Fa molts mesos que anem brexitejant, és a dir, anar donant voltes al voltant del Brexit. Anem seguint totes les informacions sobre el periple de l’assumpte per la Cambra dels Comuns, pels partits britànics i pels mitjans de comunicació d’aquelles illes. Ha estat, fins ara, un recorregut laberíntic, ple de sorpreses sobre els hàbits parlamentaris de Westminster, amb canvis fins i tot en el nom d’alguns dels protagonistes. Però en cap moment ningú no ha intentat desqualificar el contrari acusant-lo de terrorisme, o denunciant-lo davant la Fiscalia, tot i que s’ha tractat d’una batalla èpica, sense treva, fins al darrer sospir.
Quan els líders polítics favorables i contraris al Brexit eren entrevistats per la BBC o participaven en debats, tendien a descriure les posicions contràries com una catàstrofe apocalíptica per al país, però amb respecte vers el contrari i, a vegades, amb un toc d’humor. Només ha acabat davant els tribunals aquella campanya mentidera d’abans del referèndum, en un autobús vermell de dos pisos, que deia que els britànics malgasten cada dia 350 milions d’esterlines entregant-los a la Unió Europea. La veritat, per tant, no ha estat la primera víctima de la guerra del Brexit. I s’ha mantingut sempre el respecte per l’esperit democràtic, fins i tot quan algú –Boris Johnson- ha intentat reduir-ne l’amplada aconseguint que la Reina decretés la paràlisi temporal del Parlament. En aquest cas, el que va quedar ben palesa va ser la separació de poders a la Gran Bretanya, perquè van ser els tribunals els qui van ordenar la reobertura del Parlament.
De tant brexitejar pels passadissos britànics, potser ens hem oblidat de passejar una mica pels territoris de la futura Unió Europea sense la Gran Bretanya. He escrit Gran Bretanya i no pas Regne unit de la Gran Bretanya e Irlanda del Nord perquè l’acord de sortida dels britànics de la UE, ja aprovat preliminarment per Westminster i ara congelat fins després de les eleccions britàniques del 12 de desembre, deixa Irlanda del Nord amb un peu a dins i un altre fora de la UE. Una primera bona notícia post Brexit és, per tant, que es farà un pas més cap a la reunificació d’Irlanda.
Una altra bona notícia –aquesta només potencial i voluntarista- és que francesos i alemanys perdran l’excusa millor que tenien fins ara per no progressar cap a una política europea comuna de defensa i cap a una política exterior igualment comuna. Se’n recorden de Chirac i Schroeder anunciant que França i Alemanya tindrien ambaixades conjuntes i fins i tot un Ministeri d’Exteriors comú (van dir que situat a Estrasburg)? Doncs no va passar res de tot el que van dir. L’excusa millor que tenien era el veto britànic a tot pas endavant europeu cap una defensa i una política exterior comunes i ara aquest veto s’haurà esvaït. Finalment, París i Berlín quedaran de cara a la prova del 9 del seu europeisme.
La tercera bona notícia fa referència al procés català. Fins ara, mentre que la opinió publicada britànica i molts diputats han mostrat simpatia cap el sobiranisme català, els governs conservadors de Londres han tancat files amb el de Madrid (la major part del temps del PP). Des que hi ha el Procés, la seqüència Cameron-May-Johnson ha estat sempre conservadora. Ara podria passar que aparegués una veu exterior a la Unió Europea –la del govern britànic- que, ja no seguint més les directrius del Consell Europeu de Brussel·les, critiqués la UE per la seva actitud poc democràtica en relació a Catalunya.
També hi ha una quarta bona notícia que ja s’ha airejat des de fa mesos i que recentment s’ha anat concretant: la pro europea Escòcia ja ha dit a Londres que vol fer un nou referèndum d’independència després de la sortida britànica de la Unió Europea. El govern escocès no vol quedar al marge de la UE contra la voluntat dels seus ciutadans, expressada en referèndum, de continuar-ne sent membres.
Vaja, com han pogut comprovar, acabo de fer un exercici d’optimisme voluntarista. És una altra manera de brexitejar.
Quan els líders polítics favorables i contraris al Brexit eren entrevistats per la BBC o participaven en debats, tendien a descriure les posicions contràries com una catàstrofe apocalíptica per al país, però amb respecte vers el contrari i, a vegades, amb un toc d’humor. Només ha acabat davant els tribunals aquella campanya mentidera d’abans del referèndum, en un autobús vermell de dos pisos, que deia que els britànics malgasten cada dia 350 milions d’esterlines entregant-los a la Unió Europea. La veritat, per tant, no ha estat la primera víctima de la guerra del Brexit. I s’ha mantingut sempre el respecte per l’esperit democràtic, fins i tot quan algú –Boris Johnson- ha intentat reduir-ne l’amplada aconseguint que la Reina decretés la paràlisi temporal del Parlament. En aquest cas, el que va quedar ben palesa va ser la separació de poders a la Gran Bretanya, perquè van ser els tribunals els qui van ordenar la reobertura del Parlament.
De tant brexitejar pels passadissos britànics, potser ens hem oblidat de passejar una mica pels territoris de la futura Unió Europea sense la Gran Bretanya. He escrit Gran Bretanya i no pas Regne unit de la Gran Bretanya e Irlanda del Nord perquè l’acord de sortida dels britànics de la UE, ja aprovat preliminarment per Westminster i ara congelat fins després de les eleccions britàniques del 12 de desembre, deixa Irlanda del Nord amb un peu a dins i un altre fora de la UE. Una primera bona notícia post Brexit és, per tant, que es farà un pas més cap a la reunificació d’Irlanda.
Una altra bona notícia –aquesta només potencial i voluntarista- és que francesos i alemanys perdran l’excusa millor que tenien fins ara per no progressar cap a una política europea comuna de defensa i cap a una política exterior igualment comuna. Se’n recorden de Chirac i Schroeder anunciant que França i Alemanya tindrien ambaixades conjuntes i fins i tot un Ministeri d’Exteriors comú (van dir que situat a Estrasburg)? Doncs no va passar res de tot el que van dir. L’excusa millor que tenien era el veto britànic a tot pas endavant europeu cap una defensa i una política exterior comunes i ara aquest veto s’haurà esvaït. Finalment, París i Berlín quedaran de cara a la prova del 9 del seu europeisme.
La tercera bona notícia fa referència al procés català. Fins ara, mentre que la opinió publicada britànica i molts diputats han mostrat simpatia cap el sobiranisme català, els governs conservadors de Londres han tancat files amb el de Madrid (la major part del temps del PP). Des que hi ha el Procés, la seqüència Cameron-May-Johnson ha estat sempre conservadora. Ara podria passar que aparegués una veu exterior a la Unió Europea –la del govern britànic- que, ja no seguint més les directrius del Consell Europeu de Brussel·les, critiqués la UE per la seva actitud poc democràtica en relació a Catalunya.
També hi ha una quarta bona notícia que ja s’ha airejat des de fa mesos i que recentment s’ha anat concretant: la pro europea Escòcia ja ha dit a Londres que vol fer un nou referèndum d’independència després de la sortida britànica de la Unió Europea. El govern escocès no vol quedar al marge de la UE contra la voluntat dels seus ciutadans, expressada en referèndum, de continuar-ne sent membres.
Vaja, com han pogut comprovar, acabo de fer un exercici d’optimisme voluntarista. És una altra manera de brexitejar.