Obro el correu electrònic i m’apareix l’enèsim anunci d’un pis ofert per valor de 1.500 euros al barri on visc de Barcelona. Pisos de 60-70 metres quadrats (o menys!) que fa pocs anys costaven la meitat i que avui s’enduen el 80-85% del sou d’un barceloní medià. Les males regulacions que han expulsat bona part del parc de lloguer del mercat, sumades a la utilització d’habitatge amb finalitats turístiques i contractes d’onze mesos, i la compra per part d’inversors estrangers, han fet la resta.
La situació és pitjor que mai i està causant una descatalanització a marxes forçades de la capital del país. Cal revertir-ho. Una opció seria seguir l’exemple danès, que vincula el dret a comprar habitatge amb demostrar un arrelament al país. Una altra via seria fent que la fiscalitat en la compra d’un habitatge o en el lloguer del mateix es redueixi quan el comprador o llogater sigui algú que pugui demostrar un llarg arrelament a Catalunya i la ciutat o poble on vol viure. És a dir, han d’existir incentius fiscals per als propietaris perquè els catalans que volen viure a Barcelona o a Girona ho tinguin més fàcil que l’enèsim expat.
En la mateixa línia ens trobem que en cada cop més botigues som atesos en castellà, perdent espais de sociabilitat de la nostra llengua arran del canvi demogràfic que viu el país. Però tenint en compte això, i més enllà de mantenir-nos en català, podríem fer canvis en l’impost sobre grans establiments comercials o el d’establiments turístics per tal que aquells que tinguin el català com a llengua vehicular del seu establiment tingui algun incentiu fiscal?
El problema també s'estén als centres històrics del país. L’abús dels centres comercials als afores sovint està matant allò que hem anomenat comerços de tota la vida. Ens atreviríem a construir un sistema d’ajudes o d’incentius en les ordenances fiscals per reconquerir aquests espais? I encara més, ens atreviríem a lligar les ajudes al fet que un comerç tingui el català com a llengua vehicular?
És evident que el marc legal espanyol discrimina la llengua catalana i ara mateix impedeix exigir-ne el coneixement obligatori en molts àmbits. Però res no ens impedeix que creem els incentius fiscals i polítics necessaris perquè botigues, grans superfícies o establiments turístics adoptin el català com a llengua vehicular amb el client i entre els treballadors, o perquè la compra i lloguer de l’habitatge prioritzi la gent del país i en reforci la cohesió social.
La gent sovint es mou més per la butxaca i pels incentius que per principis polítics o morals. Aprofitem-ho doncs. La conjunció de nació, llengua i fiscalitat podria donar resultats molt positius com a eina de reconstrucció nacional i social i cal explorar-la a fons.