Aquest 2017 passat ha estat un any remarcable per a la història independentista. Importants capes socials s’han activat al voltant de la idea de la independència catalana i un munt de joves s’han polititzat en aquesta clau. Però de forma paral·lela i gairebé simètrica, també per a la reacció anti-independentista ha estat un any important, i només cal veure les manifestacions de SCC, plenes de gent jove, per entendre que una part de les noves generacions també estan activades en la lluita contra l’independentisme.
Les eleccions del 21 de desembre parlen de tot això. Són el rècord històric del vot independista, però també una fita pel creixement i consolidació de Ciutadans. La distribució territorial del vot taronja, així com l’estrany discurs de Tabarnia que el partit va fomentar per pura impotència després de les eleccions, pot portar a la falsa idea que el poder d’Arrimadas rau només a l’Àrea Metropolitana. Però no: els resultats dels dos Empordans i la Selva, del Bages, de les Terres de l’Ebre o del Segrià, indiquen una entrada al territori important i sostinguda amb la bandera de l’anti-independentisme.
A l’hora d’analitzar la composició política de Catalunya, els últims anys s’ha donat per bona la teoria que hi ha un consens molt gran sobre el fet del referèndum, del dret a decidir. Aquesta idea, que mostraven algunes enquestes, ha gaudit d’èxit en ser utilitària tant per al bloc independentista com per al dels "comuns" i, fins i tot, per una part del PSC. I, a més, és probable que sigui cert que un alt percentatge de la població vegi en el referèndum –acordat– una sortida raonable per decidir sobre la independència de Catalunya.
Ara bé, quan s’ha votat, aquesta majoria tan gran pel referèndum s’ha esfumat. Avui els partits que aposten per un referèndum no arriben a controlar dos terços de la cambra catalana, ben lluny d’aquell mític “referèndum del 80%” de què es parlava. Hi ha moltes raons per explicar això, però una d’elles és que, en les darreres dos eleccions, els catalans no han votat sobre el referèndum sinó com en un referèndum, és a dir, sobre la independencia. Primer perquè els van abocar a això els independentistes amb les eleccions plebiscitàries d’Artur Mas. Després, perquè a l’Estat no se li va acudir una altra forma de resoldre la crisi catalana.
L’independentisme, segurament per equivocació o per solució de compromís, i l’Estat, segurament per estratègia, han contribuït a reduir el bloc sobiranista a mínims històrics i a aixecar un mur entre els pols, als quals ja no només els separen les preferències nacionals sinó també, i cada vegada més, la forma de resoldre la qüestió.
El sobiranisme té la temptació de pensar que Ciutadans o el fenomen de l’anti-sobiranisme és un suflé, igual que es va repetir durant anys que l’independentisme ho era. L’unionisme militant difícilment perdrà força mentre hi hagi un moviment independentista actiu. I això fa difícil cap solució negociada que passi perquè la gent decideixi a les urnes el futur polític català. Massa gent massa temps hi ha contribuït, però ara, davant la gradual caiguda del sobiranisme i per tant amb menys consens sobre com generar consensos, sembla evident que la solució política per Catalunya és més lluny que mai.
Les eleccions del 21 de desembre parlen de tot això. Són el rècord històric del vot independista, però també una fita pel creixement i consolidació de Ciutadans. La distribució territorial del vot taronja, així com l’estrany discurs de Tabarnia que el partit va fomentar per pura impotència després de les eleccions, pot portar a la falsa idea que el poder d’Arrimadas rau només a l’Àrea Metropolitana. Però no: els resultats dels dos Empordans i la Selva, del Bages, de les Terres de l’Ebre o del Segrià, indiquen una entrada al territori important i sostinguda amb la bandera de l’anti-independentisme.
A l’hora d’analitzar la composició política de Catalunya, els últims anys s’ha donat per bona la teoria que hi ha un consens molt gran sobre el fet del referèndum, del dret a decidir. Aquesta idea, que mostraven algunes enquestes, ha gaudit d’èxit en ser utilitària tant per al bloc independentista com per al dels "comuns" i, fins i tot, per una part del PSC. I, a més, és probable que sigui cert que un alt percentatge de la població vegi en el referèndum –acordat– una sortida raonable per decidir sobre la independència de Catalunya.
Ara bé, quan s’ha votat, aquesta majoria tan gran pel referèndum s’ha esfumat. Avui els partits que aposten per un referèndum no arriben a controlar dos terços de la cambra catalana, ben lluny d’aquell mític “referèndum del 80%” de què es parlava. Hi ha moltes raons per explicar això, però una d’elles és que, en les darreres dos eleccions, els catalans no han votat sobre el referèndum sinó com en un referèndum, és a dir, sobre la independencia. Primer perquè els van abocar a això els independentistes amb les eleccions plebiscitàries d’Artur Mas. Després, perquè a l’Estat no se li va acudir una altra forma de resoldre la crisi catalana.
L’independentisme, segurament per equivocació o per solució de compromís, i l’Estat, segurament per estratègia, han contribuït a reduir el bloc sobiranista a mínims històrics i a aixecar un mur entre els pols, als quals ja no només els separen les preferències nacionals sinó també, i cada vegada més, la forma de resoldre la qüestió.
El sobiranisme té la temptació de pensar que Ciutadans o el fenomen de l’anti-sobiranisme és un suflé, igual que es va repetir durant anys que l’independentisme ho era. L’unionisme militant difícilment perdrà força mentre hi hagi un moviment independentista actiu. I això fa difícil cap solució negociada que passi perquè la gent decideixi a les urnes el futur polític català. Massa gent massa temps hi ha contribuït, però ara, davant la gradual caiguda del sobiranisme i per tant amb menys consens sobre com generar consensos, sembla evident que la solució política per Catalunya és més lluny que mai.