“La gent jove són més de dretes que mai”. Aquest tipus de titulars i idees ens envolten des de ja fa un temps. Estudis, reportatges i enquestes es presenten com evidències d’aquest gir a la dreta de la joventut. “Són més de dretes que mai” ja és una expressió que ens hauria de fer dubtar quan s’utilitzi. Convindria fixar-se bé en com aconseguim les dades i què ens permeten afirmar. Aquest titular era el que encapçalava la portada d’El País Semanal del passat diumenge i els autors del reportatge feien un interessant exercici.

En termes acadèmics diríem que van voler fer una aproximació qualitativa del que ens diuen els estudis quantitatius. En els estudis quantitatius veiem que les persones joves en ser preguntades on se situen en l’eix esquerra-dreta se situen en posicions cada cop més a la dreta. En el reportatge d’El País a partir d’entrevistes s’intenta veure perquè responen d’aquesta manera i se sent parlar diferents persones joves. S’intenta anar més enllà de les dades quantitatives amb les converses qualitatives. Un dels elements que criden l’atenció és que la majoria de les queixes que tenen aquestes persones joves que són presentades com més de dretes mai podrien ser presentades també per joves “més d’esquerres que mai”: habitatge inaccessible, carestia de vida, corrupció política... Podrien ser respostes que fa 15 anys expressin joves crítics amb com el PSOE estava gestionant la crisi econòmica i que poc després donaria lloc al que coneixem com a 15M. 

Hi ha dos elements en les respostes que potser sonarien estranys. Les crítiques a la immigració que apareixen sovint. I algunes consideracions sobre el feminisme. Alguna noia parla negativament del feminisme perquè no la deixaria ser el tipus de dona que voldria ser; altres persones consideren que ha anat massa lluny volent situar a les dones per sobre dels homes... Però quan critiquen  les persones immigrants ho fan també perquè no respecten els drets de les dones i l'amb dels homes. És a dir que aquesta gent jove “més de dretes que mai” defensa la igualtat entre homes i dones, un principi feminista. Convindria mirar quantes generacions de joves abans que aquesta han compartit el principi de la igualtat entre homes i dones. Dit això, el feminisme que vol imposar el domini de les dones per sobre dels homes que apareix en alguna resposta caldria veure on l’han trobat. No l’hem vist en cap govern dels darrers anys ni en cap reivindicació que s’hagi plantejat en el debat públic. 

Aquesta darrera setmana un altre titular cridaner s’ha reproduït de manera molt repetida: "Només un terç dels homes d'entre 18 i 24 anys creuen que la democràcia és preferible a les altres formes de govern". Prové de l’Enquesta ICIP 2025 “Convivència i seguretat a Catalunya”. Un projecte molt interessant que ens ofereix una mirada molt valuosa sobre la nostra societat. Tanmateix, torna a generar una mirada negativa sobre la nostra joventut que ens hauríem de plantejar fins a quin punt és acurada. Què esperen els joves d’allò que els presentem com a democràcia? Allò que es presenta com a democràcia és ben valorat per sectors de la població de més edat. Podem pensar en diferents hipòtesis per explicar-los. Però convindria tenir present que la gent jove pot tenir una voluntat de resoldre els problemes que porti a qüestionar allò que es presenta com la millor forma de govern possible. A l’enquesta es pregunta: “Fins a quin punt estàs d’acord que, malgrat que la democràcia pot tenir problemes, sempre és preferible a qualsevol altra forma de govern?”. Per què hem de contestar que hi estem d’acord amb els greus problemes que ens genera?

Els mitjans també ens presenten com la joventut de la generació Z és especialment lluitadora per la justícia a Filipines, Indonèsia, Marroc, Nepal... Se’ns pregunta a qui treballen en aquestes qüestions què diferencia aquesta generació de les altres... Allò clau són els contextos amb què es troben les generacions. Les persones joves es troben amb el govern suposadament “més d’esquerres” (fins i tot presentat com “d’extrema esquerra”) que ha governat a Espanya. És força comprensible que en veure allò que ara no funciona pensin en alternatives de “dreta”. Si a això afegim que el seu període de socialització política viu el desgast de projectes polítics existents que no generen entusiasme i el creixement de les extremes dretes, seria comprensible la seva aproximació a aquestes posicions. 

Per altra banda, exemples com els de les mobilitzacions que es presenten de la generació Z a diferents països o la victòria aquesta setmana de Zohran Mamdani ens poden ajudar a pensar com allò que pot acabar decidint l’actuació de la gent jove té molt a veure amb el fet que els generarà il·lusió i esperança. La societat que proposa Mamdani i la de Trump tenen molt poc a veure, les podem presentar com a democràcies les dues, però ens costarà entendre la resposta que rebran. En els orígens de la democràcia la qüestió clau d’aquesta forma d’organització social era la llibertat i la igualtat. Per això es definia, o es criticava, com el govern de la gent pobra. Era la forma de govern més inclusiva, igualitària i lliure. Això sí, deixant fora les dones i la població esclava o estrangera. 

Una lectura imprescindible per qui vulgui analitzar aquestes realitats i pensar-hi és Didier Eribon, qui fa pocs dies va ser a Barcelona. Angle Editorial ha traduït Retorn a Reims, un llibre que podem qualificar de clàssic contemporani per la brillantor de la seva aproximació a intentar explicar l’enfonsament del vot al Partit Comunista Francès i el creixement del Front Nacional de Le Pen. Eribon ens dona claus interpretatives que serveixen per a França, per a Catalunya, i per a moltes societats. La mare d’Eribon era comunista i racista a la vegada, no només ella. Depenent de quina part de la seva manera de ser s’activés podia votar un projecte polític o un altre. Durant molts anys va tenir com a referent el partit comunista i la transformació social, quan la van decebre profundament va passar a intentar salvar allò que va considerar més propi, més vital, i es va activar en un grau alt el seu racisme. Podia votar el FN sense sentir-se implicada en tot allò que deien defensar. Era una resposta pel salvar allò que li havien fet pensar que estava en perill.  És una lectura molt estimulant, entre la sociologia i la filosofia, i molt necessària per als debats que hem de tenir.  

Allò que avui es presenta com democràcia a la nostra societat no genera il·lusió ni esperança a una part important de la població. Hi ha qui ens ho vol presentar com la millor forma de govern possible. Però això no satisfà i és comprensible. La joventut ens diu que vol viure en una societat on puguin tenir una llar, on els preus siguin accessibles, on la política no sigui tan corrupta... Podem pensar que volen més i millor democràcia. Podem continuar amb els mateixos titulars dels darrers temps, però ens estarem perdent coses importants que estan passant. I pensant políticament, algú projecte polític hauria de pensar què els estan demanant i si estan responent a aquestes necessitats. Què els ofereixen per poder disposar d’un habitatge? Precisament els projectes de dretes o d’extrema dreta que aquests joves suposadament haurien de votar no estan fent propostes en aquesta direcció. Prefereixen parlar d’immigració. A la nostra joventut els preocupen les dues coses, entre d’altres, depenent com s’afrontin aquestes realitats tindrem un tipus de societat o una altra.