El passat 27 de novembre, tenia lloc el “memorial Lluís Companys” que l’Ajuntament de Mataró convoca cada tardor, en commemoració del seu afusellament. Era al Saló de Plens, presidit per l’alcalde David Bote. Aquest cop, el glossador seria l’historiador David Ballester, que se centraria en l’altre Lluís Companys: encara no el “president màrtir”, sinó un de molt més desconegut, escamotejat sistemàticament per la Catalunya d’ordre. Es tracta de l’advocat dels treballadors (a partir de 2015), del fundador amb Francesc Layret del Partit Republicà Català (1917), d’un dels fundadors de la Unió de Rabassaires (1922) i director del seu portaveu “La Terra”, del supervivent de la tríada que havien format Salvador Seguí, Francesc Layret i Lluís Companys, la que podia haver fressat un camí diferent per a la Catalunya dels anys vint i trenta, amb la cristal·lització d’una gran aliança  sindical i política, en la línia encetada per les “Trade Unions” i que havia donat lloc al laborisme anglès. David Ballester, historiador rigorós i excel·lent comunicador, va fer emergir el batec d’aquest potencial, liquidat per les bales abans de néixer, encara sense nom, “quan mataven pels carrers” (novel·la de Joan Oller Rabassa, 1930). 

El 1918, tenia lloc el “Congrés de Sants” de la CNT, un congrés d’àmbit català, liderat per Salvador Seguí (“El noi del sucre”), on es consagraria el trànsit, de l’organització dispersa per oficis, a l’organització per “sindicats únics de ram” o branca industrial (l’“Únic”, deien), cosa que comportaria un salt qualitatiu en les capacitats de l’acció sindical, així com un creixement extraordinari de la CNT. En aquest context, Salvador Seguí dinamitza les relacions amb la política catalana, sobretot amb els advocats dels treballadors que són també activistes republicans i catalanistes d’esquerres (Lluís Companys i Francesc Layret). 

Un any abans, el 1917, havia tingut lloc la fundació del Partit Republicà Català (PRC), per compte de Francesc Layret i Lluís Companys, amb la voluntat de ser l’embrió d’una alternativa catalanista d’esquerres a la Lliga Regionalista de la burgesia i d’incorporar les transformacions socials que havien de rescatar els obrers de la penúria extrema en què vivien, en contrast amb la “febre d’or” que gaudia la burgesia, arran dels grans negocis i els enormes guanys que li suposaven la neutralitat d’Espanya enmig de la Primera Guerra Mundial. 

Els factors de confluència entre la puixant CNT i el republicanisme catalanista d’esquerres eren evidents. No trigarien a assenyalar-ho algunes veus radicals de la CNT que acusarien Salvador Seguí de contaminació “política”. Per compte de les esquerres del moment, a més de Francesc Layret i Lluís Companys, cal remarcar altres noms com Marcel·lí Domingo, Pere Corominas, socialistes que el 1923 fundarien la Unió Socialista de Catalunya com Gabriel Alomar, Serra i Moret, Rafael Campalans, socialistes i ugetistes del FC del PSOE com Josep Comaposada i Manuel Ovejero... Podia, aquest conglomerat, fer un camí semblant al de les “Trade Unions” angleses? Les condicions objectives semblaven apuntar-hi. També les candidatures que estava gestionant Francesc Layret l’any 1920, just quan el van matar. 

El 1919 havia tingut lloc la vaga de la Canadenca, que va durar quaranta-quatre dies i va paralitzar Barcelona i bona part de la indústria catalana. La repressió, la suspensió de garanties constitucionals i l’estat de guerra no van aturar la vaga. No es va aturar fins que les autoritats van transigir a una negociació que donaria com a fruit la instauració de les mítiques 8 hores de jornada laboral (aleshores només vigents a l’Uruguai). “Volem les 8” havia estat el lema durant molts anys i la reivindicació d’“els Tres Vuits de Justícia” (8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 hores de lleure i estudi). Però es va pactar també un altre compromís: l’alliberament dels presos un cop tothom s’hagués reincorporat a la feina. La gran assemblea obrera que omplia la plaça de braus de “Les Arenes” havia de referendar aquests acords. Era majoritària l’exigència d’alliberar els presos abans de la reincorporació a la ferina. Va ser Salvador Seguí qui, en un discurs memorable, va inclinar la balança en favor dels acords assolits amb les autoritats (a repel de la duresa patronal). Tot plegat havia estat una extraordinària demostració de força sindical i també l’autoritat del “Noi del Sucre”. 

