Vivint amb un altre la vida que vaig imaginar amb tu. Provant de viure-la. Res és igual amb la marca blanca. Potser no era cosa teva, ni de la víctima actual, tanmateix. Potser no he sabut o no he volgut viure com vaig somiar. I l’efecte final és el mateix: jo amb mi mateix. I no sabrem mai com hagués estat allò que vaig somiar, i que tu també n’eres còmplice, no te n’amaguis. Està bé. Em trio a mi. I aquesta és segurament la millor manera d’arribar a tu, sí, però sobretot de tenir-te i de fer-te adonar de tot plegat. Potser he tingut una idea de felicitat massa concreta o massa esbiaixada i no he sabut veure-la, mirar-la ni practicar-la. Castells de vidre on vivim i que sovint ens protegeixen de res. De vegades no hi ha més amenaça que la nostra displicència, la fel que ens puja per l’esòfag quan no hem digerit el que volem. Amor propi dissociat. Allò que “tota la vida és una separació lenta de tot el que estimem”, que diu Pessoa. I amb tot això al sac, sense aprendre de res i pensant que ho entenem tot, llavors hi tornem, jo culpable i tu còmplice. Serà que la bellesa sobreviu al record, com diu Woodsworth, però ja sabem que la memòria és la nostra més estimada enemiga. Poc es pot construir sobre la melangia.

I et queixes amb raó de que no pots tolerar a la feina allò que ‘sempre s’ha fet així’ mentre segueixes per comoditat en una relació morta que toleres mentre no molesti massa. Som inconformistes de mitja pensió. Fa cosa, ho entenc, però la revolució no es fa des del sopar ni des del sofà, sovint amb còmplices, però també es pot fer per tu mateix, creu-me. Quan tanques els ulls només hi ets tu, cada dia, cada nit, en el teu respirar sincer. El més fotut de l’amor és saber que no n'hi ha prou amb estimar. Està per sobre nostre. Pot ser quotidià i pot acabar amb petons d’esma, i també poden ser castells de focs i escapades. Tot és amor. Però és un ideal superior que esdevé un pols interior, una cosa que has de practicar, crossfit per l’ànima. Estimar, noi, només som això. La falsa invulnerabilitat de la felicitat, si és que en pots dir així a això. Sylvia Plath, ferotge, va descriure l’amor dient que “et vaig estimar com si fossis les respostes a les preguntes que no sabia fer”. Que ben dit, jo que només ser dir que l’amor és com la cervesa, que el que val més la pena és el primer glop. I es tracta de, o bé fer el primer glop ben llarg, o més aviat saber que n’has de fer molts de primers tastos.

No t’agradarà que t’ho digui, però sempre arribes tard, no perquè t’hagi esperat tota la vida, que també, sinó perquè sempre vull que arribis abans, et podria haver estimat encara més temps. És com tenir pressa tan sols perquè quan fas que tot comenci tot té una mica més de sentit. L’amor no demana, dona, però tampoc regala. Així i tot, persegueixo que el teu cor estigui en pau. No em fas cas quan et dic que només vull que estiguis bé. Ara bé, no ens confonguem ni tu ni jo, com si fos un entrenador Pokémon, m’escullo a mi. I des d’aquesta fortalesa és quan entro a jugar. Qui no sap d’amor, no sap què és el martiri, diu la cançó. Però no he vingut al món a plorar, com a mínim, no a plorar molt més que fins ara. Els petons els tinc a l’ànima i a partir d’aquí a viure, a créixer i a compartir el que tinc.

“L’amor no és mai just: sempre és l’un que estima i l’altre que es deixa estimar”, ens esquitxa Marguerite Duras. I així ho veig ara en una parella joveneta davant del Casino 17 de Gener de Ciutadella de Menorca, en la revetlla de Sant Joan, la millor festa del Mediterrani amb el millor paisatge del món. Nano i nana. No arriben als divuit ni de broma. Ella rossa, blanqueta i parlant mallorquí. Ell més de Barcelona que el tramvia per la Diagonal, amb aquest tallat de cabells que ningú entén, i unes sabatilles de moda. Es deuen haver conegut fa hores entre cavalls, arenes i gin amb llimonada (pomada és a Maó, nois). Ambdós amb la samarreta de color vi i amb la creu de Sant Joan. Agafats de la mà. Compartint llaunes de cervesa. Estan enmig d’un grup de nois. Els ulls d’un clavats en els de l’altre i a l’inrevés. Rodejats de tendram i joventut cridanera. Però per ells dos l’univers és tan sols ells dos. Quines carícies. Jo estic en una barra procurant pel meu grup d’homenots. Ara bé, impossible no enamorar-se d’aquest amor. El més pur potser, el més fugisser també. Però també és amor, com el dels avis que passegen sense parlar però agafats de la mà, i amb aquell somriure de qui sap el secret de la vida eterna. Quan ens mirem tu i jo també és amor. Tot té el mateix sabor.

També tenim i hem tingut el nostre espai silenciós. Sense etiquetes ni noms. I les nostres cançons no sonen igual si no estem junts. La vida ajunta el dolç amb l’amarg per oferir-nos tot el que ens pot donar. O sigui que no et queixis després de la nit de Sant Joan. Estem fets del material del qual estan fets els somnis i això porta peatge, i sempre el pago i sempre el pagaré. I ara el meu mantra ja no és que soc llum per als altres, ara he refet el meu terra, i la meva llibertat és el meu valor. A partir d’aquí, escollir però sense renunciar a mi. Uns em diuen xaval i altres, cavaller. Segueixo sent el senyor de somriure amable i foteta, i ullets de puta amb pell d’etern adolescent.

Em pregunto si puc seguir sent solitari quan per fi vull treure’m l’armadura i sortir a la jungla. Em diràs que la vida és mentida, però també diràs que va de debò. I el destí de viatge somiat sempre serà allà on ets. Sovint només tenim amor i por. Tots som reis, però cap tenim corona.

I mirant el mar per Sant Joan, aquí a Ciutadella, em recordes que ja t’he dit que haver viscut i viure no són la mateixa cosa, i que viure i voler viure sí que ho són. Soc insuportable sí, però pocs fan petons a l’ànima com faig jo. És ara i una mica d’ahir i tot el demà en què dibuixem el nostre mapa del temps. Fins i tot imaginem els núvols i les tempestes. Aquesta nit hauríem d’haver-nos banyat al mar, ara que tothom pensa en el foc. Perquè les ànimes en remull s’haguessin enganxat més a la lluna. Perquè la marea ens hagués acollit i ens hagués abraçat, com ens fem nosaltres, sense deixar-nos escapar, i ens hagués xiuxiuejat en forma de remor d’onades que hem d’estar tranquils, que tot arriba i que hem de seguir mirant-nos als ulls, al fons de la mirada, per trobar el que tenim i no perdrem: tu a mi i jo a tu.