Aquest estiu, tornant de fer vacances a l’extrem occidental de Castella, mentre creuàvem els seus infinits camps de blat, tomba de tots els exèrcits que l’han intentat prendre, vam parar a dinar prop de Madrid i gaudir de la magnífica gastronomia castellana. Teníem gana i havíem de parar en alguna banda, així que mirant google maps vam decidir-nos per un restaurant situat en la entranyable localitat de El Pardo, a les afores de Madrid.
La imponent caserna de la Guàrdia Civil que hi ha a l’entrada ja és tota una declaració d’intencions, però la vista i el record queda atrapat en la porta que s’albira només entrar i que dóna directament als immensos jardins del palau que dóna nom a la localitat. El dinar no falla, som en un restaurant on la major part de la carta és literalment producte de la caça a mig camí entre la menja d’un noble medieval i el menú que servien a les sortides que van inspirar La Escopeta Nacional d’en Berlanga.
Fet el cafè i a punt per reiniciar la marxa cap a casa, ens n’adonem però, que no podem retornar a la carretera sense acabar la visita. La nostra mera presència allà ja ens remou alguna cosa per dins, i l’església al mig de la plaça amb una placa recordant que Franco, “el caudillo de España”, va ser qui la va fer construir, ja és prou inquietant, però entre dubtes acabem decidint d’entrar al palau preferit del dictador i genocida. Si es pot visitar, cal que passem el tràngol. No és un lloc per tornar-hi.
L’aspecte de l’edifici ja és imponent en si mateix, de color crema i fill de mil reformes. Va començar essent un palau de caça dels reis castellans al segle XV i va anar guanyant pes fins que es va convertir en la residència preferida de Felipe IV de Castilla (III d’Aragó). Des d’aquí es va decidir la conquesta militar de Catalunya el 1640 i aquí és on ara fa poc més de 400 anys, l’anticatalà Conde Duque de Olivares va entregar el seu infame memorial del qual ja vam parlar. Utilitzat pel tirà genocida de Felip V, el Pardo va esdevenir la residència de Franco.
Entrem i ens diuen que cal esperar perquè la visita només és guiada, així que fem temps a la llibreria. No hi falta cap apologia de la monarquia i fins i tot n’hi ha un que té a Felip V en portada, potser perquè no saben que estava tan tocat de l’ala que a vegades pensava que era una granota. Tampoc hi falta un grandiloqüent poster sobre els caps d’estat d’Espanya al llarg de la història titulat “De Don Pelayo a Felipe VI” on fins i tot s’atribueixen Guifré el Pilós. No és la única inclusió significativa, perquè a la fila de caps d’estat del segle XIX i XX, com qui no vol la cosa hi ha inclòs un tal Franco (1936-1975), al costat d’Azaña i dels borbons restaurats.
Arriba l’hora de la visita i comencem. Som un grup petit i el guia és molt amable, es nota que ha conegut la casa des de fa molts anys i que hi té traça. Entrem en un magnífic pati interior, coronat per un tapís enorme del segle XVIII i pugem les escales per poder contemplar les poques pintures que s’han conservat del palau original, ja que aquest va patir un incendi a principis del 1600. Són d’una bellesa indiscutible, de la mateixa manera que tots els tapissos que anem trobant en el recorregut sala rere sala. De fet molts d’ells són de pintures de Goya, pel que ens expliquen. Els sostres, sovint amb pintures d’estil neoclàssic, també destaquen per la seva bellesa. I poc a poc comencem a oblidar on som i sense voler ens deixem arrossegar per l’innegable interès artístic i cultural que té un espai que ha estat lligat als monarques castellans i espanyols durant segles. Fins i tot hi ha un indret on es conserven unes pintures naturalistes a la paret de l’època de l’emperador Carles I que recorden moltíssim les pintures renaixentistes del museu dels Uffizi de Florència. Seguim la visita i la immersió és tan fonda que per un moment quasi oblidem què és el Pardo i què significa, la llibreria i el pòster queden lluny, fins i tot la bandera espanyola que presideix l’entrada, per un moment som simples turistes visitant un palau interessant en un país estranger. I llavors passa l’inevitable.
Després d’atravessar unes quantes sales d’estil rococó, de cop entrem en una sala allargada amb una taula rectangular i allà com qui no vol la cosa se’ns informa que és la sala on Franco feia els seus consells de ministres. Sobrecarregada com les altres, amb les cadires de vellut vermell a joc amb el mantell brodat que protegeix la taula, sota una volta pintada amb motius religiosos. La taula des d’on Franco i els seus ministres van governar durant dècades.
Ens ho han explicat com la cosa més normal del món i encara mig sorpresos després de veure aquella espècie de decorat del nodo, i després de visitar una altra saleta barroca, arribem al plat fort: el despatx personal de Franco.
