Opinió
La veu de Nació

Cinc mesos, com a mínim

«Els talls actuals són només un motiu més per enfadar-se amb el sistema ferroviari del país. Els retards, les 'incidències' sense explicació i les aturades sobtades són els protagonistes dels trajectes des de fa temps»

Irene Montagut
02 d'octubre de 2024, 19:00

Les obres del túnel de Roda de Berà suposen un daltabaix en la circulació ferroviària habitual entre el rovell del país, Barcelona i voltants, i el sud, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Des d'aquest octubre a finals de febrer. Cinc mesos de tall que obligaran els passatgers habituals dels trens a fer peripècies diverses per arribar d’un punt a l’altre. Cinc mesos, com a mínim. 

Són cinc mesos que se sumen a tots els anteriors en què els retards, les “incidències” sense explicació i les aturades per deixar passar un comboi en la direcció contrària són els autèntics protagonistes dels trajectes. Els usuaris, els passatgers, les 15.000 persones que dia rere dia agafen un d’aquests trens fa temps que han perdut la “fe”, si és que se li pot dir així, en què els horaris que marca la web es compleixin. Les setmanes de talls són només un motiu més per enfadar-se amb el sistema ferroviari del país

Els 185.000 habitants de les Terres de l’Ebre només tenen dues línies de tren que els comuniquin amb Barcelona -i Tarragona-, l'R15 i l'R16. I compten només amb unes cinc freqüències al dia. Sembla una broma, però no ho és. Sobretot perquè quan els habitants defensen agafar el cotxe per arribar a la capital catalana i evitar les infinites hores de transport públic reben totes les crítiques del món. 

Ara, amb les obres, les quatre comarques han quedat totalment incomunicades amb Barcelona via tren. “Sort” que Renfe ha decidit reactivar els trens Avant. Clar, només des de Tortosa. “Reactivar”, entre cometes, perquè només hi ha un tren d’anada a Barcelona a primera hora del dia i un de tornada a les 18.30 hores. I el preu només és reduït fins a l’estació del Camp de Tarragona. La resta del trajecte es paga cara. 

La solució, evidentment, no agrada els usuaris. Però sembla que hàgim d’aplaudir els de dalt per pensar-hi. Llàstima que la Ribera d’Ebre i part de la Terra Alta quedin a bastant més de mitja hora en cotxe de Tortosa i que els seus habitants no vegin la "supersolució" com una opció viable. Potser (gairebé segur) ningú ha pensat en aquestes 33.000 persones per posar-los una alternativa raonable. Cap novetat, d'altra banda. 

Per sort, des de fa uns anys, el transport en bus és una alternativa més bona i fiable que el tren: en només dues hores i quart et pots plantar de l’estació d’autobusos de Tortosa i Amposta al davant de l’Illa Diagonal. Fàcil, ràpid i còmode. Gandesa i Móra d’Ebre -també capitals de comarca- no en tenen tanta. El trajecte dura bastant més i s’apropa a les tres hores (una més que en cotxe). Però ei, almenys, hi és! Celebrem-ho (!). 

El despoblament de la Catalunya rural és una realitat. Mentre alguns s’omplen la boca per intentar revertir un factor que preocupa molt -hi ha pobles amb escoles tancades, sense servei de metge diari i sobrevivint com es pot amb els serveis més bàsics per a una població cada cop més envellida-, altres -en aquest cas, Renfe- costa de veure que vetllin pels interessos públics. 

El resultat de les obres a Roda de Berà no facilitaran gaire la vida als passatgers, que hauran de continuar lidiant amb els retards i incidències habituals. S’invertiran almenys 16 milions d’euros per adaptar les vies a l’ample internacional i garantir una major qualitat i velocitat del transport de mercaderies entre Catalunya i Europa. Suposadament, també es reduirà la probabilitat que hi hagi incidències. Però això ja ho veurem. Mentrestant, celebrem que la solució al caos no ha estat tan caòtica com esperàvem. Per ara.

Tot i que fa anys que estic instal·lada a Barcelona, vaig nàixer al Pinell de Brai (Terra Alta) el 1998. Em vaig graduar en Periodisme i Comunicació Corporativa a la Universitat Ramon Llull i estic cursant, gairebé com a hobby, un màster de Comunicació Corporativa, Esdeveniments i Protocol a la UOC. Després d'estar uns mesos a la secció de societat, seguint l'actualitat municipal de Barcelona, actualment dirigeixo l'equip d'edició de Nació.

Col·laboro puntualment a la revista Solstici i, quan puc, escric al Fatumer, la revista cultural del poble. Soc una apassionada de la gastronomia i del món del vi -potser ho fa que hagi treballat cinc anys en una empresa del sector-, amant de la música -àmbit en què m'he format durant més de 15 anys- i defensora de la varietat dialectal del català. M'agradaria pensar que algun dia serà fàcil tornar a casa (i no hauré de fer gairebé quatre hores de bus) i que Barcelona no serà el rovell de l'ou permanentment.

El més llegit