L'anomenada operació Catalunya -a la comissió del Parlament encara no s'han posat d'acord de qui la va batejar així, però el nom ja ha fet forturna- és un dels escàndols polítics més grotescs de les últimes dècades, deixant de banda la corrupció relativa a l'àmbit econòmic. L'entrevista que aquest diumenge ha fet Jordi Évole a un dels seus protagonistes, el sinistre comissari Villarejo, és l'última bafarada d'una pudor que ja no es pot dissimular més.
Tot i que la informació s’ha anat publicant de forma parcial i que, de moment, sembla que només coneixem la punta de l'iceberg, a hores d'ara ja tenim algunes certeses. Està verificada i contrastada l'existència d'una brigada política a la Policia durant almenys l'última legislatura, amb desenes d'agents a les ordres gairebé directes del ministre de l'Interior, encarregada de desacreditar elements de l’oposició política mitjançant la creació, exageració o difusió de suposats escàndols de corrupció, i valent-se de la connivència de diferents ressorts de l'Estat. Només això és suficient perquè caigui un Govern i per revisar tot el que ha fallat, que és gairebé tot.
El problema és que, en aquest cas, l’oposició política contra la qual ha actuat la maquinària de l'Estat no és altra que l'independentisme català. I que s’ha sabut en un moment en què els arcs parlamentaris espanyol i català, amb molt poques excepcions, han pres davant l'independentisme l'estratègia de no fer-li cap tipus de concessió argumental. Per això, tot i les dimensions objectives de l’escàndol, bona part dels actors polítics han pres la inversemblat postura de blanquejar-lo, amb una raó d'Estat que ve a ser, de fet, el que permet en primer lloc l'existència de pràctiques com l'Operació Catalunya.
Un dels marcs imposats per aquest blanquejament és circumscriure les responsabilitats a l'exministre Fernández Díaz o, ampliant una mica més el cercle, al Govern del PP. Però aquest argument cau pel seu propi pes quan s'observa que els aparells que hi han intervingut van des de la Policia Nacional a l'Oficina Anticorrupció, passant per agents del CNI, personal adscrit a la casa reial, fiscals i certs mitjans de comunicació i periodistes molt ben situats.
Però, a més, per entendre fins on arriba la podridura que destapa el cas, cal tenir en compte que els polítics implicats no només són del PP. És conegut, per exemple, que tant els informes policials com la mateixa Maria Victòria Álvarez assenyalen José Zaragoza com a responsable de l'execució de la coneguda gravació de la Camarga a Alicia Sánchez Camacho. Zaragoza és del PSC, no del PP, i a més avui diputat al Congrés. Com sabem també que el mateix De Alfonso va confessar al ministre Fernández Díaz, en els enregistraments desvelats pel diari Público, que el líder de Ciutadans, Albert Rivera, havia acudit al seu despatx a demanar-li informació comprometedora d'independentistes.
Noms com aquests no passarien de casualitat si no fos perquè aquests tres partits, PP, PSOE/PSC i Ciutadans, han boicotejat activament les comissions d'investigació sobre el cas al Congrés i al Parlament de Catalunya. En el primer, bloquejant la seva pròrroga, el que l'aboca a un tancament en fals i gairebé sense conseqüències. Al Parlament, primer bloquejant compareixences polítiques o periodístiques d'afins i, després, directament abandonant-la, com va fer el PSC i més recentment el PP.
S’ha de recordar a més que, en una trama que afecta tants polítics, tants funcionaris, tants comandaments de l’Estat, deu haver-hi centenars de persones que coneixien què s’estava fent. Però no ha estat cap d’ells que ha anat a denunciar-ho o que ha sortit públicament a explicar-ho. Si ha sortit a la llum ha estat per la bona feina de periodistes com Pedro Águeda, d’eldiario.es, qui va destapar el cas, o com Patricia López i Enrique Bayo, del diari Público, o com l’Álvaro de Cózar, autor del podcast V, Las cloacas del Estado, que aprofito per recomanar moltissim. O com la d’aquests diumenge del mateix Évole. Els periodistes han estat a l’alçada. La política ha demostrat tenir altres interessos.
Hi ha alguna cosa especialment rellevant en l'actuació política al voltant d'aquest escàndol que han protagonitzat els que tenen un programa de regeneració espanyola, en alguns casos fins i tot sincer. És evident que no hi ha regeneració, desinfecció ni depuració possible que no passi per un bon diagnòstic dels problemes del que es pretén regenerar. Per això, negar o esquivar que l'Operació Catalunya respon a una raó d'Estat, que està disposat a lluitar per la unitat de la pàtria per qualsevol mitjà com ho ha fet sempre, inhabilita per ser agent impulsor de cap canvi de calat. En aquest cas, donar peixet a l’independentisme acceptant que ha patit pràctiques intolerables per part de l’Estat és l’única forma de fer una Espanya millor.
