Els estius són ara més difícils de passar. La calor extrema, els virulents incendis, les guerres que no fan vacances, els governants desposseïts de tota compassió governin els grans països del món cada dia més global, on les seves decisions maten directament a centenars de milers de persones i afecten l'economia de les llars humils de tot el planeta. Costen de passar quan no és suficient la complexitat de les societats actuals i cal sumar-hi els "salvapatries", ignorants i populistes que volen accedir a les institucions democràtiques per acabar amb la democràcia quan ho aconsegueixi.
Cada vegada és més difícil un debat basat en fets compartits. La gent viu al mateix planeta, però habita universos mentals diferents. És l’era de l’atomització digital, encoratjada per l’anonimat a les xarxes, i l’anonimat en els “comentaris” de les versions digitals dels diaris. Els covards es fan els valents. Tenen llicència per insultar amb impunitat.
El tema preferit per crear grans problemes socials és el rebuig fanatitzat dels que no els agraden les persones diferents. La pell, la vestimenta, les creences, la seva concepció de la societat, el seu origen..., tot serveix per encendre la fòbia encomanadissa contra el diferent, sobretot si aquest diferent és pobre.
Aquest estiu hem viscut diferents conflictes, Salt, Torre Pacheco, Jumilla... que em causen una preocupació especial. Ningú no ha dit que no es pugui dissentir, criticar, oferir alternatives a determinats problemes socials presents en molts carrers de moltes ciutats; però hem de saber que la fòbia és malaltissa i busca l'enfrontament dels uns amb els altres, no per buscar alternatives sinó perquè els "uns" que es creuen superiors voldrien reduir a la inexistència als altres.
La fòbia és una malaltia mental i és una malaltia social quan s'aplica a les relacions humanes. La ultradreta cínica és experta a contagiar malalties morals que s'han anat incubant en els darrers anys, la darrera dècada especialment. Un exemple és la islamofòbia en el que aniran insistint com a estratègia d'obtenció de vots. Compte, però, la islamofòbia no ha de tenir com a resposta una defensa del relativisme pro-islàmic càndid, ingenu, simplista i, segurament, innocent.
Si hi ha en qualsevol col·lectiu desigualtats per raó de gènere, si s'exerceix pressió sobre el pensament lliure a qualsevol col·lectiu, si s'atempta a la llibertat sexual o de culte en un sol ciutadà o ciutadana, els nostres governants han d'actuar per a garantir drets que nosaltres no vam poder gaudir fins que va desaparèixer la terrible llosa de la dictadura.
Els nostres ajuntaments han de donar oportunitats de prosperar i no només programes de subvenció (que també) a les famílies vulnerables, moltes d'elles nascudes lluny d'aquell municipi. És més difícil construir societats igualitàries que sortir a cridar que els forans ens prenen la feina, unes feines que es fan sota aquest sol tan ardent d'aquest estiu que costa de passar.
És més difícil tornar a començar programes d'alliberament individual i col·lectiu que moltes de nosaltres vam haver de fer quan les "vocalies de la dona" eren malvistes, fins i tot, pels líders masculins de la lluita clandestina que va portar-nos a un règim de llibertats col·lectives. La majoria dels islamòfobs no saben què ho són. Igual que la majoria de dones joves no han sentit mai la pressió de la mateixa comunitat on t'has criat sobre les teves decisions de vestimenta i comportament.