Els aliats governamentals del PSOE a Madrid i del PSC a Catalunya no són estables, el que fa comprensibles certes dinàmiques que es repeteixen quan l’ocasió ho demana. D’una banda, com és obvi, els seus interessos no són coincidents, però això fora raonable servitud de qualsevol coalició de govern. La situació es complica quan, com ha succeït, s’hi suma la competència de partits emergents, que venen a complicar i condicionar el missatge de cadascun d’ells per evitar el retall de quota electoral. El resultat de tot plegat és el manteniment de les aliances mentre el que es demanaria de la política necessàriament resta sense fer: no hi ha pressupostos i moltes de les iniciatives legislatives romanen en aquest estadi sine die, o si s’aproven, no s’apliquen.
Un àmbit que torna a palesar el nivell tàctic de qualsevol moviment polític per a partits que no saben el rèdit final de les seves maniobres és el del Pacte Nacional per la Llengua: s’han anunciat 250 milions per a un seguit de mesures que crec que difícilment podran revertir el que no han aconseguit un model educatiu i uns mitjans públics vehiculats sempre en català. En tot cas, és raonable que Junts s’hi negui a signar, no sols per l’escassa entitat de l’acordat contra un fenomen lamentablement irreversible en contexts com el català (dues llengües oficials, de les quals una minoritària i una allau d’immigració que optimitza l’aprenentatge lingüístic com faria qualsevol en la seva situació). És que, a més, és cert el seu argument que encara no tenim una resolució del Tribunal Constitucional respecte de les mesures que el Govern i el parlament catalans varen prendre per intentar incomplir, sense dir-ho, la sentència que obligava l’escola catalana a garantir un mínim ensenyament en castellà. I a sobre de tot, en sentit literal, segueix essent la manera de marcar perfil front ERC.
Quina és, però, l’estratègia de fons? Aconseguir fer veure que han tornat a ser decisius per torçar el braç a l’Estat, que Pedro Sánchez fa el que ells li demanen, que en aquest cas és doblegar el parer de Tribunal, respectant així el contingut i la intenció de les normes catalanes. Una estratègia que té un avantatge que beneficia tots dos partits, perquè una sentència constitucional salvífica significaria un altre motiu per tornar a parlar de com el poder judicial està actuant de forma maldestra i de part, sols esquivada gràcies, oh paradoxa, a Conde Pumpido. Lawfare, es diu, com cada cop que una sentència en assumptes de contingut polític perjudica els interessos de qui en renega.
El gap de tàctica i estratègia, tanmateix, és sempre un, sigui en el pacte per la llengua o en qualsevol altre que Junts hagi de fer: Nogueras ja ha dit des del faristol del Congrés dels Diputats que la governabilitat d’Espanya els importa un rave. Però tothom sap que no és cert, que qualsevol maniobra sempre té un límit i és que aquesta inestable i tants cops inútil governança es mantingui, perquè en el que vindrà, es vesteixi de blau o continuï vermell, hi ha una alta probabilitat que la força dels diputats juntaires no sigui ni de bon tros la que tenen ara. I aquesta, fins i tot per al que passi a Catalunya, no és una eventualitat a menystenir.