Amb motiu del desallotjament de les persones que vivien o malvivien a l’antic institut B9 de Badalona hem tornat a sentir, una vegada més, afirmacions com “A Catalunya no hi cap tothom”. Afirmacions amb voluntat despectiva cap a les persones migrants o, també potser, comprensiva. Una comprensió que ve a dir que no ens podem fer càrrec de tot el dolor o la misèria del món. Convé tenir present que ni avui ni mai a Catalunya hi ha volgut venir tothom. Mai ningú ha pretès que ens fem càrrec de tot el dolor o la misèria del món. Aquest plantejament no deixa de ser una actitud que, sense la confrontació oberta, busca el mateix que qui defensa acabar amb les persones indesitjables que no volem aquí.

Hem de poder parlar obertament de què quan un alcalde fa bandera d’expulsar persones del seu municipi està vulnerant els Drets Humans i posant en risc la vida d’aquestes persones. Podem discutir com han de funcionar les polítiques migratòries, les assistencials, l’acompanyament a qui pitjor ho passa... Però res d’això està passant ara. Les persones amb càrrec institucional que està defensant deixar al carrer, i tampoc deixar-les viure al carrer, només actua per acabar amb aquestes persones. A Badalona no hi caben aquestes persones perquè són pobres i no poden pagar una llar. Se les presentarà com a delinqüents, com un perill, però aquests centenars de persones només són presentades d’aquesta manera per a fer amb elles allò que no acceptaríem fer amb qui reconeixem com a persones.

A les nostres societats costa molt parlar de pobresa, parlar de sensellarisme, parlar de quines polítiques hem de desenvolupar per posar-hi fi. És molt més habitual veure com es vol acabar amb les persones pobres que amb la pobresa. Ho estem veient aquests dies a Badalona. Però no és nou. El govern de l’alcalde Albiol fa temps que va decidir no destinar recursos, fins i tot si no els posa el seu municipi, per acompanyar a les persones que pitjor ho estan passant a la seva societat. Badalona acull, fa temps que ho denuncia, també Càritas Badalona. I la pobresa creix a Badalona i arreu, afectant a persones que arriben o que ja hi eren. També creix la riquesa, aquesta és una de les grans contradiccions a les quals assistim.

“Hi ha una quantitat d'immigrants a Catalunya que s’han quedat amb tots els pisos i amb tots els habitatges en detriment de la necessitat d'habitatges que tenen els fills de la mateixa localitat, quan per raó natural van creixent les famílies.” Podria ser un joc, si no fos tan seriosa la cosa. De qui podrien ser aquestes paraules? Hem sentit Sílvia Orriols dir coses semblants darrerament. Però aquestes paraules són de l’any 1965, de fa 60 anys, d’un funcionari municipal, Jaime Mensa Domingo, que presentava la veu de l’Ajuntament de la Barcelona franquista. Seves també són aquestes paraules: “El problema de la immigració tal com es presenta avui dia, sense control de cap classe, no tindrà solució per molt que nosaltres la busquem. Aquesta llibertat de desplaçar-se, emparant-se en un dret a viure, dret dels que parteixen dels punts d'origen, és molt respectable, però és que els que són a les localitats cap a on van els emigrants també tenen dret a viure on es troben.”. També podríem buscar declaracions semblants en l'actualitat.

Una diferència cabdal separa les paraules de l’any 1965 i les del 2025. Les primeres fan referència a persones migrants que arribaven de diferents punts d’Espanya i les d’avui es diuen pensant en persones que arriben de països més llunyans. Les primeres ja no es recorden, les segones estan ben presents. És habitual sentir a dir que el règim franquista va voler espanyolitzar Catalunya afavorint les migracions dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle XX. Quan ho estudiem, quan escoltem a qui va venir, no podem deixar de recordar tota la repressió que van patir. El Pavelló de Missions, el seu empresonant, els retorns... La història no es repeteix exactament, però...

Jordi Pujol en aquells anys va escriure: “A Catalunya hi ha dos tipus d’immigrant. Un, és el que ve amb mentalitat d’amo, d’home que va a prendre possessió de quelcom que considera seu (...). L’altre tipus d’immigrant és, generalment, un home poc fet. És un home poc fet. És un home que fa centenars d’anys que passa gana i que viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual. És un home desarrelat, incapaç de tenir un sentit una mica ampli de comunitat. Sovint dóna proves d’una excel·lent fusta humana, i tot ell és una esperança, però, d’entrada, constitueix la mostra de menys valor social i Espiritual d’Espanya...”. Pujol va matisar o canviar el seu discurs en anys posteriors, va reconèixer la tasca d’aquesta immigració en la construcció de Catalunya. Però el seu partit també va insistir en allò de què a Catalunya no hi cap tothom.

Tothom no ve ni vol venir a Catalunya. Però és veritat que Catalunya ha viscut enormes canvis demogràfics durant el darrer terç del segle XX i en el que portem del XXI. Són processos migratoris diferents en contextos diferents, però sempre hi ha qui pensa que a Catalunya no hi cap tothom i que Catalunya desapareixerà. Tenim el repte de construir el futur de Catalunya i podem aprendre de tot allò que s'ha viscut. Catalunya neix de processos migratoris, sense migrants mai hauria aparegut el català ni allò que anomenem Catalunya. Els processos migratoris són també el futur de Catalunya, i aquest futur serà d’una manera o d’una altra depenent de com tractem aquestes persones.