El Govern de Barcelona, en minoria en el ple, està negociant amb els grups per tirar endavant els comptes d'aquest any. Els de Colau no ho tenen fàcil, com no ho han tingut en tota la legislatura, ja que necessiten pactes amb almenys altres tres forces per fer avançar l'acció de govern. Un dels temes que s'han plantejat des del PDeCAT, una de les forces amb la que negocien, és eliminar la tarifació social de les llars d’infants.
La tarifació social va ser una mesura introduïda l'any passat mitjançant la qual el preu de les escoles bressol va passar de 290 euros fixos mensuals a dependre de la renda de la família. Per explicar-ho ràpid, el preu va des dels 50 euros que paguen les famílies de quatre membres amb ingressos menors a 16.700 euros anuals als 395 euros màxims que paguen les que disposen de rendes superiors a 75.000 euros. Una família amb uns ingressos bruts de 50.000 euros es queden en els 290 euros mensuals de sempre.
El que l'oposició pretén és que l'Ajuntament injecti diners -es parla de 1,5 milions d’euros- a les escoles bressol per rebaixar el preu màxim, deixant els descomptes per a les menors rendes. És a dir, suavitzar la redistribució intrínseca al propi sistema i fer-les més dependents del finançament que prové dels impostos.
És evident que, en la seva aplicació, la mesura pot tenir problemes i forats de disseny. Per exemple, que el preu es calcula amb la renda de l'últim any, de manera que les famílies que experimenten un canvi dràstic d'ingressos poden trobar-se amb situacions injustes. Però, per descomptat, el problema no pot ser que els pares amb ingressos de 60.000 euros bruts en treguin 900 anuals per pagar part de la plaça d'un company del seu fill d’una familia més desfavorida.
La tarifació social tal com està plantejada té tots els ingredients per ser una de les mesures estrella en redistribució que pot dur a terme un ajuntament com el de Barcelona. En primer lloc, com ja s'ha explicat descàrrega a les famílies de rendes baixes i amb fills a costa de les més riques, i ho fa dins el propi sistema d'usuaris. En segon, es fa en un camp tan redistributiu amb el de l'educació. En tercer, és una garantia d'accés per als nascuts en famílies amb més necessitats, promovent la igualtat d'oportunitats des dels primers anys, allà on una persona més es juga el seu futur.
L'Ajuntament de Barcelona compta a més amb un avantatge inigualable en aquest camp: té un sistema de guarderies propi d'alta qualitat i d'eficàcia provada. Per això precisament es pot fer, perquè l’escola bressol pública es competitiva i qui pot pagar 400 euros, els paga. La bressol és una de les joies de la ciutat que val la pena tenir cura i en la qual Barcelona es juga bona part del seu èxit en cohesió social.
La tarifació social introduïda per l'equip de Colau en 2017 és una d'aquelles coses a les que un govern d'esquerres no hauria de renunciar per absolutament res. Té clars els objectius, els aconsegueix amb eficàcia i va en la direcció correcta. Es pot retocar, i benvingut sigui el debat sobre la qüestió, però el disseny de la política en termes generals és poc qüestionable des d’un punt de vista resdistributiu. Per l’equip de Govern de Barcelona. val més mantenir aquesta política que aprovar uns presupuesos anuals. Perquè la tarificació social de les llars d'infants val una legislatura sencera.
La tarifació social va ser una mesura introduïda l'any passat mitjançant la qual el preu de les escoles bressol va passar de 290 euros fixos mensuals a dependre de la renda de la família. Per explicar-ho ràpid, el preu va des dels 50 euros que paguen les famílies de quatre membres amb ingressos menors a 16.700 euros anuals als 395 euros màxims que paguen les que disposen de rendes superiors a 75.000 euros. Una família amb uns ingressos bruts de 50.000 euros es queden en els 290 euros mensuals de sempre.
El que l'oposició pretén és que l'Ajuntament injecti diners -es parla de 1,5 milions d’euros- a les escoles bressol per rebaixar el preu màxim, deixant els descomptes per a les menors rendes. És a dir, suavitzar la redistribució intrínseca al propi sistema i fer-les més dependents del finançament que prové dels impostos.
És evident que, en la seva aplicació, la mesura pot tenir problemes i forats de disseny. Per exemple, que el preu es calcula amb la renda de l'últim any, de manera que les famílies que experimenten un canvi dràstic d'ingressos poden trobar-se amb situacions injustes. Però, per descomptat, el problema no pot ser que els pares amb ingressos de 60.000 euros bruts en treguin 900 anuals per pagar part de la plaça d'un company del seu fill d’una familia més desfavorida.
La tarifació social tal com està plantejada té tots els ingredients per ser una de les mesures estrella en redistribució que pot dur a terme un ajuntament com el de Barcelona. En primer lloc, com ja s'ha explicat descàrrega a les famílies de rendes baixes i amb fills a costa de les més riques, i ho fa dins el propi sistema d'usuaris. En segon, es fa en un camp tan redistributiu amb el de l'educació. En tercer, és una garantia d'accés per als nascuts en famílies amb més necessitats, promovent la igualtat d'oportunitats des dels primers anys, allà on una persona més es juga el seu futur.
L'Ajuntament de Barcelona compta a més amb un avantatge inigualable en aquest camp: té un sistema de guarderies propi d'alta qualitat i d'eficàcia provada. Per això precisament es pot fer, perquè l’escola bressol pública es competitiva i qui pot pagar 400 euros, els paga. La bressol és una de les joies de la ciutat que val la pena tenir cura i en la qual Barcelona es juga bona part del seu èxit en cohesió social.
La tarifació social introduïda per l'equip de Colau en 2017 és una d'aquelles coses a les que un govern d'esquerres no hauria de renunciar per absolutament res. Té clars els objectius, els aconsegueix amb eficàcia i va en la direcció correcta. Es pot retocar, i benvingut sigui el debat sobre la qüestió, però el disseny de la política en termes generals és poc qüestionable des d’un punt de vista resdistributiu. Per l’equip de Govern de Barcelona. val més mantenir aquesta política que aprovar uns presupuesos anuals. Perquè la tarificació social de les llars d'infants val una legislatura sencera.