Quan algú traeix la nostra confiança o quan algú a qui havíem encomanat una responsabilitat col·lectiva es ven, el món s’esfondra. No és només que ens decebi a nosaltres, que atempti greument la causa que crèiem compartir, sinó que s’esberla la mateixa idea de causa comuna, d’ideal compartit, de consentiment democràtic. I guanya terreny la idea que els humans no tenim remei i que tot ideal és una fabulació d’incauts. És l’imperi de la fatalitat, on tot empeny cap al més rabiós individualisme, mentre el govern acaba recaient en algun bípede viril i tavernari, que garanteix l’ordre públic i preserva el negoci dels cada cop més rics, contra l'"enveja" dels inferiors, dels que són pobres perquè “Déu els ha privat de la seva gràcia” o perquè “s’ho han buscat amb la seva ganduleria”... Qui es corromp no atempta tan sols contra els seus companys i companyes, sinó que atempta contra la dignitat humana i el seu imperatiu solidari, contra el mateix fonament de la democràcia.
Era una tarda de fa uns quants anys, a casa de l’enyorada Rosa Mª Sardà. Com altres vegades, li havia preparat un esborrany de guió per a algun acte de la tribu socialista que ella havia de presentar i conduir. Com sempre, d’entrada, em va dir que li agradava prou, però de seguida va començar a llegir-lo en veu alta, a entonar-lo, mentre anava i venia per la sala, afegint-hi comentaris, sense estalviar-se’n alguns de càustics, podant la sintaxi d’algun excés retòric i farcint-la d’expressivitat col·loquial, de troballes que regurgitava a partir de la seva rica memòria familiar, de la llengua viva del seu Sant Andreu, de la seva llarga i densa trajectòria artística.
En un moment donat, amb motiu d’algun cas recent de corrupció, el paper feia esment de la traïció dels corruptes, als qui, enduts per la cobdícia, havien enfonsat en la decepció i el dolor els qui havíem estat els seus companys i companyes. Aleshores, es va aturar en sec i em va dir: "Mira, sap què? Aquí vull parlar de la Sarah... En assabentar-me dels fets i després de maleir els ossos d’aquests podrits, em van venir al cap les paraules de Sarah, una dona coratjosa que vaig dur a l’escenari dins de ‘Sopa de pollastre amb ordi’ d’Anold Wesker. Ella, en una situació semblant, davant de la decepció que li causa la traïció d’alguns en qui havia confiat i enfront de les moltes veus que la conviden a deixar-ho córrer, a renunciar al seu compromís, als seus ideals que titllen d’ingenus, reacciona i exclama: 'He de renunciar a l’electricitat si l’operari que m’ha vingut em fa saltar els ploms en lloc de reparar-me l’avaria? Per això, m’he de quedar sense llum?'".
La Sarah i, amb ella, la Sardà, tenen tota la raó. Allò que ens cal no és renunciar a res ni plegar-nos al fatalisme i al cinisme. Allò que ens cal és procurar-nos uns bons operaris. L’electricitat existeix i volem fer-ne llum. Ningú no ens farà desistir d’això. Ni els incompetents ni, encara menys, els bandarres.
No és la primera vegada ni serà l’última que algú que està al servei d’un ideal generós es corromp i traeix els seus i allò que ell mateix era. No és la primera vegada ni serà l’última que algú es deixa endur pel cinisme i la cobdícia. No és la primera vegada ni serà l’última que un científic bescanvia el seu coneixement pels favors d’alguna causa malvada. No és la primera vegada ni serà l’última que un pastor religiós o un educador laic llisca pel pendent destructiu de la pederàstia. No és la primera vegada ni serà l’última que un ric, en lloc d’invertir en innovació i crear llocs de treball, esdevé un especulador i un evasor fiscal, un paràsit. No és la primera vegada ni serà l’última que un treballador deixa a l’estacada els seus companys i companyes i es torna un esquirol. No és la primera vegada ni serà l’última... La condició humana és així de mal·leable i d’incerta si no s’arrapa al codi moral que iguala els humans en dignitat i que genera la responsabilitat de cadascú envers l’altre i envers el comú.
En germen, la condició humana ho és tot. És capaç de tot el bé i és capaç de tot el mal. Mai no faltaran els qui, les nits de lluna plena, s’abandonaran al seu udol licantròpic i depredador, mentre les mans se’ls tornen urpes. Seran pocs, al costat de la multitud de la bona gent, de la profusió de voluntaris al servei dels socors mutus, de la gernació de servidors públics, d’alcaldes i regidors nobles i esforçats que hi deixen la pell... Però l’udol rapinyaire semblarà tenyir-ho tot i farà trontollar la confiança dels uns en els altres. I invitarà a abandonar les causes comunes i a raure en el més sòrdid individualisme. Si predominés la fatalitat i el cinisme, la humanitat s’encaminaria a l’autodestrucció. Però no: no renunciarem a la llum perquè algun operari ens hagi fet saltar els ploms. L’electricitat existeix i volem fer-ne llum.