Estem arribant al límit de la pressió suportable. L’espectacle diari a les portades dels diaris, als mitjans audiovisuals (públics i privats), al Congrés de Diputats o al Parlament de Catalunya, ha anat creant el clima de final d’etapa que buscaven totes les dretes del món mundial (incloent-hi l’escandalós complement final de la mateixa Església catòlica). Tot s’hi val per enderrocar un govern de coalició progressista amb suport parlamentari plural i plurinacional, al que li ha fallat la peça central i principal, la del socialisme espanyol.
Quan l’esquerra es deixa contaminar per un dels pitjors trets i hàbits de la dreta, és a dir la corrupció, el resultat previsible és el retorn del suport electoral a les dretes de tota la vida. Posats a triar, millor l’autèntic.
Ara mateix, l'única pregunta que es fa el país és: “quants dies més aguantarà Sánchez?”. Alhora, els seus magnífics i diversos socis (Podemos i Sumar, Junts i PNB, ERC i Bildu, Compromís i BNG) es reparteixen les funcions de crítica-denúncia-exigència. Això sí, sense prendre cap decisió a l’espera de nous possibles descobriments o pitjors evidències d’una possible corrupció d’ampli abast.
L’error, crec, és continuar esperant noves explicacions que ens permetin conèixer la “veritat”, és a dir, la magnitud de l’horror. No es tracta de constatar la més que acreditada capacitat de resistència “sanchista”, sinó de prendre la iniciativa política conjunta que la situació exigeix. Partint d’una evidència gens nova, però ara ja en fase avançada i crítica: el socialisme espanyol viu el procés de degradació orgànica que el nostre sistema de partits ha generat de forma gradual però imparable.
Tinguem-ho clar, tot ve de les idees i pactes que van dominar l’elaboració i el consens resultant en l’aprovació de la Constitució del 78. Un text carregat de caucions i prevencions pensades per limitar els “riscos” d’una democràcia naixent i potencialment transformadora amb relació a les institucions (monarquia) i estructures d’estat (exèrcit, justícia, “cuerpos del Estado”) heretades del franquisme.
La promoció explicita del bipartidisme i la concepció estrictament proporcional del nostre sistema electoral atorga als grans partits espanyols una prima de representació, una creixent organicitat autoreferenciada i una certa impunitat, associada a l’excessiva proximitat amb els grans poders econòmics, mediàtics i judicials.
És aquesta proximitat, mesurable a la inversa en distancia de la ciutadania i convertida gradualment en promiscuïtat, la que explica la corrupció secular i sistèmica de la dreta i la corrupció sobrevinguda de l’esquerra establishment, el socialisme neoconservador europeu.
Si aquest és l’escenari, quines són les alternatives a considerar? Ens podem quedar ancorats en els principis, esperar la caiguda de Sánchez i propiciar la victòria de l’Espanya resumida en el model “Ayuso”, la síntesi perfecta del conglomerat PP-Vox.
O podem fer política en majúscules i construir quelcom nou, quelcom valuós en termes de país i en mesura històrica. Per què no mirem enllà del bipartidisme i recuperem l’esma plurinacional fins ara amagada o directament reprimida des d’una instància o l'altra de l’estat espanyol?
El socialisme no està en condicions de continuar liderant en solitari el camp del progressisme. Més aviat ha de demanar excuses per haver-lo quasi abandonat. És moment, doncs, d’aixecar la veu. Ja no es tracta de discutir/negociar les condicions d’un suport de demostrada inutilitat real. Es tracta de compartir al 100% la responsabilitat, de governar el país real de les Espanyes diverses i d’aguantar junts els embats previsibles de l’Espanya negra dels poders fàctics.
Amb un projecte tant ambiciós com realista. Incloent, naturalment, qüestions com el reconeixement efectiu del dret a l’autodeterminació o la immediata reforma dels sistemes electorals i de les organitzacions polítiques. Amb un nou govern, igualment plural i, si convé, amb nou lideratge personal que ens permeti superar les notòries limitacions sobrevingudes de l’actual.
És una sortida inimaginable? Això diran probablement la classe política “oficial” i els tertulians habituals. Serà molt difícil posar d’acord la diversitat del país real? Potser sí, però no per això aquesta orientació és menys urgent i, al mateix temps, possible.
P.S. La gravetat de la situació internacional s’ha convertit en argument a favor de la continuïtat “necessària” de Sánchez. Ara pot mostrar un lideratge aparentment positiu en qüestions com la de la despesa militar exigida per l'OTAN (i per Trump). Però això no l’eximeix, a ell ni a cap altre dirigent europeu, de la corresponsabilitat derivada del que continua succeint a Gaza.
És el conjunt de la societat europea, tots nosaltres amb escasses i heroiques excepcions, qui assisteix en silenci còmplice a l’assassinat en massa del poble palestí. Ens horroritzem amb les imatges, plorem en privat, però continuem paralitzats i muts. De fet, amb el nostre capteniment col·lectiu estem certificant la mort lenta del concepte Europa i de totes les esperances i aspiracions que havia generat. Fins que ens adonem que l’extinció, inhumana i violenta fins a extrems inimaginables, de Palestina com a poble i com a Estat implica la nostra pròpia desaparició en tant que societat europea i en tant que referència global per tants altres.