No recordo ben bé quina va ser la primera decisió que vaig prendre. Abans no havia triat ni el meu nom ni fer-me forats a les orelles per portar arracades. Tampoc l’escola on volia anar i ben just el vestit de la comunió, que ni sé si la volia fer o no. Òbviament, tot va ser cosa dels meus pares. Potser tinc consciència de les primeres decisions quan vaig errar amb algun pentinat. I això que la meva mare m’havia avisat. També alguna passada de rosca amb les modes del moment. Allò que et veus a les fotos i les passes de llarg per oblidar-ho ràpid. Ara que hi penso, segurament vaig triar el meu primer noviet. Si no és que va ser ell el que em va elegir a mi. I potser va ser en aquell moment que vaig decidir que a partir d’aleshores seria jo qui ho decidiria tot. Que ningú ho faria per mi, només jo. Amb encerts i desencerts. La carrera, el cotxe i el pis… Quina sort vaig tenir que em deixessin fer de ben jove, que no m’eduquessin en la indecisió. Prenem decisions cada dia. 

Si em paro a pensar, al llarg d’una jornada puc arribar a prendre desenes de decisions. Des de les més quotidianes com triar les sabates que em poso fins a quina hora sopo. I entremig, feina, trucades i reunions. El poder de decisió i la determinació. I a l’altra banda, els que no es decideixen mai. El dubte. Els que les veuen passar per davant. Les oportunitats perdudes. La sort i la mala sort. O no haver pres la decisió quan tocava. Perquè van deixar la seva sort en mans d’uns altres. I si ho hagués fet abans? També les podem prendre tard, millor que mai. I així no penedir-nos de no haver-les pres mai. Decidir és triar. Això sí i això no. La decisió no és còmoda. Perquè t’implica a tu, et posa en risc, i pot perjudicar o beneficiar als altres. Però havíem vingut a jugar. Així que treu les cartes, que jo decideixo.

Aquesta setmana un regidor d’un poble petit em deia que tots hauríem de passar per aquí un cop a la vida. Es referia a tenir un càrrec a un ajuntament. Passar per un lloc de poder i de decisió. Per la dificultat d’haver de decidir pels altres i a sobre acontentar a tothom. Res al gust de ningú. Quan els encomanem als polítics la funció de decidir i mai compartim les seves decisions. Per què asfalten aquell carrer i no l’altre? Per què el grup de música aquest quan haguessin pogut portar a aquell altre? Responsabilitat i decisió. I també deixar fer encara que tu ho hauries fet diferent. Una mica com en les relacions de parella. N’hi ha un que demana a l’altre que decideixi. El que tu vulguis, carinyo. Per després retreure que sempre s’acaba fent el que l’altre vol. La decisió va amb la responsabilitat. 

M’agrada la gent decidida i vull que els meus polítics prenguin decisions. Encara que siguin impopulars. Encara que no m’agradin a mi, però beneficiïn a la majoria. Amb els aiguats a les Terres de l’Ebre se n’han hagut de prendre moltes, de decisions. I més que n’arribaran. Algunes de dràstiques. Hi haurà veïns d’Alcanar Platja que seran expropiats. Als que han anomenat refugiats climàtics. Famílies que hauran d’anar a viure a llocs més segurs. No agradarà a tots. Hi haurà qui s’hi oposarà frontalment. Però si les decisions incòmodes han de salvar vides, que totes siguin com aquestes. No és el dret a decidir. És la necessitat de fer-ho. Perquè el pitjor que ens pot passar, recordem la dana de València, és que les decisions importants arribin tard o no arribin mai.