Per més irritants que ens puguin semblar les fatxenderies habituals i recurrents de Donald Trump, faríem bé de confondre’ns. Trump és, sobretot, símptoma i representant. Una figura paradoxalment fràgil, però útil. La seva fragilitat en forma d’inconsistència psicològica i narcisisme malaltís no ens hauria d'enganyar sobre la seva perillositat. Tot el contrari. Aquestes són característiques de la major dels autòcrates contemporanis. De Mussolini a Milei, de Franco a Putin o de Hitler a Trump.
L’actual inquilí de la Casa Blanca és signe d’una època i representant directe d’una elit econòmica local i global de “milmilionaris”. Per això em va semblar incomprensible que quan va accedir a la presidència de la primera potència econòmica i militar del món, alguns periodistes i analistes el presentessin amb la mateixa expressió ell mateix li agradava presentar-se: com un polític antiestablishment, antisistema... Trump no representa cal alternativa al sistema; Trump és, literalment, la cara més fosca del sistema.
Però, ara i abans, una de les habilitats més treballades i aconseguides de l’extrema dreta és alterar el significat genuí de les paraules reassignant contingut radicalment conservador a conceptes de tradició progressista. A la nova extrema dreta li agrada dir-se ultraliberal o llibertària anarco-capitalista... Un ús que perverteix totalment el significat històric o genuí dels conceptes liberal, llibertari o anarquista. En realitat, no calen grans recerques per identificar el sentit real del somni humit d’aquesta plutocràcia milmilionària: limitar la dimensió dels poders públics a la seva mínima expressió. Es tractaria de limitar l’acció pública a les estrictes funcions de control social i repressió: és a dir, una mena de tecnocapitalisme “Ancien Régime”.
Els fets són tossuts. Totes les mesures que adopten aquests autòcrates als EUA, l’Argentina o Rússia tenen un comú denominador: afavoreixen sistemàticament als sectors socials privilegiats i perjudiquen els sectors socials més vulnerables. Les conseqüències d’aquestes polítiques tenen traducció concreta. Tal com recull el darrer informe d'Oxfam, la riquesa dels milmilionaris va augmentar l'any passat en 2 bilions de dòlars, a un ritme tres vegades superior al de l'any anterior, mentre que el 44% de la població mundial segueix estancada sota el llindar de la pobresa.
Recentment, set premis Nobel d'Economia (Daron Acemoglu, George Akerlof, Abhijit Banerjee, Esther Duflo, Simon Johnson, Paul Krugman i Joseph Stiglitz) han proposat aplicar un impost especial sobre les grans fortunes que gravaria el 2% del seu patrimoni. La mesura afectaria només unes 3.000 persones a tot el món, però permetria recaptar uns 250.000 milions de dòlars. Sobre el paper, un petit esforç amb un retorn social de dimensions formidables, inèdites. Pur sentit comú, pura humanitat... Pur sentit comú que té garantida els menys preu i l’hostilitat dels representants d’aquest tecnocapitalisme Ancien Régime.
I si pel motiu que sigui algun dia en Trump fa fallida, que ningú parteixi, que per això està el recanvi del vicepresident J. C. Vance. Un polític encara més sectari i extremista que el mateix Trump.