L’exigència a Rosalía perquè “es pronunciï” sobre Gaza no respon a un afany de conèixer la seva opinió, ni de descobrir un punt de vista que aporti llum al quadre endimoniat i tràgic que tots veiem cada dia per televisió. No, quan se li transmet a Rosalía que s’ha de “posicionar”, en realitat se li diu: “Si no declares que a Gaza hi ha un genocidi, treballarem per cancel·lar-te”. Ja ho vam veure fa quatre dies amb el Sónar (on, per cert, el públic va acabar responent com en les darreres edicions).
Gens d'interès a debatre, en ampliar enquadraments, ni gaire consideració per les posicions dels altres. Rosalía es va explicar, va condemnar, però no n’hi ha prou. Si no s’expressa en els termes exactes i precisos que el tribunal acusatori formula, malament rai. Sembla que ni tan sols és considerat acceptable el fet de dubtar, quan parlem d’una qüestió en la qual, encara que a Catalunya sovint no ho sembli, hi pot haver diversos punts de vista. Genocidi és una paraula que es repeteix diàriament. Hi ha molts analistes que l’avalen, i també n’hi ha que no, que troben que no es compleixen les condicions per aplicar-la. És així, agradi o no.
Ens omplim la boca amb frases fetes com ara que “dubtar és de savis” fins que topem amb la policia ideològica i, en particular, amb certes obsessions històriques amb l’estat d’Israel i amb el simple fet que existeixi. La tolerància no ha estat mai un tret distintiu de grups com ara BDS, que anys enrere, molt abans del 7 d’octubre del 2023, ja havien emprès campanyes contra artistes com ara Radiohead o Nick Cave per haver fet concerts a territori israelià.
Fer l’assenyalament públic a algú perquè pensa diferent i potenciar-ne el boicot, linxament o assetjament és un dels actes miserables que ens han portat els nous temps, potenciat per les xarxes socials. És greu perquè entre els senyals de civilització hi ha el respecte a qui, tot i saber que allò que pensa potser no coincideix amb el corrent dominant, continua acollint-s’hi en consciència. I a qui s’estima més callar, no pas com a “còmplice” de res, sinó per desconeixement o prudència davant d’una matèria que creu que se li escapa. Hi ha aquesta exigència de tenir opinions sobre tot allò que passa a cada moment, incloses qüestions tan espinoses de l’esfera internacional com la que ens ocupa, que poc tenen a veure amb el món d’una cantant pop, cas de Rosalía, que, a més, ha tendit a mantenir la política fora del seu imaginari artístic. Però no es busquen opinions sòlides, sinó manifestos perquè una bancada concreta se’ls pengi com a trofeus.
Sortir a dir públicament allò que saps que el gruix dels teus seguidors aplaudirà no trobo que sigui gaire heroic i, davant de l’ampli catàleg del ‘postureig’ i del posicionament banal, tendeixo a atribuir noblesa a qui es manté en la seva posició a contracorrent. I a qui s’acull a la prerrogativa del dubte, naturalment. Però episodis com el de Rosalía deixen el missatge que es premia a qui puja al carro d’allò que intueix que és popular, fins i tot encara que no sàpiga gaire de què està parlant.
No sé si seria el cas de Bad Gyal quan, l’altre dia, a l’Arenal Sound, es va mostrar sobtadament molt afectada per “aquesta situació” que viu Gaza i va proclamar el seu suport “al poble de Palestina”. No va pronunciar la paraula ‘genocidi’, val a dir. Però l’Arenal Sound és, ves per on, un festival de KKR, com el Sónar, i no s’ha lliurat, tampoc ella, de les amonestacions. Ningú no és perfecte, i quan es tracta d’acontentar el comissariat polític, no n’hi ha mai prou.