Quan es publiqui aquest article, els cardenals reunits al conclave hauran acabat la seva primera votació. El més probable és que encara no hi hagi fumata blanca i que la incògnita s’allargui alguns dies més. Mentrestant els mitjans cobreixen l’elecció del nou Papa amb la mateixa mirada amb què ho expliquen gairebé tot. Progressistes contra conservadors, esquerra contra dreta, conflicte a matadegolla i bons contra dolents. Tot plegat no acaba de lligar amb la realitat d’un centenar llarg d’homes d’edat avançada pregant plegats, deliberant amb discreció i votant amb més discreció encara. Per molt que s’hi entestin els periodistes nostrats, el conclave no són els caucus d’Iowa ni les primàries de New Hampshire.
Polítics, periodistes i opinadors que de forma molt majoritària practiquen un allunyament total de la fe i de qualsevol vivència del transcendent, voldrien que l’Església tries un bisbe de Roma que es mirés el món com se’l miren ells. Com si el Vaticà estigués obligat a compartir les obsessions de darrera hora del món occidental, entre el feminisme d’última onada, la festa queer i la paranoia trans. Voldrien un Papa agnòstic i militant de l’esquerra postmoderna, però ja es veu que alguna cosa no acaba de quadrar.
L’expectativa és comprensible, el successor del Papa definirà el futur del catolicisme. El progressisme global havia identificat Francesc com un aliat, però el paper de l’Església no hauria de ser l’acompanyament entusiasta dels canvis en els costums i les idees, embadalits per tot el que sembli nou. La funció de l’Església és una altra. La institució més antiga del món occidental no pot ser el mascaró de proa de la darrera novetat, més aviat ha de ser la quilla del vaixell moral d’unes societats que la necessiten més que mai. El pes i l’espina dorsal que estabilitza des de la profunditat. Un factor de continuïtat.
No cal estar d’acord amb l’Església per veure que al món li convé comptar amb institucions sòlides que puguin mantenir-se fermes en un moment d’acceleració i grans metamorfosis de tot tipus. Fins i tot acceptant que molts d’aquests canvis emergents són positius i s’acabaran universalitzant, només amb contrapesos i una certa resistència al canvi hi pot haver una mínima protecció contra els efectes d’una velocitat social desbocada. L’Església és una de les fonts de pausa i ressonància que el filòsof Hartmut Rosa recepta contra l’acceleració, una de les més importants, i ho ha de seguir sent.
La incomprensió no és estranya, en un món allunyat de res que no sigui la vivència material de la vida, la religió és, per força, un element de distorsió. Potser el Vaticà no ha de seguir el ritme que marca el debat contemporani, però tampoc no el pot ignorar perquè n’acaba sent víctima. En la resolució d’aquesta contradicció el Papa argentí ha sabut brillar allà on l’alemany Benet XVI havia fracassat de forma total. De vegades el caràcter nacional pot acabar pesant més que l’Esperit Sant.
Si el papa Francesc s’ha guanyat l’estimació i el respecte d’una part importantíssima de la societat, dins i fora de l’Església, no és perquè hagi trencat cap dels principis amb què el catolicisme marca distàncies amb el món contemporani. El que el Papa ha fet és una altra cosa: posar amor i proximitat a totes les distàncies. Rebre amb una abraçada el patiment que expressen i el patiment que generen. El llegat de Francesc podria ser aquest. Un exemple i un camí que el proper Sant Pare hauria de seguir. Pel bé de l’Església i pel bé del món.