El Barça contra l'apatia general

«La derrota contra l'Inter queda en un segon pla gràcies a un equip carregat de joves, desacomplexat i valent, que ha aconseguit reactivar l'afició i tornar a generar il·lusió en un país que sembla haver-la perduda»

07 de maig de 2025

En un moment de distensió entre el president del Cercle d'Economia, Jaume Guardiola, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, el Barça s'ha fet un espai en la cloenda de les jornades de l'entitat. Guardiola, culer, reconeixia que ha passat una "mala nit". Illa, perico, admetia que ell també, perquè desitjava una victòria culer després del bon partit a Milà. Tothom que visqui mínimament connectat amb el món sap què va passar dimarts a la nit. Només calia un trajecte en metro, parar l'orella en alguna conversa de bar, repassar els grups de WhatsApp o les xarxes per entendre'n la rellevància i l'impacte que va generar la semifinal de la Champions.

El Barça es va quedar a les portes d'una final després d'una derrota dolorosa contra l'Inter, en unes semifinals que els blaugrana haurien pogut guanyar. Múnic era una realitat al minut 92 gràcies a una segona part antològica, només eclipsada per la poca contundència d'Araujo en la rematada del jugador interista al temps de descompte. El partit va anar a la pròrroga i va caure cap a la banda italiana, però convindrem que també hauria pogut decantar-se cap a la banda culer. El resultat queda aquí, però el futbol, tantes vegades menystingut, va més enllà i impregna la societat, alimentant o modificant estats d'ànim.

Aquest Barça, carregat de joves, desacomplexat i valent, que sintonitza amb el cruyffisme esbojarrat del Dream Team -7 gols a 6 com a resultat global- més que amb l'ortodòxia guardiolista, ha aconseguit reactivar l'afició i tornar a generar il·lusió col·lectiva en un país que semblava haver-la perduda. L'equip s'ha convertit en la millor recepta contra l'apatia, una manera de recuperar una certa autoestima, tocada per la frustració del procés i un creixement econòmic que no arriba a tothom, i en un moment de pocs horitzons de futur col·lectius. Els jugadors de Hansi Flick transmeten els valors del treball i l'esforç, combinat amb el talent i la il·lusió, i la inconsciència de la joventut que es veu capaç de tot.

La saba nova que representen els Lamine, Pedri o Cubarsí, allunyats de les generacions de Roma, Liverpool o Lisboa, convida a pensar que el partit a Milà va tenir més de principi que no de final, i que la renovació de lideratges al vestidor, necessària per acabar amb els vicis del passat, donarà resultats més aviat que tard. La reacció dels joves un cop acabat el partit contrasta també amb allò tan català de l'"hem perdut però tenim la raó". I és que la derrota no deixa de ser una derrota, però caure com ho va fer el Barça dimarts, a diferència de les patacades dels últims anys, permet extreure'n aprenentatges i créixer de cara al futur. També més enllà del terreny de joc.