La signatura del Pacte Nacional per la Llengua suposa una empenta important per a la defensa transversal de la nostra llengua, atès que anirà acompanyada de partits polítics, com el PSC, ERC o Comuns, les principals entitats en defensa del català, com ara Òmnium Cultural o la Plataforma per la Llengua, i els sindicats majoritaris del país. Una mostra de maduresa política que demostra que Catalunya ha deixat enrere una dècada de vetos creuats entre uns i altres que, de retruc, també feia mal al principal element de la cohesió social que tenim al país, la nostra llengua. El Pacte no només ve avalat per aquestes entitats que el firmen, sinó que recull una de les principals reivindicacions que hi havia en el catalanisme: la dotació de recursos perquè el Pacte no esdevingui només un titular de premsa, sinó una eina per atendre les necessitats d’emergència lingüística que viu Catalunya. I aquests recursos seran unes inversions de 255 milions d’euros, una xifra històrica per reforçar l’ús social de la llengua.

Em nego, des de l'honestedat política de la qual soc capaç, a fer confrontació i politiqueria amb un element tan important com és la llengua. I això em permet afirmar amb la màxima contundència que no entenc la posició de la CUP ni de Junts amb la seva negativa a donar suport al Pacte Nacional per la Llengua. Tenim molta feina a fer i l’enemic que tenim al davant és tan potent que les picabaralles nímies entre nosaltres no fa més que afeblir la posició unitària que hauria de defensar, amb convicció, la llengua com a columna vertebral d’una societat cohesionada i sense desigualtats. 

No firmar el Pacte Nacional per la Llengua és donar arguments als enemics de la llengua quan ataquen el català. Si en algun moment la defensa del català pren sentit és quan estem a les portes d’una sentència del Tribunal Constitucional sobre, novament, la immersió lingüística. Sempre ho he dit i em reafirmo: la gran força que té el nostre model educatiu és que el defensem des de la transversalitat política i social. Trencar això és una irresponsabilitat greu per part de qui ho fa.

El català no necessita discursos èpics ni cops al pit, requereix un compromís ferm en la defensa del seu ús social, de la unitat de la llengua i de l’impuls cultural que passa pels recursos dels quals es dota el Pacte Nacional. A Catalunya, com queda demostrat amb les dades que coneixem, no tenim un problema amb el model educatiu de l’escola pública del país (perquè el nivell de coneixement de l’idioma és el més alt dels últims anys), sinó que tenim un problema greu en el seu ús social. I això implica impulsar polítiques culturals, també sobre xarxes socials i nous llenguatges, que mantinguin el català com a element vehicular.

Al govern del PSC se’l pot atacar per molts motius i se li pot confrontar políticament per multitud d’aspectes (tancament de línies de l’escola pública, covardia per afrontar les polítiques d’habitatge, incapacitat per resoldre el problema de Rodalies, no rebaixar el temps d’espera a la sanitat pública o una política fiscal que encara no s’atreveix al 100% amb els més forts), però la llengua no hauria de ser el botxí que rep amb les baralles polítiques (legítimes) del catalanisme. Perquè ens debilita. Seria una mostra de maduresa política que CUP i Junts reprenguessin la negociació per estar dins del Pacte Nacional. Parlar, parlar i parlar fins al final, tenint en compte que un pacte és un acord de mínims entre posicions diferents, és el que li devem a la nostra llengua. La suma de diferents enforteix la llengua davant dels seus enemics. Que s’ho pensin.