visitava Junqueras a la presó per demanar-li que aprovés els pressupostos a Pedro Sánchez i evitar unes eleccions que no els convenien. Quan va ser vicepresident no va tornar a Lledoners ni va pressionar per canviar l'arquitectura institucional de l'Estat.

La sortida desigual de la crisi financera de 2008, el desgast del marc institucional de 1978 i d'institucions com la monarquia, la gestió que la dreta va fer del procés, i la crisi del bipartidisme van donar una ocasió d'or a l'esquerra alternativa fa una dècada. Les enquestes van arribar a preveure un triomf de Podem, els alcaldes del canvi van fer fortuna el 2015, i Iglesias va estar a punt de fer el sorpasso al PSOE. 

Però les seves virtuts i les dels seus companys com a politòlegs i polemistes als mitjans no es van traslladar a la política institucional i sovint van allunyar-se de l'exemplaritat. No van assaltar els cels, no van fer el que havien promès i es van dedicar a barallar-se i escindir-se fins a la irrellevància mentre les clavegueres i l'establishment hi feien la resta, que no era poca cosa. Ara, Podem prova de treure el cap a costa del mal moment dels socialistes i de Sumar —una coalició de partits als qui va unir ser els ex de Podem— i espera que l'arribada de les dretes al poder els converteixi en l'oposició d'esquerres al carrer.

El discurs de Belarra i Iglesias qüestionant que Catalunya, el territori de l'Estat que encara se situa més a l'esquerra, pugui assumir noves competències només s'entén des del replegament identitari d'un partit que ha perdut el nord. Entre altres coses perquè ells havien assumit un discurs alternatiu al jacobinisme, la necessitat de fer ponts amb les esquerres nacionals, i s'havien posicionat a favor del dret a decidir. Les urgències els han tornat a trair i han optat per tancar-se barrejant naps i cols. Al pas que van, a l'esquerra del PSOE no quedarà canya dreta. 

Avui no et perdis

• Educació amenaça de convertir-se en la baula feble del Govern de Salvador Illa; per David Cobo.
• Pedro Sánchez aigualeix l'últim examen al Congrés; per Lluís Girona.
• Els canvis que prepara el Govern en els alts càrrecs: més meritocràcia i menys confiança política; per Bernat Surroca Albet.
• Catalunya augmentarà la incineració a canvi de tancar abocadors; per Arnau Urgell.
• Coneixes les estacions «fantasma» del metro de Barcelona?; per Laura Vilalta.

El passadís

L'espai de Junts que es reclama progressista està completant la seva reorganització. Fa uns mesos MES, formació sorgida del sector més catalanista del PSC, es va integrar a Junts. Aquest cap de setmana, en una trobada a Elna, MES i Acció per la República han acordat iniciar un procés de fusió amb l'objectiu "d'ancorar Junts en el camí independentista amb sensibilitat social". Josep Serra, de MES, i Oriol Izquierdo, d'AxR, són les cares visibles. A les jornades hi van participar militants dels dos partits, entre ells Toni Comín i els diputats Agustí Colomines i Enatu Domingo, i també Xavier Díez, que havia estat vinculat a la CUP i que va defensar investir president Artur Mas el 2015 quan els anticapitalistes el van descavalcar. Qui no va participar com a ponent i està out de la vida de partit és Aurora Madaula, fins fa poc cap visible d'AxR, molt propera a Laura Borràs i que va ser vicepresidenta de Junts, dirigent del Consell de la República i membre de la mesa del Parlament. No va anar bé i intenta girar full.  

Vist i llegit

El productor musical i tècnic de so de Catalunya Ràdio Roger Fonternau va morir ahir. Patia un trastorn bipolar i Roger Escapa, que havia treballat amb ell al Suplement, va acomiadar-lo dient que "se'n va massa aviat, massa jove. Un valent que ha decidit deixar de patir. Fins sempre, estimat amic Blai Nàldum!". En Blai Nàldum era el divertit personatge —un obrer osonenc un punt naïf però molt esquerrà— que Fonternau representava a la consulta dels oients de l'enyorada secció "El comunista" del Suplement que protagonitzava l'humorista Joel Díaz i on s'entrevistava també algun personatge popular. Blai Nàldum li donava un punt de tendresa i humor que acabava de fer-la rodona. Podeu recuperar aquí la secció. 

El nom propi

Pepita Bernat és una barcelonina que acaba de fer 106 anys. Va tenir un restaurant, va ser carnissera, perruquera... fa dieta sana, té el cap clar i cada diumenge balla a la Paloma. Aquest diumenge va felicitar-li en persona l'aniversari l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i ella el va treure a ballar i el va portar amb un ritme i una energia envejables. Cada cop vivim més anys i hi ha qui té la sort de poder-ho fer amb salut, vitalitat i alegria com la Pepita o el nostre estimat Josep Vallverdú, que n'acaba de fer 102, ha revifat el Rovelló i ens prepara un article. Felicitats i per molts anys més amb bon humor i ballant!