La proposició de llei perquè Catalunya recapti l'IRPF no es debatrà al Congrés dels Diputats fins el febrer. Així ho ha decidit ERC, que concedeix així un temps prudencial al PSOE perquè es posi les piles i concreti el model singular pactat en el marc de la investidura de Salvador Illa, avalat també per l'executiva federal dels socialistes a l'Estat. Aquest és un detall que no sempre apareix en el mapa de les converses, però és especialment rellevant: els republicans només van signar el preacord amb Illa si era el PSOE qui movia el polze cap amunt en matèria de finançament. El calendari fixat en aquella entesa ja ha saltat pels aires, com es podia preveure des del començament.
Perquè, quan s'arriba a pactes a Madrid, mani qui mani a la Moncloa, sempre es pot comptar amb un retard -que no deixa de ser un incompliment- o amb una redefinició que deixi l'acord original lesionat. En el cas del finançament, ERC va identificar públicament fa unes setmanes la vicepresidenta María Jesús Montero com a obstacle per fixar el nou model, també perquè el barret que porta com a candidata del PSOE a Andalusia fa que vagi amb el fre de mà posat. Els republicans -i en certa manera el PSC- també confiaven en què marxaria del Ministeri d'Hisenda havent deixat el pati més o menys ordenat per poder exhibir els fruits d'un acord cabdal per la legislatura catalana.
També ho és per l'espanyola, però en el cas de Pedro Sánchez ja es pot certificar que no tindrà pressupostos. El bloqueig que Junts ha decidit protagonitzar al Congrés dels Diputats -amb esmenes a la totalitat a discreció, sense tenir en compte el contingut específic de les lleis- se suma al no a tot que propugna Podem des que va escindir-se del grup parlamentari de Sumar. És feina de Sánchez explicar com pensa continuar governant, perquè la norma comença a ser manar sense pressupostos, com radiografiava Bernat Surroca aquest cap de setmana. Dir que continuaràs a la Moncloa sense comptes, a banda, liquida les palanques que tenen els socis per pressionar el govern espanyol.
En el cas d'Illa, en canvi, sí que té opcions de tirar endavant els pressupostos. Els Comuns, com és habitual, es fan els durs en matèria d'habitatge, però mai li tombaran uns comptes al PSC, a diferència del que es van atrevir en el seu dia amb Pere Aragonès. És ERC qui té la clau, perquè si el president de la Generalitat no pot aprovar nous comptes ja serà el segon fracàs consecutiu en aquesta matèria. Li ha passat a altres presidents en l'última dècada, però ell és l'únic que ha fet bandera de la bona gestió i de l'excel·lència en els serveis públics. I, com a cap de l'oposició, va combinar la responsabilitat dels acords amb Aragonès amb la pressió a l'anterior Govern per tenir pressupostos.
Els republicans, amb Oriol Junqueras -de qui encara no sabem què va votar en l'acord d'investidura i que ha estat crític amb la manera es va gestionar per part de l'anterior direcció liderada per Marta Rovira- al capdavant, hauran de saber modular la pressió per complir amb el finançament, no aparèixer com a irresponsables -el gest de Junts a Madrid els ajuda- i, al mateix temps, no semblar que actuen com a simple crossa del PSOE. La prudència és recomanable en negociacions com aquesta, sempre i quan no impliqui l'aprovació de pressupostos del PSC i del PSOE sense que hi hagi beneficis palpables en el curt termini. Perquè rarament tindran una oportunitat més clara que aquesta.