No dir res. No diguis res (Say nothing), el llibre amb què l’autor nord-americà Patrick Radden Keefe es va presentar als lectors catalans, gràcies a la feina d’edicions del Periscopi i a la traducció de Ricard Gil, capbussant-se en la història recent d’Irlanda del Nord, arribarà aquest mes de novembre en forma de sèrie televisiva a Disney +. Després d’aquest títol, l’Imperi del dolor, (tots dos figuren a la llista dels 100 millors del que duem de segle, segons el New York Times) Canalles i ara Caps de serp (que es va publicar el 2009 als EUA) completen la brillant tasca periodística i literària d’aquest autor que té una gran acollida al nostre país.
Ara entraré en Caps de serp, una crònica sobre el poder i el contraban de persones a Chinatown, però aquesta expressió i fet, no dir res, és la que celebrava el rei emèrit sobre el general colpista del 23-F, Alfonso Armada. En confessions a la seva amistançada la vedet Bárbara Rey, li confessa que el general, que més tard va acabar indultant Felipe González, es mantenia en silenci, a diferència de Sabino Fernández Campo el seu cap de la casa del rei, que anava "garlant".
Les gravacions en degoteig diari afegeixen més llenya al foc en una reputació del cap d’estat que fa temps que no necessita de lleis mordassa per evitar les injúries. Qui s’ha anat injuriant sistemàticament ha estat el monarca que ara a més vol publicar la seva autobiografia perquè es queixa que li han "segrestat el relat". Però deixem-nos de caps d’estat i de caps de la casa reial, i fixem-nos en Caps de serp.
Ja deia el diari Time que "el llegireu com una barreja d’El Padrí i Chinatown, amb tirotejos, una capo despietada i una muntanya de diners. Excepte que tot és veritat". És el relat sobre el negoci multimilionari de contraban de persones que controlava una velleta coneguda com a germana Ping, i que es deia Cheng Chui Ping.
Un retrat de com operaven les màfies xineses dels anys 80 i 90 a Nova York. El reportatge és del 2009, després de més de tres anys de recerca, centenars d’entrevistes (amb el suport d’un intèrpret), viatges arreu, i de buscar la veritat, després que el Golden Venture embarranqués davant la costa de Nova York el juny del 93.
I tibant del fil surt la figura d’aquesta velleta "emprenedora", Cheng Chui Ping, la germana Ping, que va fer la ruta de Fijuan fins a Nova York, i que va anar duent fujianesos cap al somni americà, mentre escampava una organització criminal que quan l’FBI la investiga troba que també exercia de banca clandestina, i que era propietària d’uns quants restaurants, una botiga de roba, immobles a Chinatown, apartaments a Hong Kong i una granja a Sud-àfrica.
Per als caps de serp, els caps d’aquestes xarxes de contraban, els humans no deixaven de ser una forma de mercaderia com qualsevol altra. I si els era més econòmic enviar-los per vaixell que per avió, ho feien, i si era en condicions infrahumanes, també.
Parlem d’una “indústria” que generava, segons alguns funcionaris, fins a set mil milions anuals els anys 80 i ara de vint mil, perquè els enviaven en vaixell i condicions infrahumanes. Però segons Patrick Radden Keefe, Caps de serp, també és la història del quilòmetre i mig que separa el lloc on Gary Locke, polític d’ascendència xinesa, feia de governador de Washington, del lloc on havia treballat el seu avi que havia arribat un segle abans.
I en tot cas, aquest problema del contraban de persones, del tràfic d’humans, continua existint als EUA. Existeix a Catalunya, a Espanya, arreu d’Europa, i explícitament en la història americana defineix com s’ha anat formant aquell país, i de retruc i de manera més accelerada aquest últim segle, el nostre.
Patrick Radden Keefe va ser convidat al CCCB aquest estiu, ha estat a Barcelona un parell de mesos. I encara que en el seu pròxim llibre se centrarà en la presència d’oligarques russos a Londres, la idea que pugui escriure sobre Catalunya, si troba un fil interessant, és entre un desig i un anhel per veure quin seria el fil de què aniria tibant.