Tot i que la informació s’ha anat publicant de forma parcial i que, de moment, sembla que només coneixem la punta de l'iceberg, a hores d'ara ja tenim algunes certeses. Està verificada i contrastada l'existència d'una brigada política a la Policia durant almenys l'última legislatura, amb desenes d'agents a les ordres gairebé directes del ministre de l'Interior, encarregada de desacreditar elements de l’oposició política mitjançant la creació, exageració o difusió de suposats escàndols de corrupció, i valent-se de la connivència de diferents ressorts de l'Estat. Només això és suficient perquè caigui un Govern i per revisar tot el que ha fallat, que és gairebé tot.
El problema és que, en aquest cas, l’oposició política contra la qual ha actuat la maquinària de l'Estat no és altra que l'independentisme català. I que s’ha sabut en un moment en què els arcs parlamentaris espanyol i català, amb molt poques excepcions, han pres davant l'independentisme l'estratègia de no fer-li cap tipus de concessió argumental. Per això, tot i les dimensions objectives de l’escàndol, bona part dels actors polítics han pres la inversemblat postura de blanquejar-lo, amb una raó d'Estat que ve a ser, de fet, el que permet en primer lloc l'existència de pràctiques com l'Operació Catalunya.
Un dels marcs imposats per aquest blanquejament és circumscriure les responsabilitats a l'exministre Fernández Díaz o, ampliant una mica més el cercle, al Govern del PP. Però aquest argument cau pel seu propi pes quan s'observa que els aparells que hi han intervingut van des de la Policia Nacional a l'Oficina Anticorrupció, passant per agents del CNI, personal adscrit a la casa reial, fiscals i certs mitjans de comunicació i periodistes molt ben situats.
Però, a més, per entendre fins on arriba la podridura que destapa el cas, cal tenir en compte que els polítics implicats no només són del PP. És conegut, per exemple, que tant els informes policials com la mateixa Maria Victòria Álvarez assenyalen José Zaragoza com a responsable de l'execució de la coneguda gravació de la Camarga a Alicia Sánchez Camacho. Zaragoza és del PSC, no del PP, i a més avui diputat al Congrés. Com sabem també que el mateix De Alfonso va confessar al ministre Fernández Díaz, en els enregistraments desvelats pel diari Público, que el líder de Ciutadans, Albert Rivera, havia acudit al seu despatx a demanar-li informació comprometedora d'independentistes.
Noms com aquests no passarien de casualitat si no fos perquè aquests tres partits, PP, PSOE/PSC i Ciutadans, han boicotejat activament les comissions d'investigació sobre el cas al Congrés i al Parlament de Catalunya. En el primer, bloquejant la seva pròrroga, el que l'aboca a un tancament en fals i gairebé sense conseqüències. Al Parlament, primer bloquejant compareixences polítiques o periodístiques d'afins i, després, directament abandonant-la, com va fer el PSC i més recentment el PP.
S’ha de recordar a més que, en una trama que afecta tants polítics, tants funcionaris, tants comandaments de l’Estat, deu haver-hi centenars de persones que coneixien què s’estava fent. Però no ha estat cap d’ells que ha anat a denunciar-ho o que ha sortit públicament a explicar-ho. Si ha sortit a la llum ha estat per la bona feina de periodistes com Pedro Águeda, d’eldiario.es, qui va destapar el cas, o com Patricia López i Enrique Bayo, del diari Público, o com l’Álvaro de Cózar, autor del podcast V, Las cloacas del Estado, que aprofito per recomanar moltissim. O com la d’aquests diumenge del mateix Évole. Els periodistes han estat a l’alçada. La política ha demostrat tenir altres interessos.
Hi ha alguna cosa especialment rellevant en l'actuació política al voltant d'aquest escàndol que han protagonitzat els que tenen un programa de regeneració espanyola, en alguns casos fins i tot sincer. És evident que no hi ha regeneració, desinfecció ni depuració possible que no passi per un bon diagnòstic dels problemes del que es pretén regenerar. Per això, negar o esquivar que l'Operació Catalunya respon a una raó d'Estat, que està disposat a lluitar per la unitat de la pàtria per qualsevol mitjà com ho ha fet sempre, inhabilita per ser agent impulsor de cap canvi de calat. En aquest cas, donar peixet a l’independentisme acceptant que ha patit pràctiques intolerables per part de l’Estat és l’única forma de fer una Espanya millor.