Les autoritats, però, per pressió de la patronal descontenta i dels militars, l’endemà mateix es van fer enrere del segon acord i, acabada la vaga, no van alliberar els presos, amb la qual cosa, passats tres dies, es reprenia la vaga i esdevenia vaga general. L’exèrcit aleshores va prendre els carrers i es va desfermar un designi contundent i definitiu per compte de la dreta política i econòmica: calia esclafar el moviment obrer, s’havia fet massa fort. I va començar la gran repressió. La CNT, al cim del seu trajecte, encapçalada per dirigents forts i dialogants, es va trobar, de sobte, arran de l’abisme, amb una patronal i un poder polític que descartaven el diàleg i que anaven a imposar-se per la força bruta. De seguida, el general Severiano Martínez Anido era nomenat governador civil de Barcelona i Miguel Arlegui cap de la policia, un duet letal que, en aliança amb la patronal i el Sindicat Lliure, van posar en marxa la lògica del pistolerisme als carrers i la “llei de fugues” (que permetia disparar al detingut que “fugia” després d’haver-li dit que quedava lliure i se’n podia anar).

En aquest context, Francesc Layret va proposar-se treballar per una aliança que configurés un potent bloc d’esquerres polític i sindicals, en resposta a la repressió; una aliança entre sindicalisme i catalanisme d’esquerres que pogués abastar i representar l’ample espectre de la Catalunya popular. La primera ocasió serien les eleccions del 19 de desembre de 1920. I va posar-s’hi. Va obrir converses, va fer propostes i va prefigurar acords... David Ballester, l’altre dia, a Mataró, relacionava alguns dels noms que eren sobre la taula per a encapçalar les llistes a diverses circumscripcions: Salvador Seguí o Ramon Arín, Gabriel Alomar, Manuel Ovejero, Lluís Companys, el mateix Francesc Layret... 

El 30 de novembre, de nit. Layret era al seu despatx d’advocat, al número 26 del carrer Balmes, quan va rebre la visita angoixada de Mercè Micó, dona de Companys: acabava d’haver-hi una vasta ràtzia policial de dirigents sindicals, entre els quals Salvador Seguí i Lluís Companys. Els havien tancat al vaixell “Pelayo” que hi havia al port, es deia que se’ls volien endur a Fernando Po. Francesc Layret va afanyar-se a agafar el taxi que els esperava, per tractar de moure l’alcalde de la ciutat i qui calgués contra aquell abús desmesurat. Només sortir del portal de casa seva, movent-se ràpid sobre les seves crosses, va ser abatut per sis bales. La notícia no trigaria a arribar al vaixell “Pelayo”, entre els empresonats: consternació, impotència, ràbia... Només Salvador Seguí va trencar aquell silenci tens per dir: “Ja saben el que es fan...”. Una frase isolada que ho deia tot. No havien matat només un gran advocat dels obrers de Catalunya, també la idea que covava, l’aliança que estava confegint.  

Simbòlicament, Lluís Companys va acabar per presentar-se, en substitució de Francesc Layret, com a cap de llista per Sabadell. Va obtenir el 40% dels vots. La guerra a mort, però, era ja imparable i seguiria fins al final. Cinc-cents morts és el darrer balanç dels historiadors sobre aquells anys en què “mataven pels carrers”. El 10 de març de 1923, Salvador Seguí havia dinat amb Lluís Companys i, després, havia assistit a la tertúlia del “Tostadero”, a la plaça Universitat. Tornava cap a casa amb Francesc Comas (“Peronas”) quan, al carrer de la Cadena, arran del carrer Sant Rafael (el Raval), les bales van segar la vida de tots dos. Francesc Macià havia advertit Seguí del perill i li havia aconsellat que s’amagués o marxés fora un temps. “Seria una deserció davant dels meus companys i davant de la meva consciència”, li havia respost.  

Aquell mateix any, arribaria la dictadura de Miguel Primo de Rivera, amb Severiano Martínez Anido de ministre de Governació, de la Guerra, d’Ordre Públic... Després del parèntesi republicà, Martínez Anido reapareixeria encara com a ministre d’Ordre Públic de Franco. Un fantotxe sàdic, el braç executor d’un designi poderós, el d’una burgesia catalana i el d’una dreta espanyola que no van saber estar a l’altura d’aquell sindicalisme madur i responsable. I que, escapçant-lo, van instaurar l’infern. 

Altrament, hauria reeixit el projecte que impulsaven Layret i Companys, en converses amb Seguí, Peiró, Alomar, Ovejero, Domingo, Coromoinas...? Isidre Molas ens explicava que la Unió Socialista de Catalunya (USC, 1923) i l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC, 1931), en realitat, van ser els succedanis d’allò que podia haver estat. Potser per això, algunes llistes guanyadores a les eleccions municipals del 14 d’abril de 1931, que van donar lloc a la República, eren llistes de coalició entre ERC i la USC, com era el cas de Barcelona, amb Lluís Companys i Rafael Campalans entre els seus integrants.

Fins ara, només en tenim una meritòria i encara escassa historiografia. I algunes recreacions literàries com l’excel·lent obra teatral “Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya” de Maria Aurèlia Capmany; o com la magnífica novel·la “Apóstoles y asesinos” d’Antonio Soler; o la poc coneguda “Naissance de notre force” de Victor Serge... Per a quan la pel·lícula d’aquesta època i d’aquests noms. Són el fonament de la Catalunya de progrés que la gran majoria volem. Són part essencial de la nostra identitat com a país. Una identitat de valors universals i amb una gran força integradora. Una identitat encara massa amagada.