Potser la paraula que ara mateix descriu millor la relació dels barcelonins amb la ciutat és despossessió. Sentim que la perdem, que ens l’han pres i se l’ha quedada una coalició extractiva de lobbies i interessos privats que hi fan un negoci fabulós per a ells, però que a la gent normal ens genera ansietat vital: els preus dels pisos (on i com viuran els nostres fills?), la transformació accelerada del paisatge comercial dels barris per satisfer les necessitats dels turistes, el retrocés galopant de la llengua fins a fer-te sentir estranger en situacions quotidianes. En termes històrics, tot ha passat molt ràpid: quan érem petits, les coses no eren així. La voracitat del capital local i internacional ha estat animalesca, han devorat la ciutat com si no hi hagués un demà, amb aquella ànsia amb què els lladres buiden la caixa forta mentre al fons ja se senten les sirenes de la policia.
En aquest context, de sobte uns llums de Nadal ens han emocionat, quasi descol·locat. L’ajuntament treu a concurs cada any la creativitat de la il·luminació nadalenca, i ho fa per carrers. Una empresa guanya el Passeig de Gràcia, una altra Via Laietana, una altra Plaça Catalunya, etc. El miracle s’ha produït al carrer Aragó. Set pancartes lumíniques amb set frases que es van repetint en el tram entre Passeig Sant Joan i Muntaner: “Vens per Nadal?”, “Més escudella”, “Ara, torrons”, “I demà, canelons”, “Busca el caganer”, “Qui porta el cava?”, “Avui, a dormir d’hora”. Frases sortides del costumari familiar barceloní i per tant català, sentides per tots de petits, repetides per tots de grans. Som nosaltres, allà penjats al carrer Aragó. Són les nostres vides, a la nostra ciutat, en la nostra llengua. La proposta és de l’agència SMLXL, fundada per Anna
Berbiela, Guillem Casasús i Javier Arizu.
Poden ser revolucionaris, uns llums de Nadal? Aquests ho són. Fan que ens sentim a casa, i ho fan a l’engròs, en una gran avinguda, just al centre, allà on es juga cada dia aquesta batalla que anem perdent però que potser –sí?– es pot remuntar. La identitat singular i històrica de Barcelona, allò que fa que Barcelona sigui Barcelona, és a dir la catalanitat, presideix i il·lumina el rovell de la ciutat aquests dies. És costumisme, sí. Està al servei del consumisme nadalenc, sí. No modifica la realitat, cert. No fa baixar el preu de l’habitatge, no ens torna les botigues perdudes, no corregeix la turistificació, ni ens fa guanyar parlants. Però té una força simbòlica brutal: segurament sense pretendre-ho, ens recorda què és Barcelona i ens diu que, si volem, hi ha partida.