Xavier García Albiol va guanyar les eleccions municipals del 2011 amb un lema que era eloqüent: Limpiando Badalona. En el fons, malgrat abraçar l'anomenat badalonisme i copiar estèticament campanyes que podrien semblar d'Òmnium per aconseguir una majoria absoluta espaterrant als últims comicis, la base és exactament la mateixa. Si fa catorze abans va atirar l'animadversió entre el col·lectiu gitano autòcton amb el col·lectiu gitano provinent de Romania, ara aprofita la situació de dificultats estructurals en barris complexos per enfrontar els habitants de barris necessitats -on la crisi de l'habitatge i l'encariment de la vida colpegen amb força- amb els nouvinguts a la ciutat.
Albiol es veu a si mateix com un xèrif, amb una projecció hiperactiva de l'alcaldia, sempre a punt de sortir del despatx per atendre problemes urgents amb possibilitat d'aterrar al cicle mediàtic. En una entrevista al programa El Suplement de Catalunya Ràdio d'aquest diumenge, va dir tres vegades en primer persona del singular que ell desocupava edificis, com si fos un empleat més de Desokupa, però amb pin d'alcalde a la solapa de l'americana o de l'armilla, un must al seu armari. Amb un 54% de vots a les últimes eleccions, Albiol sap que el vota molta més gent de la que votaria el PP i Vox. Hi ha un votant silenciós que, amb el nas tapat, avala la performance de xèrif.
Potser perquè va de cara i no enganya, potser perquè el pèndol ha girat i la mà dura està de moda, o perquè la misèria porta a protegir-se dels qui arriben amb encara més misèria sobre les esquenes. Les escenes de diumenge al vespre, amb veïns impedint que els desallotjats de la nau B9 poguessin entrar a les dependències que se'ls havia reservat per deixar de passar nits al ras, suposa un grau més deshumanització dels immigrants afectats. El problema no és que l'estratègia de la deshumanització d'Albiol tingui premi a les urnes -que en té i en tindrà-, sinó que s'imposa una batalla entre els que són pobres i els que encara ho són més. Res que no hagi fet ja Donald Trump, per cert.
La crisi a Badalona, en certa manera, despulla tots els actors del teatre de la misèria que s'hi està representant. Despulla l'Ajuntament, que hauria de tenir preparades solucions d'emergència per a les persones desallotjades, encara que fossin temporals, perquè treure's les responsabilitats del damunt és decebedor. També la Generalitat, perquè la crisi habitacional ha de tenir més vessants que la construcció desaforada i ha d'atendre les urgències, encara que sigui amb pedaços i aportacions pressupostàries millorables. I també el govern espanyol, perquè no es pot defensar l'arribada d'immigrants i, al matexi temps, permetre que estiguin en condicions insalubres en una nau ocupada.
Tampoc l'esquerra està per donar lliçons. Veure aquests dies l'exalcaldessa Dolors Sabater al costat dels desallotjats és raonable -estrany seria que no s'hi hagués desplaçat-, però és inevitable preguntar què van fer totes les aliances anti-Albiol prèvies per resoldre el problema habitacional a Badalona. El resultat de tots aquests pactes de perdedors és evident: 54% dels vots per al PP -que escombra del mapa Vox- i desallotjaments sense cap mena d'humanitat en dates assenyalades. Un malson a Badalona que és fruit d'una misèria que s'estén per tots els estrats socials -la classe mitjana ha desaparegut a mesura que pujava el preu del lloguer- i que ensorra els més desvalguts.