Dissabte vinent tinc el plaer de participar en una taula de debat sobre la política de rearmament de la Unió Europea, organitzada per la Fundació Neus Català. Ho faré juntament amb el diputat de Sumar Agustín Santos Maraver i la investigadora del Centre Delàs Tica Font. Aquesta és una qüestió que ens ha ocupat –i preocupat– força en els darrers mesos d'ençà de l’anunci de la Comissió Europea d’augmentar les partides pressupostàries destinades a Defensa, per una banda, i de l’OTAN d’exigir als estats membre que destinin un 5% del seu PIB a aquesta partida, per l’altra.

Ens preocupa perquè creiem que les esquerres han fet, majoritàriament, una lectura incorrecta de la situació internacional. Els seus posicionaments públics, que tenen un caràcter sobretot reactiu, són en bona part fruit de la incapacitat per entendre les dinàmiques profundes que s’estan produint a tots els nivells. També constatem, dintre de les esquerres, la influència de determinades xarxes de dependències després d’haver assumit, en no pocs casos, no només els valors, sinó també la cosmovisió neoliberal.

Defensem una esquerra que aposti per les polítiques de pau. L’alternativa passa, sense cap mena de dubte, per posar fi a la guerra com a instrument de les relacions internacionals. Per fer-ho cal reforçar la diplomàcia, enfortir la sobirania i promoure les relacions fraternals entre pobles, i oposar-se al retorn a la lògica de grans potències amb àrees d'influència. Per això és més important que mai brandar la bandera de la pau i la solidaritat internacionalista que històricament hem defensat les comunistes, per convenciment i perquè és l’única sortida possible. 

El "keynesianisme de guerra" és un greu error estratègic. L’esquerra s’enganya si s’empassa l’ham dels hipotètics retorns socials d’aquesta política. El militarisme no només és un camí molt perillós i una derrota per a l’esquerra i el pacifisme, sinó també un gran error estratègic en un context en el qual s’haurien de dedicar tots els esforços econòmics en una transició ecològica justa i democràtica, molt difícil d’afrontar sense cooperació internacional. En aquest sentit, cal recordar que les elits europees volen utilitzar la por a un enemic exterior -o més d’un enemic- per legitimar-se en un moment de màxim descrèdit, i el malanomenat "keynesianisme de guerra", per reactivar l’economia. 

La política de rearmament és una política de retallades socials. El finançament de la política de rearmament serà -com estem veient ja- a costa d’altres partides pressupostàries i no portarà els ingressos econòmics que s’han promès, com també han demostrat una vegada i una altra diversos estudis. Això, al seu torn, implicarà canvis socials, amb retallades als programes socials, i, per tant, també polítics. 

Una d’aquestes conseqüències suposadament involuntàries és el reforçament de les polítiques securitàries i de control de fronteres, un marc en el qual es mou còmodament l’extrema dreta. Moltes de les empreses de defensa també ho són de material emprat en el control de fronteres, la transferència de tecnologia d’un sector a l’altre, molt ràpida. L’enduriment de les polítiques securitàries i el control de fronteres, en un context en el qual el drama de les onades migratòries provocades per les guerres i la crisi ecosocial, augmentaran.
 
Amb relació a la situació de feblesa relativa de l’esquerra europea i esfondrament del centre polític, l’extrema dreta surt afavorida, indirectament, per l’impacte de l’increment dels pressupostos a costa d’altres partides pressupostàries, així com del clima de crispació i un discurs públic cada vegada més polaritzat i agressiu, que deixa de banda la resolució dels conflictes per altres vies que no siguin les de la força.

L’esquerra ha de tenir una proposta pròpia per no quedar al marge d’aquest debat, i no deixar que el feixisme creixi i s’alimenti de les inquietuds i pors, però aquesta resposta no pot ser des de la lògica militarista i de polítiques securitàries, que no farà res més que reforçar el marc de l’extrema dreta. Si bé és cert que per ara el moviment per la pau és dèbil, encara té una forta autoritat moral i un suport ampli en la població. Hem de sumar-nos-hi i enfortir-lo.