Intacte, venerat, immutable al pas del temps. El guia ens l’explica com si ens expliqués el despatx d’un simple cap d’estat, com si aquelles parets no haguessin assistit a algunes de les decisions més bèsties que un es pugui imaginar, com si Franco no hagués estat un dictador, un feixista i un genocida, sinó un senyor que simplement havia governat l’estat espanyol. El trasbals és total. Tot allò és real i tractat com a cosa normal. Sembla que no pugui ser. I en la decoració, la ideologia franquista és sublimada. Entrant a mà dreta hi ha un dels pocs quadres que es conserven de Isabel I, la Católica, un retrat original de finals del segle XV en què la mirada cansada i la pell blanca com el paper de la reina castellana són força inoblidables. A l’esquerra i al davant, dos tapissos gegants d'origen flamenc del segle XVI, amb dibuixos dels soldats espanyols atacant i destruint unes cases de pagès i un molí en una, i organitzant-se per a la batalla en l’altre. Són els tercios de Flandes, figura llegendària de l’ultranacionalisme castellano-espanyol. I allà, sota un dels dos tapissos, al fons de la sala hi ha un escriptori de fusta massissa amb un globus terraqui al costat. És l’escriptori de Franco que originalment havia estat propietat de Fernando VII, el rei absolutista espanyol de principis del segle XIX a qui per desgràcia i vergonya, Barcelona encara dedica un carrer a tocar de plaça Sant Jaume.
No hi ha cap cartell. Cap comentari de context del guia. Cap recordatori que Franco va ser un dictador o un colpista. Res que pugui recordar què va ser el seu règim. Només el seu despatx museïtzat, convertit en mausoleu. Una immutabilitat homenatjadora. I la idea del món franquista, conservada en la decoració que va triar. La castellanitat representada per Isabel la Catòlica, així com la idea que Espanya neix del seu matrimoni amb Ferran II d’Aragó. La glòria imperial representada pels tapissos flamencs, glorificant la violència dels soldats castellans. I l’escriptori del darrer monarca absolutista espanyol. Quantes penes de mort s’hi van signar en aquell despatx? Quants empresonaments? Quanta violència contra la llengua catalana i els seus parlants? Tot plegat no sembla importar massa. La sensació és de ser un mausoleu franquista, tant bèstia com ho era el Valle de los Caídos quan el cos de Franco hi era guardat.
El xoc és tan gran que costa reaccionar i malgrat segueixen les darrers sales i explicacions, allò que hem vist està fixat més que a la retina en un mal cos que creix dins nostre. Com un soroll angoixant, la significació de tot plegat és òbvia. Encara veurem el teatre que es va fer construir Carlos III de Borbó (el que va prohibir el català a les escoles) i on, segons el guia, Franco veia pel•lícules amb els seus néts (i qui sap si amb l’infant Felipe VI). Abans d’acabar descobrirem com moltes dependències del palau del Pardo es fan servir per part del govern espanyol i de la monarquia per a recepcions diplomàtiques i rebre caps d’estat de visita a Madrid. La visita segueix i això ho va fer aquest rei, això aquell altre, això Franco, això el de més enllà. Tot flueix amb una normalitat tenebrosa i quan ja estem acabant la volta ens assabentem que fins i tot mantenen el vestidor, l’habitació i el lavabo de Franco intactes, i que fins fa poc es podien visitar. Ja no hi trobaríem el braç incorrupte de Santa Teresa amb què Franco protegia les seves estances, però sí els seus vestits de militar. Tot, tal com era. Tancat al públic, però protegit del pas del temps esperant temps més favorables.
La sala del consell de ministres, el teatre, vestidor, el dormitori, el despatx on signava penes de mort. Tot conservat. Tot. Sense context. Ni explicacions sobre la figura del dictador i genocida que va anihilar tots els espanyols i catalans d’esquerres que va poder i que quasi anihila la llengua i cultura catalanes i tothom qui les defensava. L’aliat de Hitler. El colpista que va acabar amb la 2ª república espanyola. Tot com si el franquisme hagués durat fins ahir i no haguessin tingut cinquanta anys per fer neteja.
Felipe González, Aznar, Zapatero, Rajoy i Pedro Sánchez han presidit l’estat espanyol mentre el despatx de Franco es mantenia intacte i visitable com una atracció més. Juan Carlos i Felipe VI evidentment tampoc han mogut cap dit, en homenatge pòstum al dictador que va facilitar la tercera restauració borbònica d’Espanya. Desenes de ministres han tingut sota el seu poder la direcció de Patrimonio Nacional. Cap d’ells ho ha tocat. I és impossible que no ho sabessin, perquè per menjar canapès, muntar festes i fer-se els importants amb la diplomàcia d’altres països bé que hi han anat molts cops a El Pardo. No hi ha excusa doncs. Hi ha tolerància d’estat envers els espais de govern de la dictadura franquista.
Sortim, en xoc. I per rematar-ho a la capella barroca que forma part del complex un altre noi, treballador de l’Estat, que ens hi veu interessats ens explica cofoi que en aquell lloc es van casar la filla i els néts de Franco. Miro el cartell i veig que per més inri la capella havia estat construïda per un altre genocida: Felip V.
Marxem, i no mirem enrere. És tot massa bèstia. I mentre som al cotxe, a la carretera anant cap a casa, un malestar profund creix dins nostre. Perquè una cosa és saber que l’Estat és hereu del franquisme i una altra veure amb els propis ulls el despatx de Franco com si fos una relíquia que cal preservar amb diners de l’estat i gestionada pel govern espanyol.
Han passat cinquanta anys de la mort del dictador genocida, i per molts euros que es gastin en propaganda, la veritat sobre l’estat espanyol és allà en aquelles parets. En la museïtzació de les dependències i el despatx de Franco amb diner públic. Perquè tard o d’hora el govern del PSOE i Sumar caurà, però el despatx de Franco seguirà intacte, immune als canvis de govern, símbol d’un poder espanyol profund i antic, autoritari i anticatalà fins al moll de l’os. Quan tornem a tenir-ne una oportunitat, cal fugir de l’estat espanyol. I no mirar enrere.