S'han preguntat mai per què Andorra és un país i l'Alt Empordà no? O per què Guipúscoa és un territori foral amb una hisenda de similar rang a l'espanyola, mentre que Osca és una entitat provincial amb competències tot just superiors a les municipals? Les raons són, en resum, històriques. El món que vam heretar, i principalment la seva organització política, és fruit de l'esdevenir de la complicada troca històrica.
La història política i econòmica és una successió de xocs i equilibris de poder, d'interessos grupals, religiosos, estatals i de classe. Tot això ha anat configurant el món, sempre de forma capritxosa, incomprensible a ulls d'un espectador racional que busqui explicar mitjançant regles universals com són les coses.
Recargolades raons històriques expliquen també que l'asimetria sigui una de les bases de la descentralització en el model espanyol del 78. No només pel cas basc i navarrès; la via per assolir l'estatus autonòmic és constitucionalment asimètrica, i també ho és el traspàs de competències. Les Canàries, Ceuta i Melilla, l’Aran, regions i nacionalitats… l'asimetria actual és el preu d'una altra asimetria, la que va impulsar el "cafè per a tots", i així s'ha entès sempre.
El ministre d'Hisenda Cristobal Montoro va fer dijous passat, des de la tribuna del Congrés dels Diputats, una de les lloances més fortes que recordo de la negociació bilateral entre una comunitat autònoma i l'Estat. Va ser durant la presentació de la llei del cupo basc. El cap de les finances espanyoles va dibuixar un amplíssim marc d'autogovern per a la nació basca, mitjançant una relació econòmica "paccionada" (és a dir: pactada, bilateral) amb les entitats forals perfectament constitucional.
Consideracions sobre el concert foral a part, aquest ús de l’asimetria territorial per part de Montoro i l’Estat seria el grau de flexibilitat esperable per tractar el problema que planteja Catalunya. No estic parlant necessàriament d'oferir a Catalunya un model fiscal com el foral, sinó d'obrir el meló territorial tenint en compte que la bilateralitat està contemplada en el sistema espanyol. Un sistema que fa servir la asimetria com una eina constitucional per introduir flexibilitat en un país molt complex territorialment que podria necessitar-la.
Sí, es podia parlar amb Catalunya des de la bilateralitat, per la mateixa raó que es pot parlar amb Navarra des d'aquí, sense necessitat d'inscriure el diàleg al Congrés ni a no sé quina cimera de presidents autonòmics. Però, lamentablement, aquest no ha estat l'esperit amb què s'ha encarat la crisi constitucional. Es va preferir, primer, negar-la com una veritable crisi constitucional, després es va negar que hi hagués res a negociar de tu a tu ("ni vull ni puc", recorden?). I finalment es va optar per tancar-la directament amb el 155 de la forma més regressiva possible per al model autonòmic.
Andorra és un país perquè, en el context dels diferents xocs de poder entre França, Espanya, la noblesa, l'Església i el capital, la seva existència com a estat va ser utilitària per algun o diversos d'ells. El desenvolupament autonòmic espanyol va ser tal com el coneixem perquè va acabar sent un punt d'equilibri acceptable entre el poder central i el perifèric, incloent la flexibilitat de les seves asimetries. Però ara, després de la crisi catalana, el model ja s'ha convertit exactament en el contrari: una asimetria inflexible i un desequilibri total entre centre i perifèria que no té cap incentiu per assimilar les noves demandes territorials.
La història política i econòmica és una successió de xocs i equilibris de poder, d'interessos grupals, religiosos, estatals i de classe. Tot això ha anat configurant el món, sempre de forma capritxosa, incomprensible a ulls d'un espectador racional que busqui explicar mitjançant regles universals com són les coses.
Recargolades raons històriques expliquen també que l'asimetria sigui una de les bases de la descentralització en el model espanyol del 78. No només pel cas basc i navarrès; la via per assolir l'estatus autonòmic és constitucionalment asimètrica, i també ho és el traspàs de competències. Les Canàries, Ceuta i Melilla, l’Aran, regions i nacionalitats… l'asimetria actual és el preu d'una altra asimetria, la que va impulsar el "cafè per a tots", i així s'ha entès sempre.
El ministre d'Hisenda Cristobal Montoro va fer dijous passat, des de la tribuna del Congrés dels Diputats, una de les lloances més fortes que recordo de la negociació bilateral entre una comunitat autònoma i l'Estat. Va ser durant la presentació de la llei del cupo basc. El cap de les finances espanyoles va dibuixar un amplíssim marc d'autogovern per a la nació basca, mitjançant una relació econòmica "paccionada" (és a dir: pactada, bilateral) amb les entitats forals perfectament constitucional.
Consideracions sobre el concert foral a part, aquest ús de l’asimetria territorial per part de Montoro i l’Estat seria el grau de flexibilitat esperable per tractar el problema que planteja Catalunya. No estic parlant necessàriament d'oferir a Catalunya un model fiscal com el foral, sinó d'obrir el meló territorial tenint en compte que la bilateralitat està contemplada en el sistema espanyol. Un sistema que fa servir la asimetria com una eina constitucional per introduir flexibilitat en un país molt complex territorialment que podria necessitar-la.
Sí, es podia parlar amb Catalunya des de la bilateralitat, per la mateixa raó que es pot parlar amb Navarra des d'aquí, sense necessitat d'inscriure el diàleg al Congrés ni a no sé quina cimera de presidents autonòmics. Però, lamentablement, aquest no ha estat l'esperit amb què s'ha encarat la crisi constitucional. Es va preferir, primer, negar-la com una veritable crisi constitucional, després es va negar que hi hagués res a negociar de tu a tu ("ni vull ni puc", recorden?). I finalment es va optar per tancar-la directament amb el 155 de la forma més regressiva possible per al model autonòmic.
Andorra és un país perquè, en el context dels diferents xocs de poder entre França, Espanya, la noblesa, l'Església i el capital, la seva existència com a estat va ser utilitària per algun o diversos d'ells. El desenvolupament autonòmic espanyol va ser tal com el coneixem perquè va acabar sent un punt d'equilibri acceptable entre el poder central i el perifèric, incloent la flexibilitat de les seves asimetries. Però ara, després de la crisi catalana, el model ja s'ha convertit exactament en el contrari: una asimetria inflexible i un desequilibri total entre centre i perifèria que no té cap incentiu per assimilar les noves demandes territorials.