Una elit masculina de només 133 cardenals, vestits tots ells de manera uniforme de cap a peus i combinant els colors negre i vermell o bé vermell i blanc segons el moment, han decidit el nom de l’home que s’ha posat al davant de l’Església catòlica, confessió religiosa integrada per uns 1.400 milions de creients. Es dona la circumstància que mentre la majoria de persones catòliques són dones, són aquestes les que assisteixen regularment als cultes en els seus diversos formats i celebracions i són també les més implicades a transmetre'n la fe als seus descendents, a l’hora de la veritat ni poden accedir al ministeri sacerdotal, ni han accedit mai al cardenalat, ni poden somiar a dirigir la seva església a nivell universal.
Alhora, malgrat que dels 1.400 milions de catòlics tan sols uns quatre-cents mil són sacerdots, com que l’estructura de comandament de l’Església catòlica, apostòlica i romana és clerical i no laical, els no sacerdots, que hi constitueixen la immensíssima majoria, no són els qui, realment, hi exerceixen el control quotidià de les decisions més importants que es prenen en nom de la fe que professen. Ni dones, ni laics, doncs, malgrat representar-hi la majoria dels membres sense discussió, poden accedir a determinats llocs de la màxima responsabilitat o bé, en el cas de les dones, al sacerdoci. Sent, però, la fe una opció lliure, i voluntària l’adscripció a una determinada confessió religiosa, això serà així mentre i tant les majories acceptin el criteri ancestral de les minories de sempre.
Dit això, el Papa no és tan sols un líder religiós, sinó que també és un cap d’Estat, d’un Estat present a l’ONU i a la UNESCO, ni que sigui en qualitat d’observador, amb una representació diplomàtica present arreu del món, amb el nom de nunciatures apostòliques (ambaixades), amb un nunci (ambaixador) al capdavant de cadascuna i amb la ciutadania vaticana i té, en justa correspondència, nombrosos països que mantenen ambaixades davant del Vaticà. L’Estat de la Ciutat del Vaticà va néixer l’11 de febrer del 1929 amb els Pactes del Laterà signats pel cardenal Pietro Gasparri en nom del Vaticà, sota el pontificat de Pius XI, i pel dictador Benito Mussolini, en qualitat de primer ministre del Regne d’Itàlia.
L’Estat vaticà té una extensió de 0,439 km² i la població regularment establerta no hi arriba al miler, tot i que amb prou feines la meitat disposa, formalment, de la ciutadania vaticana i, doncs, del passaport. En règim d’extraterritorialitat són també territori vaticà Sant Joan del Laterà, Santa Maria Major, Sant Pau Extramurs i, a 23 km de Roma, el Palau de Castel Gandolfo, en un indret d’una placidesa notable i una gran bellesa paisatgística, lloc tradicional d’estiueig dels papes fins que Francesc hi renuncià. La matrícula dels vehicles és SCV, que vol dir Stato Città Vaticano, si bé la ironia dels romans ho ha transformat en “Se Cristo vedesse”, és a dir, “si Crist ho veiés”...
El Vaticà disposa dels seus propis euros, amb un disseny singular i amb total validesa en els territoris de la zona euro. Si bé la defensa militar de l’Estat és Itàlia qui la hi garanteix, la seguretat interior depèn de la guàrdia suïssa, integrada per 110 membres de nacionalitat suïssa, catòlics, solters i d’una edat compresa entre els 19 i els 30 anys. També emet els seus segells de correus, compta amb una estació de ferrocarril amb servei no regular fins a Roma en un tram de 300 m, disposa d’un heliport, un diari (L’Osservatore Romano), una emissora (Ràdio Vaticà) i una televisió (Centre televisiu vaticà).
No sols és el territori sobirà amb el nivell d’urbanització més elevat del món, sinó que, amb l’índex de natalitat més baix del planeta, no disposa de sala de parts, perquè no té cap hospital pròpiament dit, si bé disposa d'uns serveis sanitaris bàsics. Curiosament, però, el consum de vi per càpita és el doble de l’habitual en els països llatins, no sols pel nombre de misses que s’hi celebren, sinó també per les nombroses recepcions oficials que hi tenen lloc amb regularitat, amb grups nombrosos de convidats.
Al costat de la dimensió més política, doncs, del Vaticà, el cap religiós de la Santa Seu, té al seu davant un seguit d’aspectes enfront dels quals haurà d’anar prenent posició, intentant passar-hi de puntetes o bé optant per solucions valentes, noves i amb voluntat d’esdevenir definitives. En tots els casos, però, la divisió de parers entre els catòlics ja està ben assegurada, si bé l’autoritat papal acostuma a acabar imposant-se, amb el simple pas del temps i els nous hàbits adquirits. Un dels temes més espinosos és l’escandalós balanç de casos de pederàstia reiterada protagonitzats per clergues, als cinc continents. Aquí, la condemna ha de ser total i sense reserves.
El manteniment del celibat per al clergat continua sent una font permanent de problemes, no sols perquè limita, clarament, el nombre de vocacions noves, sinó perquè deixa al descobert determinades pràctiques que en contradiuen el mandat oficial. Al llarg dels anys hi ha hagut massa “germanes” i “nebodes” fent de majordomes de capellans que, ai las, resultava que eren fills únics. I costa d’entendre que puguin fer d’assessors matrimonials persones sense cap experiència prèvia en aquest àmbit. D’altra banda, el fet que els sacerdots catòlics de ritu oriental es puguin casar, com era normal a l’església durant mil anys, i fan avui els preveres ortodoxos i els pastors protestants, hauria de convertir el celibat en opcional, si no és que es vol, paradoxalment, penalitzar i criminalitzar la lliure unió entre dues persones que s’estimen, com és normal arreu del món.
Un altre tema és el relatiu al paper de la dona en l’estructura eclesial i en l’accés lliure al ministeri, difícil de sostenir en ple segle XXI. I la incomoditat oficial amb relació a l’homosexualitat dels creients o en l’accés a la comunió i a la penitència, considerats sagraments, per part dels catòlics divorciats i casats o ajuntats de nou. Les relacions amb les altres confessions cristianes, protestants i ortodoxos, haurien de millorar notablement si es vol anar més enllà de la pràctica rutinària de la setmana de pregària anual per la unitat dels cristians. En fi, fora d’agrair un papa que acosti les formes de vida dels rostres públics de l’Església catòlica a cada indret amb els estàndards majoritaris de la població, ben lluny no sols de la corrupció, sinó també de l’ostentació que converteix en ridícules i fora del temps certs rituals i vestimentes de la jerarquia eclesial, com la capa quilomètrica que ha acompanyat tants cardenals. La influència del Papa en el món ha de ser emprada, com ja sembla apuntar el nou pontífex, per lluitar a favor de la pau i el respecte al medi ambient i contra la pobresa i totes les injustícies.
A més d’un nou perfil formal de Papa, caldrà veure si hi ha també, doncs, una nova interpretació de la doctrina catòlica. I, curiositats de la vida, no vaig deixar de pensar que Robert Prevost és agustí, com també ho va ser Martí Luter. I que ha adoptat, com a Papa, el nom de Lleó XIV. Justament, el Papa que va excomunicar Luter i el feu fora de l’Església catòlica es deia Lleó X...