Opinió
La veu de Nació

Implants de pit? No, gràcies

«Ens fan creure que amb uns pits més grans i 'nous' ens veurem millor, però uns anys després, sorpresa!, s’han de substituir. Torna a pagar, torna a patir»

Irene Montagut
18 de març de 2025, 19:00

 

 

Uns es queixen perquè tenen pigues a la cara i altres se les pinten perquè està de moda. Noies amb els cabells ondulats es passen repetidament el raspall i la planxa, mentre que les de la cabellera superllisa voldrien fer-se, almenys, dues ones simpàtiques. Tinc amigues que es queixen perquè tenen els pits petits i en voldrien més. I també d’altres que ho fan perquè se’ls veuen massa grans i en voldrien menys.

Ningú es conforma amb el que té. I els models que trobem cada dia no ens ajuden gens ni mica. De fet, ens fan més mal que bé. Un bon exemple són les dades d’explantaments d’implants mamaris que s’han fet públiques recentment: el 2023 se’n van fer, a l’Estat, 7.145, el doble que el 2016. Què està passant?

Les dones que fa vint eren joves i volien tenir els pits grans ara ja estan en una etapa vital en què la mida i forma dels pits no té importància. Atenció a aquesta conclusió, també: quan s'és jove el cos és important, quan s'és gran, ja no. A més, la Societat Internacional de Cirurgia Plàstica i Estètica apunta a la recomanació de canviar les pròtesis deu anys després d’implantar-les, perquè poden comportar patologies de l’implant malalt per envelliment.

És a dir, per entendre-ho bé. Ens fan creure que amb uns pits més grans i "nous" ens veurem millor que amb els nostres, naturals. Fem mans i mànigues per pagar operacions gens barates (i per passar-nos unes setmanes gairebé immòbils perquè tot cicatritzi bé). Però uns anys després, sorpresa! L’envelliment nostre, de les persones, es reprodueix als implants i, oh, vaja, s’han de substituir per uns altres de nous. O treu-te’ls, si ja t’has cansat. Torna a pagar, torna a patir.

Posa’t sabates de taló, que quedaràs més elegant. Posa’t una faldilla cenyida, que fa millor silueta. Posa’t pits, que seràs més atractiva. Per lluir s’ha de patir, diuen. Però xiquets, jo no ho acabo de tindre clar. Per moltes lones incitant al "canvi" que em trobi pel carrer, per molts cossos “normatius” que vegi a Instagram i per molts energúmens que continuïn assenyalant pel físic.

Gaudir, disfrutar i xalar han de ser sinònims de sentir-nos còmodes amb el que tenim i, sobretot, amb el que volem. Ei, important: el que nosaltres volem, no el que la societat ens fa creure que volem.

Tot i que fa anys que estic instal·lada a Barcelona, vaig nàixer al Pinell de Brai (Terra Alta) el 1998. Em vaig graduar en Periodisme i Comunicació Corporativa a la Universitat Ramon Llull i estic cursant, gairebé com a hobby, un màster de Comunicació Corporativa, Esdeveniments i Protocol a la UOC. Després d'estar uns mesos a la secció de societat, seguint l'actualitat municipal de Barcelona, actualment dirigeixo l'equip d'edició de Nació.

Col·laboro puntualment a la revista Solstici i, quan puc, escric al Fatumer, la revista cultural del poble. Soc una apassionada de la gastronomia i del món del vi -potser ho fa que hagi treballat cinc anys en una empresa del sector-, amant de la música -àmbit en què m'he format durant més de 15 anys- i defensora de la varietat dialectal del català. M'agradaria pensar que algun dia serà fàcil tornar a casa (i no hauré de fer gairebé quatre hores de bus) i que Barcelona no serà el rovell de l'ou permanentment.

El més llegit