“...però tot s’ha esvaït d’una tal manera, que sense haver variat la meva simpatia per Companys, que m’ha fet sempre molta gràcia, els meus amics em miren amb un cert recel perquè no he convertit la simpatia en admiració”. Això escrivia Amadeu Hurtado sobre Companys en el seu dietari de 1934 (Abans del sis d’octubre, Quaderns Crema, 2008). Aquestes paraules traspuen una certa personalitat, una aproximació poc mitificada dels líders i un toc de sornegueria empordanesa, tot i ser natural de Vilanova i la Geltrú.
A molta gent, potser, el nom d’Amadeu Hurtado els diu poca cosa, però, de fet, és un dels personatges contemporanis més rellevants del catalanisme polític malgrat estar a l’ombra. Perquè, efectivament, Hurtado no va ser un líder, però sempre va estar prop de personatges com Pi i Margall, Cambó, Macià, Tarradellas o Companys tot i els nombrosos conflictes i divergències que, en alguns casos, varen ser notòries. La cita inicial n’és un exemple.
Cometo la imprudència d’escriure sobre Amadeu Hurtado quan, de fet, l’estudiós en aquest país sobre la seva figura és l’amic i admirat Joan Safont. Sé que em disculparà l’atreviment i em perdonarà -potser- alguna inexactitud no intencionada. M’arrisco simplement amb la bona voluntat de reconèixer la tasca oblidada de servei al país que va fer aquest jurista vilanoví en la construcció jurídica de la Generalitat Republicana.
Hurtado va ser un advocat i jurista que inicia la seva activitat política en els moviments federalistes republicans de finals del segle XIX i segueix amb la Solidaritat Catalana del 1906. Ara bé, sempre compagina la seva activitat política amb la seva tasca d’advocat. Aquests dos vessants es van entrellaçant. No és casualitat que les seves memòries es titulin Quaranta anys d'advocat. Història del meu temps.
Inicialment militant d’ERC -molt proper a Francesc Macià-, posteriorment, el 1934, s’afilia a Acció Catalana desencantat per la deriva de l’Esquerra de Companys i, en particular, pels fets del 6 d’octubre.
El fet cabdal d’Amadeu Hurtado és que participa activament i de manera protagonista en la majoria de fets jurídics rellevants de la II República a Catalunya: en la negociació de la mateixa Constitució espanyola, en l’Estatut de Núria, la incorporació del Codi Civil català, en la defensa de la Generalitat davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, impulsor del primer Congrés Jurídic Català. És d’aquells juristes de país que tanta falta fan per a la construcció institucional i de govern. També cal citar el seu caràcter cívic i cultural en diferents institucions, com per exemple, l’Ateneu Barcelonès que també va presidir.
És però en la llei de contractes de conreu quan Hurtado que és, com dèiem, l’advocat designat per la Generalitat, assumeix un protagonisme interessant. En el seu dietari descriu de manera crua com va ser l’evolució d’aquest conflicte amb l’Estat que desembocà amb els fets del 6 d’octubre i el Govern de la Generalitat a la presó. Hurtado n’és molt crític de com es va gestionar políticament aquest episodi.
Sempre partidari de l’entesa i del pragmatisme, precisament el 25 de juny de 1934, després d’una conversa amb Gaziel, amb certa resignació, escriu: “Els temps no estan per les forces constructives perquè no se sap el que s’ha de construir”. És inevitable establir paral·lelismes d’aquella època convulsa amb l’actualitat.
És de justícia reivindicar personatges com Amadeu Hurtado, qui, des d’una segona fila, fidel a la democràcia i a uns ideals, passant sovint inadvertit i sense fer massa soroll i, en alguns casos, menystingut pels seus propis, va dedicar una vida a construir una Catalunya democràtica.